Subtítol / entradeta
Els Fets de Maig no van ser només una batalla de carrers a Barcelona. Van marcar un abans i un després dins el bàndol republicà: la CNT va perdre el control del carrer, el POUM va ser convertit en enemic interior, la Generalitat va perdre poder real i el govern de la República va imposar una línia més centralitzada, disciplinada i cada cop més influïda pel comunisme prosoviètic.
Introducció
El maig del 1937, Barcelona va viure una guerra dins la guerra. Les barricades, els trets i l’assalt a la Telefònica van ser la part visible d’un conflicte molt més profund: qui havia de manar a la rereguarda republicana i quin sentit havia de tenir la guerra contra Franco.
Des del juliol del 1936, Catalunya havia viscut una situació excepcional. La derrota del cop militar a Barcelona havia deixat un poder real molt fragmentat: Generalitat, CNT-FAI, comitès revolucionaris, patrulles de control, milícies, PSUC, UGT, ERC i POUM convivien en un equilibri tens i sovint impossible.
Els Fets de Maig van trencar aquest equilibri. El resultat no va ser només la fi dels combats als carrers. Va ser un canvi de poder. Segons Enciclopèdia Catalana, aquells fets van comportar la pèrdua d’atribucions de la Generalitat, especialment en ordre públic, la marginació definitiva de la CNT-FAI i l’augment de la influència del PCE i del PSUC.
La CNT perd el control del carrer
La CNT-FAI havia estat la gran força obrera de Catalunya després del juliol del 1936. No governava formalment tota sola, però tenia armes, milícies, comitès, patrulles i una força social enorme. En molts moments, el poder real no passava tant pels despatxos com pels locals sindicals, les fàbriques col·lectivitzades i els homes armats al carrer.
Després dels Fets de Maig, aquest poder va començar a recular de manera clara. La CNT no va desaparèixer, perquè continuava sent una organització massa gran i massa arrelada. Però va deixar de poder actuar com un contrapoder revolucionari capaç de condicionar tota la política catalana.
El canvi va ser molt concret. Les patrulles de control, que havien estat una expressió del poder revolucionari i de la crisi de l’Estat, van quedar sotmeses a l’autoritat central i posteriorment dissoltes o absorbides per les forces d’ordre públic. Ab Origine recorda que el 7 de maig de 1937 ja es va ordenar que les patrulles es posessin al servei del Govern central, i que al juny foren dissoltes i assimilades per les Forces d’Ordre Públic.
Això volia dir una cosa molt simple: la revolució perdia carrer. I perdre el carrer, en aquell context, era perdre poder.
La CNT també va quedar tocada internament. Els sectors més partidaris de continuar la revolució van veure com la direcció cenetista acceptava compromisos, crides a la calma i formes de col·laboració institucional. Els sectors més pragmàtics defensaven que calia evitar una guerra civil dins la rereguarda. Els més radicals ho veien com una rendició.
Després de maig, la CNT continuava existint, però ja no marcava el ritme. La iniciativa política passava a mans dels qui volien reconstruir l’Estat, militaritzar la guerra i reduir els espais autònoms de poder obrer.
El POUM és convertit en enemic interior
El POUM va pagar el preu més dur.
El partit d’Andreu Nin era marxista, revolucionari i antiestalinista. Defensava que la guerra contra Franco no podia separar-se de la revolució social. Això el convertia en un enemic directe del comunisme prosoviètic, que defensava una línia molt diferent: primer guanyar la guerra, reconstruir l’autoritat estatal i frenar les experiències revolucionàries que poguessin espantar les democràcies occidentals o desorganitzar l’esforç militar.
Després dels Fets de Maig, el POUM va ser presentat com una força “trotskista” i “feixista”. Era una acusació política, no una realitat demostrada. Però va servir per justificar la repressió.
La persecució va ser ràpida i profunda. La Batalla, l’òrgan del partit, fou clausurada. El Comitè Executiu va ser detingut. Andreu Nin va desaparèixer i fou assassinat. Militants del POUM van ser empresonats, perseguits o apartats de càrrecs. I la 29a Divisió, hereva de les milícies del partit al front d’Aragó, fou dissolta. Les síntesis sobre la Guerra Civil a Catalunya remarquen precisament la dissolució del POUM, l’assassinat de Nin i la campanya internacional posterior com una de les grans conseqüències dels Fets de Maig.
Aquest article només pot apuntar el tema. La repressió contra el POUM mereix una peça pròpia, perquè no va ser només el cas Nin. Va ser una operació política, policial, judicial i militar per destruir un partit antifeixista que s’havia convertit en una nosa per al nou ordre republicà.
La Generalitat perd poder real
La Generalitat també va sortir derrotada.
No va desaparèixer. No va ser suspesa formalment. Però va perdre una part essencial del poder acumulat des del juliol del 1936.
