Subtítol / entradeta
La repressió contra el POUM no va ser només l’assassinat d’Andreu Nin. Va ser una operació política, policial, judicial i militar per destruir un partit revolucionari que combatia Franco, però que no acceptava la disciplina estalinista ni la renúncia a la revolució.
Introducció
Després dels Fets de Maig del 1937, el POUM va deixar de ser un aliat incòmode dins el bàndol republicà i va passar a ser tractat com un enemic interior. Aquesta és una de les grans paradoxes de la Guerra Civil: un partit antifeixista, amb milicians al front i militants assassinats pels franquistes, va ser perseguit dins la mateixa zona republicana.
El cas d’Andreu Nin és el més conegut, però no explica tot l’abast de la repressió. La maquinària va anar contra el partit sencer: la direcció, la premsa, els locals, els militants, els càrrecs municipals i fins i tot la seva força militar al front d’Aragó.
El POUM no va ser derrotat només a les barricades de Barcelona. Va ser desmantellat després, amb acusacions fabricades, detencions, consells de guerra, desaparicions i una campanya propagandística que el presentava com allò que no era: una peça del feixisme.
Per què el POUM era tan incòmode
El Partit Obrer d’Unificació Marxista havia nascut el 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin. Era un partit comunista heterodox, marxista revolucionari, antiestalinista i crític també amb el trotskisme organitzat. Volia ser una alternativa tant a la socialdemocràcia com a l’estalinisme.
A Catalunya no era cap força gegantina, però tampoc era una anècdota. Tenia presència a Barcelona, Terrassa, Sabadell, Girona, Lleida i altres comarques, i l’Enciclopèdia Catalana li atribueix uns 6.000 militants en el moment de la fundació. Durant la guerra, defensà el procés revolucionari, participà en comitès locals, impulsà milícies pròpies i tingué una presència important a Lleida i al front d’Aragó.
El seu problema era polític: el POUM no volia separar guerra i revolució. Defensava que la derrota de Franco havia d’anar lligada a la transformació social. I, sobretot, denunciava l’estalinisme, les purgues de Moscou i els interessos polítics que s’amagaven darrere l’ajut soviètic a la República. Per això feia nosa. Feia nosa a Moscou, feia nosa al PCE i feia nosa al PSUC.
L’acusació de “trotskista-feixista” no era una descripció. Era una arma. L’Enciclopèdia Catalana ho formula clarament: en el llenguatge estalinista del moment, trotskisme i feixisme quedaven equiparats, i la campanya contra el POUM buscava primer la seva marginació política i després la seva il·legalització.
L’operació contra el partit
Després dels Fets de Maig, el PCE i el PSUC van presentar el POUM com el responsable dels combats de Barcelona i com una organització que havia afavorit Franco. Era una acusació perfecta per destruir-lo: si el POUM era “feixista”, ja no calia discutir políticament amb ell. Calia eliminar-lo.
El cop va arribar el 16 de juny del 1937. Aquell dia va ser detingut Andreu Nin i també van ser empresonats membres destacats del Comitè Executiu. El partit fou desarticulat, els diaris clausurats i els locals tancats.
La repressió no es va limitar a la direcció. Militants van ser detinguts, expulsats d’ajuntaments i apartats d’institucions de poder. La Batalla, l’òrgan central del partit, fou silenciada. També van quedar sota atac els espais on el POUM tenia presència social: sindicats, comitès locals, milícies i organismes revolucionaris.
L’objectiu no era només castigar uns dirigents. Era impedir que el POUM continués existint com a força política legal.
Això és el que converteix la repressió en una operació de desmantellament. No es tractava d’investigar uns fets concrets, sinó de liquidar una organització sencera i convertir la seva militància en sospitosa per definició.
Andreu Nin: símbol d’una repressió més gran
Andreu Nin va quedar com el gran símbol de la repressió contra el POUM. I amb raó.
Detingut el 16 de juny de 1937 a Barcelona per membres de la Brigada Especial de Madrid, va ser traslladat en secret, interrogat i finalment assassinat. Enciclopèdia Catalana vincula l’operació amb una maniobra organitzada contra el POUM, amb proves falsificades per implicar-lo en una suposada xarxa d’espionatge franquista.
El seu assassinat va ser una peça de les purgues estalinistes traslladades al territori republicà. La mateixa font ho resumeix sense embuts: conspiració, segrest i assassinat, amb complicitats del PSUC, del PCE, de la policia republicana i amb el govern de la República mirant cap a una altra banda.
Després va venir la mentida. Nin havia desaparegut i les autoritats no en donaven cap explicació creïble. A Barcelona va córrer la pregunta: “¿Dónde está Nin?”. La resposta propagandística, que l’haurien alliberat agents de la Gestapo o que era a Salamanca o Berlín, era una burla macabra.
