Després de segles de fragmentació, Egipte va intentar tornar a ser una gran potència sota la Dinastia XXVI, amb capital a Sais. Però aquell renaixement mirava tant cap al passat com cap al futur: copiava l’Egipte antic per reconstruir autoritat, mentre depenia de mercenaris grecs, aliances exteriors i un equilibri internacional cada vegada més perillós.
Introducció
El Període Baix és una etapa estranya de la història egípcia. No és encara el món grec dels Ptolemeus, però tampoc és ja el gran Egipte imperial de Tutmosis III o Ramsès II. És un Egipte antic, sofisticat, religiós i profundament conscient del seu passat, que intenta sobreviure en un Pròxim Orient dominat per imperis molt més agressius.
Entre el 664 i el 332 aC, Egipte viurà una última gran restauració autòctona, la Dinastia XXVI o saïta, dues dominacions perses i un breu retorn de faraons egipcis amb les dinasties XXVIII, XXIX i XXX. La llista reial recollida per Padró situa aquest tram entre el Període Saïta, la Primera Dominació Persa, les últimes dinasties indígenes i la Segona Dominació Persa, abans de l’arribada d’Alexandre el Gran.
La idea central és clara: Egipte encara tenia cultura, memòria i capacitat administrativa, però ja no controlava el món que l’envoltava.
El renaixement saïta: reconstruir Egipte des del Delta
El gran punt de partida és Psammètic I. Després de la intervenció assíria i del final de la dinastia kushita, el poder es reorganitza al Delta, especialment a Sais. Psammètic I aprofita la debilitat progressiva d’Assíria per consolidar el seu poder i reunificar Egipte.
Aquest renaixement no s’ha d’entendre com una simple “restauració nacional” romàntica. Era més pràctic i més ambigu. Psammètic I va recórrer a mercenaris estrangers, sobretot grecs i caris, i va obrir Egipte a comerciants mediterranis. Durant el seu regnat, els milesis fundaren la factoria de Nàucratis, al Delta occidental, prop de Sais, i la presència d’estrangers fou tan important que el faraó organitzà una escola d’intèrprets.
Això ens diu molt. Egipte es reconstruïa, sí, però ja no podia fer-ho només amb els seus recursos tradicionals. Necessitava soldats forasters, comerç grec i diplomàcia mediterrània.
La capital saïta mirava cap al Delta, cap al mar i cap al comerç. Era una Egipte més connectat, però també més exposat.
“Arqueologia” ideològica: copiar el passat per legitimar el present
Una de les característiques més interessants del període saïta és el seu arcaïsme conscient. Els artistes, escribes i sacerdots no només conservaven el passat: el recuperaven com a programa polític.
Durant aquest període es va admirar especialment l’art de l’Imperi Antic. Segons Padró, dues mil·lennis després, les escultures d’aquella època tornaren a ser buscades, admirades i imitades pels artistes saïtes.
Això és el que podem anomenar una mena d’“arqueologia ideològica”. No era arqueologia científica en sentit modern. Era una operació de legitimitat: mirar cap als orígens per demostrar continuïtat, ordre i autoritat.
El missatge era potent: “nosaltres som els hereus del veritable Egipte”.
També en l’escriptura i la religió es veu aquest retorn al passat. A la Baixa Època, i sobretot durant el període saïta, es copiaren textos religiosos antics, incloent els Textos dels Sarcòfags de l’Imperi Mitjà i fins i tot els Textos de les Piràmides de l’Imperi Antic.
No era nostàlgia innocent. Era política cultural. Quan un estat se sent amenaçat, sovint busca força en una imatge idealitzada del passat.
Necao II: l’últim somni imperial
Amb Necao II, fill de Psammètic I, Egipte encara intenta jugar a gran potència. Intervé a Palestina i Síria, dona suport als darrers assiris i arriba a controlar temporalment zones del Llevant. Segons Padró, després de la mort de Psammètic I, Necao II entrà a Palestina, derrotà Josies de Judà a Meguidó el 609 aC i ocupà Síria i Palestina, fixant per un moment la frontera egípcia a l’Eufrates, com en els grans temps de la Dinastia XVIII.
