Després de la gran batalla prop d’Empúries, la guerra no es va acabar de cop. Cató havia guanyat al camp de batalla, però encara havia de fer una cosa més difícil: convertir aquella victòria en obediència.
I aquí és on el relat es torna més dur.
Roma no només volia derrotar els ibers rebels. Volia enviar un missatge. Volia que cada comunitat entengués que rebel·lar-se podia acabar amb les muralles preses, les armes confiscades, els caps executats i la població venuda com a esclava.
Un dels episodis més clars és el dels bergistans.
Els bergistans eren un poble preromà de l’alt Llobregat, esmentat per Polibi i Tit Livi. Segons la tradició recollida per les fonts, ja havien estat sotmesos per Anníbal durant la seva marxa cap a Itàlia, l’any 218 aC, i després tornen a aparèixer en el context de la gran revolta ibèrica contra Roma del 197-195 aC.
Livi explica que, després que Cató arribés a Tàrraco, va córrer un rumor: el cònsol preparava una expedició cap a la Turdetània. Segons Livi, aquell rumor era fals, però va ser suficient per encendre la por entre alguns pobles de muntanya. Set fortaleses dels bergistans es van revoltar. Cató les va sotmetre sense grans combats i, en aquell primer moment, va actuar amb una certa clemència.
Però la calma va durar poc.
Quan Cató va tornar a Tàrraco, aquells mateixos bergistans es van aixecar una segona vegada. I aquí el cònsol ja no va voler donar cap marge. Livi ho diu amb una fredor brutal: van ser venuts com a esclaus per evitar que tornessin a alterar la pau.
Dit clar: Roma va convertir una comunitat rebel en mercaderia humana.
Aquest detall és important perquè trenca qualsevol imatge amable de la “romanització”. La romanització no va començar amb carreteres, aqüeductes i ciutats ordenades. Abans d’això hi va haver campanyes militars, saqueigs, deportacions, execucions i esclavitud. La pau romana no era una abraçada: era una imposició.
Després ve un altre episodi igualment dur: Vergium.
Livi presenta Vergium com una fortalesa ocupada per “bandolers”, un refugi d’homes que atacaven les zones pacificades de la província. Però aquí cal anar amb compte. Quan una font romana parla de “bandolers”, no sempre hem d’imaginar simples criminals. Sovint, per Roma, un rebel local, un guerriller o un grup que no acceptava l’autoritat romana podia ser descrit així. La paraula ja forma part del relat del vencedor.
El protagonista local és Vergestanus, el cap de la fortalesa. Segons Livi, Vergestanus es presenta davant Cató i li diu que ell i els seus no són responsables d’aquella situació. Afirma que els bandolers, un cop admesos dins la plaça, s’han apoderat del lloc i han deixat els habitants sense capacitat real de governar-se.
Cató aprofita l’oportunitat.
No assalta Vergium només des de fora. Organitza una jugada de doble direcció. Ordena a Vergestanus que torni a la fortalesa, que inventi una excusa per justificar la seva absència i que esperi el moment adequat. Quan els romans ataquin les muralles i els defensors estiguin ocupats rebutjant l’assalt, Vergestanus i els seus hauran de prendre la ciutadella des de dins.
Això és guerra romana en estat pur: força militar, pacte amb una facció interna i ús calculat de la divisió local.
El pla funciona. Els homes que defensen Vergium es troben atrapats entre dos perills: els romans escalant les muralles i els partidaris de Vergestanus controlant la ciutadella. Quan Cató pren la fortalesa, reparteix els càstigs i els premis amb precisió política. Els qui han col·laborat amb Roma són perdonats, conserven els seus béns i queden lliures amb les seves famílies. La resta de la població és entregada al qüestor perquè sigui venuda com a esclava. Els “bandolers” són executats.
El missatge era claríssim: qui pacta amb Roma pot salvar-se; qui resisteix, desapareix.
Aquest episodi també ens mostra una altra cosa: la conquesta romana no va ser només un xoc entre romans i ibers. També va ser una guerra dins del món indígena. Hi havia comunitats que resistien, altres que es rendien, aristòcrates locals que pactaven, faccions que aprofitaven l’arribada de Roma per imposar-se als seus rivals i pobles que quedaven atrapats entre la por a Roma i la por als seus propis enemics.
Per això aquest capítol és tan important dins la sèrie. La batalla d’Empúries explica la gran victòria militar de Cató. Però els bergistans i Vergium expliquen el que ve després: la repressió de proximitat, poble a poble, fortalesa a fortalesa.
Aquí ja no parlem només de legions formades al camp de batalla. Parlem de famílies venudes, fortaleses dividides, caps locals que trien bàndol i comunitats que entenen que Roma no ha vingut a negociar una convivència entre iguals.
Ha vingut a manar.
I Cató, amb una duresa metòdica, deixa clar que la nova pau només tindrà una condició: obeir.