Però Nin no va ser l’única víctima. Va ser el nom més visible d’una repressió molt més ampla.
Militants, quadres i desapareguts
La repressió contra el POUM va baixar al nivell dels militants i quadres intermedis. Això és important perquè mostra que l’objectiu no era només decapitar el partit, sinó sembrar por i desorganització.
Enciclopèdia Catalana cita altres militants que van córrer una sort semblant a la de Nin: l’austríac Kurt Landau, els mestres Joan Hervàs i Jaume Trepat, i el lleidatà Marcià Mena. També assenyala que els dirigents del partit van ser acusats judicialment d’alta traïció.
Aquí cal anar amb precisió. No tots els casos estan igual de documentats. Alguns apareixen en fonts memorialístiques o militants; altres han estat treballats posteriorment per historiadors. Però el patró és clar: detencions, desaparicions, acusacions d’espionatge, tortures i processos judicials.
La repressió va voler convertir el POUM en una organització criminal. Però el gran procés contra els seus dirigents no va poder demostrar que fos feixista. El tribunal va rebutjar les presumptes proves com a falsificacions i va acabar condemnant els acusats no per servir Franco, sinó per voler substituir la República democràtica per un règim segons les seves concepcions socials.
Aquesta dada és explosiva: la propaganda els havia acusat de quintacolumnistes, però el procés no va poder sostenir aquesta acusació.
La 29a Divisió: liquidar també el POUM al front
La repressió també va arribar al front.
El POUM havia organitzat milícies pròpies, primer conegudes com a Divisió Lenin, que posteriorment es convertiren en la 29a Divisió de l’Exèrcit Popular, destinada al front d’Aragó, al sector d’Osca. El seu cap militar era Josep Rovira.
Després de la repressió contra el partit, la 29a Divisió fou dissolta i Rovira detingut temporalment. La dissolució tenia un sentit polític evident: no podia quedar una unitat militar amb identitat poumista dins l’Exèrcit Popular.
Una font del mateix POUM, escrita el 1938 per Ignacio Iglesias sota pseudònim, denuncia que antics soldats de la 29a Divisió van ser detinguts pel simple fet de portar permisos o llicències d’aquella unitat, i tancats al castell de Montjuïc a l’espera de ser enviats a batallons disciplinaris. És una font militant i cal llegir-la com a tal, però encaixa amb el marc general de depuració política després de juny del 1937.
Això mostra una altra dimensió de la repressió: el POUM no només havia de desaparèixer dels diaris i dels ajuntaments. També havia de desaparèixer com a cos militar identificable.
Consells de guerra i repressió militar
La repressió contra el POUM també va utilitzar tribunals militars.
El cas de Marciano Mena Pérez és especialment dur. Militant del POUM a Lleida, antic participant en els fets d’octubre del 1934 i combatent contra la guarnició revoltada al castell de Lleida el juliol del 1936, fou jutjat en un consell de guerra sumaríssim i afusellat l’agost del 1937. La font d’Ignacio Iglesias denuncia pressions, manca de proves i el paper acusador d’un comissari del PSUC; a més, un retall de premsa d’època confirma el judici, la condemna i l’execució.
També hi ha el cas de José Cullarés Cabestany, milicià del POUM que havia estat deu mesos al front i ferit tres vegades. Segons la mateixa font, fou condemnat a mort després d’un incident menor a l’estació i d’una frase contra els “enxufats” que no anaven al front; l’execució hauria estat ajornada quan ja era davant el piquet.
Aquests casos han de ser tractats amb prudència documental, perquè la font és militant. Però són massa significatius per ser ignorats. Mostren que el Codi Militar també podia convertir-se en arma política contra combatents que havien lluitat contra Franco des del primer dia.
Conclusió
El POUM va ser destruït dins el mateix bàndol que defensava la República. Aquesta és la paradoxa brutal.
No era un partit franquista. No era una cinquena columna. Era una organització marxista revolucionària, antifeixista i antiestalinista, petita però combativa, amb presència al carrer, als comitès i al front.
Després dels Fets de Maig, aquesta identitat es va convertir en una condemna. La Batalla fou clausurada, el Comitè Executiu empresonat, Nin segrestat i assassinat, militants perseguits, quadres desapareguts o morts, la 29a Divisió dissolta i alguns combatents portats davant consells de guerra.
La República necessitava ordre per continuar la guerra, però aquell ordre es va construir també sobre una repressió interna. El POUM no va ser vençut per Franco. Va ser liquidat políticament per l’aparell republicà, sota la pressió i la influència del comunisme prosoviètic.
I això fa que la seva història sigui tan incòmoda: perquè obliga a mirar la Guerra Civil sense propaganda fàcil. També dins l’antifeixisme hi va haver vençuts. I el POUM va ser un dels més castigats.