Quan pensem en l’escriptura, és fàcil imaginar poemes, cròniques de reis o grans textos religiosos. Però els primers escribes de Mesopotàmia probablement tenien preocupacions molt més prosaïques.
Quanta ordi havia entrat al magatzem? Quantes racions de cervesa s’havien repartit? Quants animals pertanyien al temple? Qui havia rebut una determinada quantitat de gra?
L’escriptura no va néixer per explicar històries.
Va néixer, sobretot, per comptar, registrar i administrar.
I això ens diu molt sobre la societat que l’havia creat.
🌾 Quan la memòria ja no era suficient
Durant mil·lennis, una comunitat petita podia gestionar bona part dels seus recursos mitjançant la memòria, els costums i les relacions personals.
Però les primeres ciutats de Mesopotàmia eren una altra cosa.
A Uruk hi vivien milers de persones. Al seu voltant hi havia camps irrigats, ramats, artesans, magatzems, canals i una xarxa cada vegada més complexa de persones que produïen, transportaven i redistribuïen aliments i mercaderies.
Algú havia de saber què entrava als magatzems i què en sortia.
Durant molt de temps ja s’havien utilitzat petites fitxes d’argila, segells i altres sistemes per representar quantitats i controlar béns. Però, a finals del IV mil·lenni aC, aquella comptabilitat va començar a deixar una empremta molt més poderosa: signes gravats sobre tauletes d’argila.
Les tauletes més antigues que coneixem d’Uruk, datades aproximadament cap al 3300 aC, contenen principalment informació econòmica: cereals, animals, productes, treballadors i racions.
La humanitat havia començat a escriure.
Però ho havia fet portant la comptabilitat.
🏺 Primer números, després paraules
Aquells primers signes encara no eren el cuneïforme que associem habitualment amb Mesopotàmia.
Eren pictogrames i símbols numèrics. Alguns representaven objectes recognoscibles; d’altres indicaven quantitats. Amb el temps, els signes es van simplificar i es van tornar més abstractes.
L’eina utilitzada per marcar l’argila també va canviar. En lloc de dibuixar simplement una figura, els escribes pressionaven una canya tallada sobre la superfície humida de la tauleta.
La pressió deixava petites marques en forma de falca.
D’aquí prové el nom cuneïforme, del llatí cuneus, “falca”.
Cap al 3200 aC, aquest sistema proto-cuneïforme ja funcionava com una sofisticada eina administrativa a Uruk. Durant els segles següents evolucionaria fins a permetre representar cada vegada millor la llengua parlada.
I aquí es produí el salt decisiu.
Ja no es tractava només de registrar “30 sacs d’ordi”.
També es podia indicar qui els havia entregat, qui els rebia, a quin lloc anaven o quina institució els controlava.
👁️ Escriure també era controlar
Això convertia l’escriptura en molt més que una tecnologia.
La convertia en poder.
Una societat sense registres escrits depèn molt més de la memòria de les persones. Una societat amb registres pot conservar informació independentment de qui la recordi.
Un administrador podia saber quantes racions s’havien repartit.
Un temple podia controlar els seus ramats.
Una institució podia registrar els treballadors que depenien d’ella.
I un govern podia recordar un deute molt després que s’hagués produït.
La tauleta d’argila no discutia ni oblidava.
Naturalment, seria exagerat imaginar des del primer moment un Estat burocràtic semblant als moderns. Però l’aparició de l’escriptura està estretament relacionada amb el creixement de les grans institucions urbanes de Mesopotàmia i amb la necessitat de gestionar quantitats d’informació que una comunitat petita mai no havia necessitat controlar.
La ciutat havia creat un problema d’informació. L’escriptura en va ser una de les solucions.
✍️ Una nova professió: l’escriba
Però escriure no era fàcil.
Calia conèixer centenars de signes, sistemes numèrics diferents i convencions administratives que la majoria de la població ignorava.
A poc a poc aparegué, doncs, una nova especialització: l’escriba.
Era una figura característica de les societats complexes que havien començat a sorgir durant el llarg procés iniciat al Neolític.
El pagès produïa cereals.
El pastor controlava els ramats.
L’artesà fabricava objectes.
