Imaginem el territori de l’actual Catalunya cap a la segona meitat del segle II dC. L’Imperi romà s’estenia des de l’Atlàntic fins a l’Eufrates, dominava tota la Mediterrània i mantenia sota una mateixa autoritat territoris d’Europa, Àfrica i Àsia.
Encara no havien arribat les grans convulsions del segle III: les guerres civils constants, les invasions, les epidèmies recurrents, la inestabilitat monetària i les dificultats de l’Estat per mantenir les fronteres. El món romà no era pacífic, igualitari ni segur. Hi havia esclavitud, pobresa, mortalitat elevada i una distància enorme entre els grans propietaris i la majoria de la població. Però les institucions funcionaven, els impostos es recaptaven, les ciutats mantenien els seus serveis i les mercaderies circulaven a una escala extraordinària per a una societat preindustrial.
El territori de l’actual Catalunya era la part nord-oriental de la província romana de la Tarraconense i estava organitzat al voltant d’una extensa xarxa de ciutats. Aquestes no eren simples agrupacions d’edificis: administraven territoris, recaptaven tributs, celebraven mercats, impartien justícia i connectaven les explotacions rurals amb l’administració imperial.
Una xarxa de ciutats
Tàrraco era el gran centre polític. Capital provincial i port mediterrani, acollia governadors, funcionaris, magistrats, comerciants, mariners i representants de les elits de tota la província. El fòrum provincial, el circ, el teatre i l’amfiteatre mostraven el poder de Roma, però la ciutat vivia també dels molls, els magatzems, els tallers i les tavernes. Pels seus carrers circulaven productes arribats de la Bètica, el nord d’Àfrica, la Gàl·lia, Itàlia i la Mediterrània oriental. Els monuments conservats a Tarragona corresponen precisament a les funcions administratives, religioses i lúdiques pròpies d’una capital provincial.
Més al nord, Barcino era molt més petita. Fundada en època d’August, ocupava una superfície modesta dins la seva muralla i dominava un territori agrícola fèrtil. No podia competir amb Tàrraco ni en dimensions ni en pes polític, però era una ciutat pròspera, ben situada entre el litoral, el pla de Barcelona i la vall del Llobregat. Al centre s’alçava el fòrum amb el gran temple, probablement dedicat a August. Fora de les muralles hi havia necròpolis, camins, tallers, camps i vil·les rurals.
La costa central estava esquitxada per altres nuclis actius. Baetulo, l’actual Badalona, havia prosperat gràcies sobretot a la producció i exportació de vi. Els seus carrers, termes, clavegueres, botigues i cases mostren una vida urbana intensa. Iluro, l’actual Mataró, articulava una altra zona agrícola i comercial del litoral, envoltada de vil·les com Torre Llauder. D’aquests territoris sortien vi, ceràmiques i altres productes cap als ports de la Gàl·lia i d’Itàlia.
Al nord-est, Gerunda havia estat fundada en un punt estratègic per controlar el gran camí terrestre que unia Hispània amb la Gàl·lia i Itàlia. Emporiae conservava el record excepcional de la ciutat grega i de la posterior ciutat romana. Durant el segle II havia perdut part del protagonisme comercial dels segles anteriors i alguns dels seus espais urbans començaven a decaure, però continuava representant una de les portes històriques del territori cap al Mediterrani.
A ponent, Ilerda dominava l’eix del Segre i connectava les planes agrícoles interiors amb la vall de l’Ebre. Més al nord, Aeso, a Isona, i Iesso, a Guissona, demostraven que la vida urbana romana no s’acabava al litoral. Iesso disposava de muralles, carrers ordenats, termes, cases benestants i instal·lacions relacionades amb la producció agrícola. Ausa, l’actual Vic, era un altre centre territorial de l’interior. El temple romà conservat a Vic és encara avui un testimoni excepcional d’aquell món urbà.
Al sud, Dertosa ocupava una posició privilegiada al curs inferior de l’Ebre. Era port, mercat i punt de redistribució entre la costa mediterrània i les terres de l’interior. La Via Augusta travessava l’Ebre a prop de la ciutat, mentre petites embarcacions podien remuntar el riu carregades de vi, oli, ceràmica, salaons i altres mercaderies.
El camp que alimentava les ciutats
La base d’aquest món era rural. Al voltant de les ciutats s’estenien camps de cereals, vinyes, oliveres, horts, pastures i boscos. Les vil·les no eren només mansions luxoses: eren centres d’explotació agrària. Algunes combinaven espais residencials decorats amb mosaics i pintures amb magatzems, premses, dipòsits, estables i dependències per als treballadors.