Després de la derrota del cop militar, la Generalitat havia sobreviscut enmig d’una situació revolucionària que sovint la superava. Havia hagut de conviure amb comitès, milícies, patrulles i organismes econòmics que no sempre controlava. Però, alhora, havia assumit competències i marges d’actuació que anaven molt més enllà d’una autonomia normal.
Els Fets de Maig van donar al govern de la República l’oportunitat de recuperar terreny. L’ordre públic va passar a mans del govern central. La defensa també fou recentralitzada. La Generalitat quedava institucionalment dreta, però políticament rebaixada.
La Virtual Spanish Civil War ho resumeix de manera clara: el nou govern va recuperar el control de l’ordre públic a Catalunya, de l’Exèrcit Popular, de l’esforç de guerra i de la producció bèl·lica, a més de recuperar competències que la Generalitat havia assumit durant els primers mesos del conflicte.
La frase és dura, però precisa: la Generalitat va sobreviure institucionalment, però va perdre una part essencial del poder real que havia acumulat des del juliol del 1936.
Això explica una paradoxa important. La Generalitat republicana volia recuperar ordre davant el desbordament revolucionari, però el resultat final va ser que l’ordre el va recuperar sobretot el govern central. Companys i ERC van veure com la República que defensaven també els retallava marge de maniobra.
El PSUC i el PCE guanyen pes
El gran beneficiari polític dels Fets de Maig va ser el bloc comunista prosoviètic: el PSUC a Catalunya i el PCE al conjunt de la República.
Cal evitar una caricatura. No és exacte dir que “Stalin manava directament a la República” com si tot fos una simple cadena de comandament. La realitat era més complexa. Hi havia republicans, socialistes, catalanistes, anarquistes, militars professionals i moltes tensions internes.
Però també cal dir les coses pel seu nom: després de maig del 1937, el comunisme prosoviètic va guanyar una influència molt superior al seu pes inicial. I això va passar per tres motius.
Primer, per l’ajut soviètic. La República necessitava armes, i la Unió Soviètica era un dels pocs proveïdors efectius en un context internacional marcat per la no-intervenció i la hipocresia de les democràcies occidentals.
Segon, per la necessitat de disciplina militar. El PCE i el PSUC es presentaven com les forces de l’ordre, la militarització i l’eficàcia. Davant el caos de la rereguarda, aquest discurs va guanyar força.
Tercer, per la voluntat de reconstruir l’Estat contra els poders revolucionaris. Comitès, patrulles, milícies autònomes i col·lectivitzacions radicals eren vistos com un obstacle per guanyar la guerra i per mantenir una imatge internacional acceptable.
Enciclopèdia Catalana assenyala explícitament que, després dels Fets de Maig, augmentà la influència del PCE i del PSUC, sotmesos a les directrius de l’URSS. Aquesta frase és clau: no cal exagerar, però tampoc cal suavitzar.
El govern Negrín i la nova línia de guerra
Els Fets de Maig també van precipitar un canvi al govern republicà. Largo Caballero va caure i Juan Negrín va arribar a la presidència del govern el maig del 1937.
Negrín no era comunista. Era socialista. Però el seu govern va comptar amb el suport decisiu del PCE i va aprofundir una línia molt clara: centralització, disciplina militar, control polític i resistència a llarg termini.
La nova orientació tenia una lògica. La República necessitava un exèrcit més organitzat, una rereguarda més controlada i una indústria de guerra més coordinada. Però aquesta reconstrucció de l’Estat es va fer al preu de liquidar o reduir els espais revolucionaris i d’estrènyer l’autonomia catalana.
A partir d’aquest moment, la guerra ja no seria dirigida des d’un equilibri fràgil entre revolució i institucions. La guerra quedava cada cop més en mans d’un Estat republicà recentralitzat, amb més pes dels comunistes i menys paciència amb les dissidències.
Per a la CNT, això significava perdre hegemonia. Per al POUM, significava persecució. Per a la Generalitat, significava pèrdua d’autonomia real. Per al PSUC i el PCE, significava ascens.
Conclusió
Els Fets de Maig del 1937 no van decidir la guerra contra Franco. No van canviar per si sols el front militar ni van determinar la derrota final de la República.
Però sí que van decidir una altra cosa: qui manaria dins la rereguarda republicana.
Després de maig, hi hagué menys revolució i més Estat. Menys poder obrer autònom i més disciplina central. Menys marge per a la Generalitat i més imposició del govern de la República. Menys pluralitat revolucionària i més pes del comunisme prosoviètic.
La CNT va perdre el carrer. El POUM va ser convertit en enemic interior. La Generalitat va quedar políticament retallada. I el govern Negrín va consolidar una nova línia de guerra: resistir, centralitzar i controlar.
Aquesta és la conseqüència profunda dels Fets de Maig: no van ser només una explosió de violència a Barcelona. Van ser el moment en què la revolució va ser derrotada dins la mateixa República que havia nascut per combatre el feixisme.