L’1 d’abril de 1939 es va anunciar oficialment la fi de la Guerra Civil espanyola. Aquell dia, després de gairebé tres anys de combats, fam, repressió i destrucció, el bàndol franquista va donar per acabada la guerra amb el darrer comunicat signat per Francisco Franco: “cautivo y desarmado el Ejército Rojo… la guerra ha terminado”. No era només el final d’un conflicte militar. Era també l’inici d’una dictadura llarga, dura i venjativa.
La República arribava derrotada, exhausta i pràcticament desfeta. Catalunya havia caigut al gener, Madrid ho havia fet a finals de març, i les últimes restes de resistència republicana ja no tenien capacitat real de continuar la lluita. Milers de persones van fugir cap a França o als ports del sud, esperant un exili desesperat. Altres van quedar atrapades dins d’un país que entrava en una nova etapa de por.
La victòria franquista no va portar reconciliació. Va portar depuracions, empresonaments, afusellaments i silenci. Els vençuts no van ser reintegrats: van ser perseguits. Durant anys, la memòria de la República, dels derrotats i dels desapareguts va quedar enterrada sota la propaganda del règim.
Per això l’1 d’abril de 1939 no és una data neutral. Marca el tancament oficial de la guerra, sí, però també l’obertura d’un temps de repressió sistemàtica. Entendre aquesta data és entendre que, a Espanya, la pau no va arribar amb llibertat, sinó amb vencedors, vençuts i quaranta anys de dictadura.