Però aquest moment fou breu. Babilònia, sota Nabucodonosor II, derrotà els egipcis a Carquemish. La desfeta obligà Egipte a abandonar Síria i Palestina de manera precipitada.
Aquest és un punt clau. El renaixement saïta tenia límits molt clars. Egipte podia recuperar prestigi, comerç i administració. Però quan topava amb els grans imperis militars de Mesopotàmia i després de Pèrsia, la seva capacitat real era molt més limitada.
Necao II també impulsà projectes ambiciosos, com el canal entre el Nil i el mar Roig a través del Wadi Tumilat, i la tradició atribueix al seu regnat una expedició fenícia que hauria circumval·lat Àfrica. Però el problema de fons continuava sent el mateix: Egipte ja no dictava les regles.
Amasis i l’equilibri impossible
Després de Psammètic II i d’Àpries, el poder passà a Amasis. La seva arribada al tron es produí en un context de tensió interna. Àpries havia estat acusat d’haver sacrificat tropes egípcies en una campanya contra Cirene mentre preservava els mercenaris grecs. La derrota provocà una reacció nacionalista i xenòfoba que acabà portant Amasis al poder.
Amasis fou un governant hàbil, però governava en un món que s’estava tancant al voltant d’Egipte. Primer caigué Lídia davant els perses. Després caigué Babilònia. Els aliats potencials d’Egipte desapareixien un rere l’altre. Padró explica que Amasis intentà contrarestar l’ascens persa amb aliances amb Nabònid de Babilònia, Cressus de Lídia i Esparta, però Ciros II derrotà progressivament aquests poders.
Quan Amasis morí, el seu successor Psammètic III gairebé no tingué temps de regnar. Cambises II atacà Egipte i el país caigué ràpidament en mans perses. Era el final del Període Saïta.
La dominació persa i les últimes dinasties egípcies
La conquesta persa del 525 aC obrí una situació nova. Egipte ja havia estat governat per estrangers abans, com els hicses o els kushites. Però ara passava una cosa diferent: Egipte quedava integrat dins un imperi molt més gran, on ja no era el centre, sinó una província important però subordinada.
Els perses formaren la Dinastia XXVII, seguida més tard per les últimes dinasties indígenes —XXVIII, XXIX i XXX— i finalment per la Segona Dominació Persa, abans de l’arribada macedònica.
Encara hi hagué resistència. Encara hi hagué faraons egipcis. Nectanebo II, de la Dinastia XXX, fou l’últim gran faraó indígena. Va construir, va intentar reforçar el país i fins i tot rebutjà un primer atac persa amb ajuda grega. Però Artaxerxes III tornà amb més força. La invasió persa del 343 aC acabà imposant-se, i Egipte fou sotmès de nou el 341 aC.
A partir d’aquí, la independència faraònica ja no es recuperaria. El 332 aC arribaria Alexandre el Gran. I Egipte entraria en una altra etapa: hel·lenística, ptolemaica i finalment romana.
Conclusió
El Període Baix no és només una decadència lenta. És més interessant que això. És l’últim gran esforç d’Egipte per continuar sent Egipte.
La Dinastia Saïta va reconstruir l’estat, va reactivar el comerç, va recuperar formes artístiques antigues i va convertir el passat en una eina de poder. Però aquell retorn als orígens no podia aturar la realitat geopolítica: Assíria, Babilònia i sobretot Pèrsia havien canviat les regles del joc.
Egipte encara tenia memòria. Encara tenia temples, escribes, artesans i faraons. Però ja no tenia prou força per imposar-se al món.
El renaixement saïta va ser brillant. Però també va ser l’última llum autòctona abans que Egipte deixés de governar-se a si mateix.