El Primer de Maig no va néixer com un dia amable de calendari ni com una simple excusa per descansar. Va néixer del xoc entre treballadors que exigien viure com a éssers humans i un sistema que els volia explotats, obedients i callats.
Introducció
A finals del segle XIX, la industrialització havia multiplicat la riquesa d’uns quants i la misèria de molts. Les jornades de deu, dotze o més hores eren habituals, i la reivindicació de les vuit hores es va convertir en una línia vermella del moviment obrer. No era un caprici. Era la diferència entre tenir vida o ser consumit per la feina.
Per això l’1 de maig de 1886 no va ser una data qualsevol. Aquell dia, desenes de milers de treballadors als Estats Units van sortir a la vaga per imposar la jornada de vuit hores. Chicago va ser un dels grans epicentres del moviment, i també el lloc on l’Estat, la patronal i la premsa van decidir donar un escarment.
La lluita per les vuit hores
La demanda era clara: vuit hores de feina, vuit de descans i vuit per viure. Però per als amos de les fàbriques això era gairebé una declaració de guerra. Reduir la jornada significava limitar el seu poder i tocar beneficis. Per això la resposta no va ser negociar seriosament, sinó reprimir.
El 3 de maig de 1886, a la fàbrica McCormick de Chicago, la policia va carregar contra vaguistes i va matar o ferir diversos treballadors. L’endemà, 4 de maig, es va convocar un míting a Haymarket Square per denunciar aquella violència policial. El que havia començat com una protesta obrera es convertiria en un símbol mundial.
Haymarket: la bomba i la repressió
La concentració de Haymarket s’havia desenvolupat de manera relativament tranquil·la fins que la policia va ordenar dissoldre-la. En aquell moment, una bomba llançada per una persona que mai no va ser identificada va esclatar entre els agents. La resposta policial va ser obrir foc, i el resultat va ser un caos mortal amb policies i manifestants morts o ferits.
A partir d’aquí, el poder va construir el relat que li convenia. No es tractava tant de trobar l’autor material de la bomba com de destruir el moviment obrer radical, especialment els anarquistes i sindicalistes més actius de Chicago. La repressió no va ser una reacció improvisada: va ser una operació política.
El judici farsa i els màrtirs
Vuit dirigents obrers i anarquistes van ser jutjats per assassinat, malgrat que no es va demostrar que haguessin llançat la bomba. El procés és considerat per una gran part de la historiografia una greu perversió de la justícia, i el mateix governador d’Illinois, John Peter Altgeld, acabaria denunciant anys després la parcialitat del jurat, els abusos processals i la injustícia del veredicte.
El resultat va ser brutal. Quatre dels condemnats —Albert Parsons, August Spies, George Engel i Adolph Fischer— van ser executats a la forca l’11 de novembre de 1887. Louis Lingg es va suïcidar a la presó abans de l’execució. Altgeld acabaria indultant els tres supervivents el 1893. Aquells homes van passar a la història com els màrtirs de Haymarket.
Per què el 1 de maig es va convertir en símbol mundial
El 1889, la Segona Internacional va fixar l’1 de maig com a jornada internacional de reivindicació obrera, precisament en memòria de Haymarket i de la lluita per les vuit hores. El Primer de Maig, per tant, no commemora una abstracció anomenada “treball”. Commemora una batalla social, una repressió i una injustícia.
Conclusió
Avui molta gent veu el 1 de maig com un festiu més, un dia lliure, una pausa dins del calendari. I això ja diu molt del temps que vivim: s’ha volgut convertir una jornada de combat en una data domesticada, buida i inofensiva. Però la història real és una altra. Les millores laborals no van arribar per bondat de cap govern ni de cap empresari. Es van arrencar amb vagues, repressió, presó i sang.
I el problema és precisament aquest: allò que va costar tant de guanyar també es pot perdre. Quan la memòria s’esborra, els drets retrocedeixen. Per això recordar Haymarket no és arqueologia obrera. És una advertència. El que un dia es va conquerir amb morts a la forca, avui es pot liquidar a cop de reforma, precarietat i indiferència.