El 2 d’abril de 1982, l’Argentina va desembarcar a les illes Malvines i en va prendre el control, obrint una guerra curta però d’un impacte polític enorme. Per a la junta militar argentina, allò era la recuperació d’un territori que considerava propi; per al Regne Unit, era una invasió d’un territori sota sobirania britànica. Aquell mateix xoc de relats explica per què la guerra de les Malvines encara avui desperta passions: no es discutien només unes illes remotes de l’Atlàntic Sud, sinó també la idea de sobirania, prestigi nacional i legitimitat política.
El conflicte va ser breu —74 dies— però intens. Londres va reaccionar enviant una força naval a milers de quilòmetres de distància, i la guerra es va tancar amb la rendició argentina el 14 de juny de 1982 i la recuperació britànica de les illes. En total, van morir 649 militars argentins, 255 britànics i 3 habitants de les Falklands.
Però la importància de la guerra no rau només en les xifres. Les Malvines van demostrar com un règim feble pot utilitzar una causa patriòtica per mobilitzar la població i tapar la seva pròpia crisi interna. La junta argentina buscava reforçar-se amb una victòria ràpida; en canvi, la derrota va accelerar la seva caiguda. Al Regne Unit, la guerra va reforçar el lideratge de Margaret Thatcher. Les Malvines van ser, en el fons, una guerra per unes illes, però també una guerra de propaganda, orgull i poder.