I l’escriba registrava una part de tot allò.
Era una feina molt diferent de cultivar un camp, però podia arribar a ser extraordinàriament poderosa: qui controla els registres controla una part de la informació sobre la qual funciona la societat.
📜 De comptar gra a explicar déus i reis
L’escriptura, però, no quedaria atrapada per sempre als magatzems.
Durant el III mil·lenni aC, el cuneïforme es va utilitzar cada vegada per a més coses: documents administratius, textos religiosos, inscripcions reials, tractats, cartes, textos escolars i, finalment, literatura. A mitjan III mil·lenni ja tenia usos econòmics, religiosos, polítics i literaris molt diversos.
La tecnologia creada per recordar quantitats permetia ara recordar paraules.
I les paraules podien sobreviure als seus autors.
Segles després, els escribes mesopotàmics copiarien mites, himnes i narracions que acabarien formant obres com les històries de Gilgamesh.
El salt és extraordinari.
Havíem començat anotant cereals.
Vam acabar escrivint sobre la mort, els déus, l’amistat i la recerca de la immortalitat.
⏳ I així vam entrar en la història?
Tradicionalment, els historiadors han utilitzat l’aparició de l’escriptura com una de les fronteres entre prehistòria i història.
Cal entendre bé què significa.
Els pobles sense escriptura també tenien història, conflictes, creences, migracions, famílies i memòria. No vivien fora de la història.
El que canvia és la nostra manera de conèixer-los.
Amb l’escriptura apareixen veus que poden arribar-nos directament des del passat: noms, transaccions, ordres, impostos, pregàries, cartes o narracions.
Per primera vegada, l’arqueologia pot començar a conversar amb documents escrits pels mateixos habitants d’aquelles societats.
És en aquest sentit que aquells comptables d’Uruk, sense saber-ho, estaven ajudant a inventar la història escrita.
🏺 Molt més a prop: quan els ibers van començar a escriure
A Catalunya hauríem d’esperar gairebé tres mil anys per trobar una tradició escrita pròpia entre les poblacions locals.
La llengua ibèrica apareix documentada des de finals del segle V aC. Al territori de l’actual Catalunya es va utilitzar sobretot l’anomenada escriptura ibèrica nord-oriental, un sistema que combinava signes alfabètics i sil·làbics.
Un dels llocs més importants per conèixer-la és Ullastret, a l’Empordà.
Allà s’han trobat inscripcions sobre ceràmica i plom. Una espectacular làmina de plom del segle III aC conserva diverses línies de text i sembla relacionada amb activitats comercials: hi apareixen noms i numerals i probablement formava part de les comunicacions vinculades als intercanvis econòmics.
I aquí apareix una paradoxa fascinant.
Sabem llegir aproximadament els signes ibèrics, però encara no entenem completament la llengua que escrivien.
Podem identificar sons, noms personals, numerals i alguns elements del vocabulari, però molts textos continuen sense una traducció segura.
Per això una tauleta sumèria escrita fa cinc mil anys pot resultar-nos, en alguns aspectes, més comprensible que una inscripció ibèrica trobada a pocs quilòmetres de casa nostra.
🔥 Una revolució que havia començat al Neolític
L’escriptura sembla una ruptura radical, però també és la conseqüència d’un procés molt més llarg.
Sense agricultura difícilment haurien existit grans excedents.
Sense excedents difícilment haurien aparegut grans magatzems.
Sense poblacions sedentàries i cada vegada més nombroses difícilment haurien crescut ciutats com Uruk.
I sense aquelles ciutats, els temples, els administradors, els artesans especialitzats i les xarxes de redistribució, potser ningú no hauria necessitat inventar sistemes tan sofisticats per registrar informació.
Per això l’escriptura no posa fi a la història del Neolític.
N’és una de les conseqüències més extraordinàries.
Un procés que havia començat mil·lennis abans, quan alguns humans van decidir sembrar llavors i quedar-se a viure al mateix lloc, acabaria produint ciutats, burocràcies i escribes.
I un dia, algú va agafar un tros d’argila humida per deixar constància d’una quantitat de cereal.
Sense saber-ho, estava obrint una porta que ja no tornaríem a tancar.