Els Munts, prop de Tàrraco, mostra el nivell de vida d’una elit vinculada a l’administració provincial. Torre Llauder, al territori d’Iluro, conserva les dependències senyorials d’una gran explotació. Vilauba, al Pla de l’Estany, reunia una zona residencial, petites termes i estructures dedicades a la producció de vi i oli. Però rere aquestes residències hi havia una societat profundament desigual: propietaris, arrendataris, petits pagesos, jornalers, esclaus i lliberts treballaven dins un sistema que concentrava una part important de la terra en poques mans.
La vida més enllà dels monuments
La vida romana no transcorria només entre temples, circs i estàtues. A primera hora, els carrers s’omplien de venedors, animals, carros i persones que anaven a treballar. Als mercats es compraven cereals, oli, vi, peix, carn, fruita, ceràmica, teixits i eines. Als tallers treballaven terrissaires, ferrers, sabaters, fusters, constructors i tintorers. Les tavernes servien menjar i beguda, mentre que les termes eren espais d’higiene, conversa, negocis i relacions socials.
La majoria de les cases eren molt més modestes que les grans domus que avui admirem. Moltes famílies vivien en espais petits, foscos i densament ocupats. Les fonts, els claveguerams i les termes milloraven la vida urbana, però no eliminaven la brutícia, les infeccions ni el perill dels incendis. Tampoc tothom tenia els mateixos drets. Ser ciutadà, llibert, estranger o esclau determinava les possibilitats, les obligacions i fins i tot el valor legal de cada persona.
🌍 Mentrestant, a l’Imperi…
Tot aquest territori formava part d’un sistema immens. La moneda imperial facilitava els pagaments i els impostos sostenien l’administració i l’exèrcit professional. Les vies permetien el moviment de correus, funcionaris, soldats i mercaderies. La Via Augusta recorria el litoral, travessava Dertosa, Tàrraco i Gerunda i es ramificava per comunicar Barcino, Baetulo i Iluro abans de continuar cap a la Gàl·lia.
Els ports obrien una xarxa encara més extensa cap a Roma, el nord d’Àfrica, la Bètica, la Gàl·lia i Orient. Per aquestes rutes arribaven oli bètic, salaons, vaixelles africanes, marbres, espècies i objectes de luxe. En direcció contrària sortien vi, ceràmiques, metalls i productes agrícoles. Les carreteres eren essencials per al control administratiu i militar, però el transport marítim permetia moure grans quantitats de mercaderies amb molta més facilitat.
🏺 La peça que ens parla
Una àmfora fabricada al litoral català i trobada a Itàlia resumeix millor aquest món que molts monuments. Podia haver sortit d’un taller del Maresme carregada de vi, embarcar en un port proper, navegar fins a Òstia i acabar en un magatzem, una taverna o una casa de Roma.
Quan els arqueòlegs estudien la forma de l’àmfora, la composició de l’argila o els segells impresos abans de la cocció, poden identificar-ne l’origen i reconstruir les rutes comercials. Les àmfores laietanes documenten l’exportació de vi des del Maresme i el litoral central català cap a Itàlia. Aquell recipient de terrissa era una peça ordinària, però testimonia una economia capaç de connectar una explotació rural de la Tarraconense amb el mercat de la capital imperial.
👀 Què podem veure avui?
Encara podem caminar pels carrers de Baetulo, entrar al subsòl de Barcino, recórrer els monuments de Tàrraco o contemplar a Empúries les ciutats grega i romana. La Via Augusta sobreviu en arcs, mil·liaris, ponts i antics traçats. Els Munts, Torre Llauder i Vilauba ens mostren com vivien les elits i com s’organitzava la producció rural.
Aquest és el món que les crisis dels segles III, IV i V transformaran. No desapareixerà d’un dia per l’altre ni s’ensorrarà tot al mateix temps. Les ciutats continuaran habitades, els camps es continuaran treballant i el comerç no s’aturarà completament. Però l’equilibri que mantenia connectades les institucions, la fiscalitat, l’exèrcit, les vies, els ports i les elits locals començarà a esquerdar-se.
Per entendre la Catalunya tardo-romana, primer cal veure què hi havia abans: una societat dura i desigual, però profundament urbana, productiva i connectada amb tot el món mediterrani.