A l’agost i setembre de 1914, mentre Europa mirava cap a Bèlgica, a l’est es jugava una altra catàstrofe. A Galítsia, l’exèrcit austrohongarès va passar en pocs dies de l’ofensiva optimista a la retirada desordenada, i aquell cop va deixar clar que l’Imperi dels Habsburg no estava preparat per sostenir una guerra moderna en solitari.
Introducció
La campanya de Galítsia va ser un dels grans xocs del començament de la Primera Guerra Mundial. El front s’estenia entre la Polònia russa, Cracòvia, Lemberg —l’actual Lviv— i els passos dels Carpats. Per a Rússia, la regió tenia valor estratègic i també ideològic; per a Àustria-Hongria, era una frontera vital, el mur que havia de protegir l’accés cap a la plana hongaresa. Quan quatre exèrcits russos van entrar a la Galítsia austríaca, el que estava en joc no era només territori: era l’estabilitat mateixa de l’imperi.
El més important és entendre que el desastre no va ser instantani ni lineal. Els austrohongaresos van obtenir èxits inicials a Krasnik i Komarów, frenant part de l’avanç rus. Però al sud del front la situació es va trencar: les forces russes de Brusílov i Ruzski van derrotar durament el Tercer Exèrcit austrohongarès, van obrir la porta cap a Lemberg i van obligar Conrad von Hötzendorf a ordenar una retirada general. En qüestió de dies, la campanya havia canviat de signe.
Per què Galítsia era un front decisiu
Galítsia no era un espai perifèric. Era una gran província dels Habsburg, amb Lemberg com a capital, i formava part del sistema defensiu oriental de la monarquia. Juntament amb Cracòvia i Przemyśl, la ciutat era una de les principals guarnicions austrohongareses a l’est. Si aquesta línia cedia, els russos podien pressionar els passos dels Carpats i amenaçar directament Hongria. Això és exactament el que va començar a passar a la tardor de 1914.
Per a Rússia, a més, Galítsia no era només una conquesta militar. La regió figurava entre els primers objectius de guerra russos, tant per la seva posició geopolítica com per la càrrega ideològica associada als pobles eslaus de l’imperi rival. Això ajuda a entendre per què l’ofensiva russa va ser tan decidida des del primer moment i per què la futura ocupació va anar acompanyada de polítiques de russificació.
El pla de Conrad ja naixia coix
El cap d’estat major austrohongarès, Franz Conrad von Hötzendorf, va optar el 1914 per una ofensiva inicial cap al nord. Sobre el paper, havia de colpejar els russos abans que aquests acabessin de desplegar-se i després girar cap a l’est. El problema era que l’imperi no lluitava només contra Rússia: també havia obert guerra contra Sèrbia. Conrad va voler conservar part de les forces al sud-est el màxim temps possible, i això va fer inviable una concentració ràpida i coherent a Galítsia.
Dit sense eufemismes: l’imperi va entrar a la guerra amb un pla massa ambiciós i amb els recursos mal repartits. El front rus exigia massa homes, massa coordinació i massa velocitat per a una estructura militar que ja arrossegava problemes de comandament, mobilització i cooperació entre exèrcits. Quan la batalla es va complicar, aquelles febleses no es van poder amagar.
De Krasnik i Komarów al desastre de Lemberg
Els primers dies no semblaven anunciar un col·lapse. Els austrohongaresos van contenir l’avanç rus a Krasnik i Komarów, i això va donar la impressió que Conrad podia imposar el seu ritme. Però era una lectura falsa. Mentre al nord els russos quart i cinquè exèrcits quedaven frenats, al sud el tercer i el vuitè exèrcits russos avançaven amb èxit.
El punt d’inflexió va arribar a la batalla del Gnila Lipa, entre el 26 i el 30 d’agost de 1914. Allí, les forces de Brusílov i Ruzski van derrotar tan severament el Tercer Exèrcit austrohongarès de Rudolf Brudermann i el grup de Kövess que la retirada es va convertir en desordre. Poc després, a Rava-Ruska, els russos van tornar a imposar-se i van començar a avançar cap a Przemyśl i cap als passos carpàtics que protegien la plana hongaresa.
Lemberg va caure el 3 de setembre. L’11 de setembre, l’avanç rus havia obligat Viena a ordenar una retirada general. A la tardor, les forces russes continuaven empenyent cap a Cracòvia i els Carpats. El que havia començat com una ofensiva austrohongaresa acabava convertit en una crisi existencial per a la monarquia.
La caiguda de Lemberg i el cost humà del col·lapse
La derrota no es va mesurar només en quilòmetres perduts. A Lemberg, l’ocupació russa va portar russificació, restriccions de moviment, deportacions, execucions de sospitosos, escassetat d’aliments i manca d’atenció mèdica. La guerra també va agreujar les tensions entre polonesos, ucraïnesos i jueus, en una ciutat que ja abans de 1914 vivia sota una forta tensió nacionalista.
El pànic i la repressió es van estendre per la rereguarda austrohongaresa. Segons l’International Encyclopedia of the First World War, més de 7.000 ucraïnesos van ser deportats a camps d’internament a finals de 1914, i entre 200.000 i 300.000 persones van fugir de la invasió russa en aquells primers mesos. Això dona la mesura real del trencament: no era només un revés militar, era una descomposició territorial i humana.
Przemyśl, la gran fortalesa del San, va quedar encerclada dins les línies russes. Va resistir fins al 22 de març de 1915, quan uns 110.000 defensors es van rendir. La plaça no va salvar l’imperi; només va retardar la constatació que el front oriental austrohongarès havia quedat destrossat i que sense ajuda alemanya la situació podia acabar en una penetració russa cap a Hongria.
Què va canviar després de Galítsia
La dada decisiva és aquesta: l’exèrcit austrohongarès va perdre més de 300.000 homes en l’ofensiva, gairebé un terç de la seva força efectiva, i també una part valuosa del seu cos d’oficials. L’International Encyclopedia of the First World War és molt clara: l’exèrcit no es va recuperar mai del tot d’aquell cop inicial.
A partir d’aquí, Alemanya va haver d’entrar més a fons en el rescat del seu aliat. Britannica assenyala que la derrota austrohongaresa a Galítsia va obligar el comandament alemany a enviar ajuda directa, i que en menys d’un any les formacions alemanyes havien de quedar “entreteixides” dins la línia austrohongaresa per aguantar-la. Això és el canvi polític i militar de fons: després de Galítsia, Viena va continuar combatent, però cada cop més subordinada a Berlín.
Conclusió
Galítsia va ser el primer gran avís que l’Imperi austrohongarès podia entrar a la guerra, però no podia dominar-la. La combinació d’un pla defectuós, un comandament irregular, la dispersió de forces entre Sèrbia i Rússia i la duresa de l’ofensiva russa va obrir una ferida que ja no es tancaria del tot. El 1914 l’imperi no es va enfonsar encara, però a Galítsia va quedar clar que, sol, no se’n sortiria.