El bagul de noguera
El matí havia començat amb una altra notícia depriment: el preu mitjà del lloguer a la comarca havia pujat un 12% en un any. Els joves marxaven del poble perquè no podien pagar un pis, i moltes cases buides acabaven en mans de fons d’inversió que ni tan sols sabien pronunciar el nom del carrer on compraven.
No era només una qüestió de diners. Era alguna cosa més fonda. La sensació que el país, a poc a poc, es buidava per dins. Que els fills de la terra havien deixat de tenir lloc a casa seva. Que allò que havia estat heretat durant segles ara es venia a trossos, amb tota la fredor del mercat i tota la indiferència dels qui manen.
Quan vaig arribar al poble, el sol ja queia darrere els turons i tenyia de coure les vinyes. El mas de l’avi Bernat s’alçava com una fortalesa antiga, amb les parets gruixudes, les finestres fondes i les bigues de roure que havien resistit segles de vent, de fred i de silenci. Aquella casa feia olor de fusta vella, de terra humida i de temps.
Vaig pujar a les golfes gairebé per inèrcia. Feia anys que no hi entrava. Tot era pols, sacs oblidats, eines rovellades i mobles coberts amb llençols groguencs. Però, al fons, mig amagat sota una cadira trencada i unes caixes, hi havia un bagul de noguera amb frontisses de ferro forjat.
El vaig apartar com vaig poder i el vaig obrir.
A dins hi havia roba antiga, una corretja de cuir ressec, una capsa petita de fusta i, al fons de tot, un rotlle de pergamí lligat amb cordill de lli i segellat amb cera roja. El segell mostrava un lleó rampant armat. No era una simple andròmina guardada per nostàlgia. Allò semblava una veu atrapada dins el temps.
El vaig agafar amb cura. A la part exterior, amb lletra ja mig esvaïda, hi figurava un nom:
Berenguer de Montclar.
Vaig desfer el cordill i vaig obrir el pergamí. La lletra, clara i ferma, semblava escrita per una mà acostumada tant a l’espasa com a la pregària. I de seguida vaig entendre que no estava llegint un paper vell, sinó una memòria. Una vida. Una altra època.
Deia així:
[Dietari de Berenguer]
Avui, dia del Senyor, a les calendes de març, en la vila de Messina, prenc la creu de Sant Jordi i l’espasa que m’ha estat donada pel meu pare, i em poso sota l’estendard del gran Roger de Flor, per la glòria de Déu, l’honor del meu senyor, la fidelitat al nostre rei i l’amor a la nostra terra.
Partim amb trenta galeres plenes d’homes d’armes, ballesters i almogàvers. El mar és com un camí d’acer sota el sol, i el vent ens empeny com mà amiga. Les nits, a coberta, ressonen amb salms i pregàries, i amb les històries dels veterans que parlen de Sicília i de Morea.
Jo, Berenguer de Montclar, fill de la terra catalana, duc al cor la fe en Crist, la lleialtat al meu senyor i al nostre rei, i l’orgull de servir una causa que ens depassa.
Travessarem l’Egeu com fletxa llançada, i quan les muralles de Constantinoble apareguin, resplendents com or al capvespre, sabrem que la nostra gesta tot just comença.
Vaig deixar de llegir un moment i vaig aixecar el cap.
A baix, la mare em cridava per sopar. A la televisió, les notícies continuaven parlant de lloguers desorbitats, de famílies expulsades dels barris on havien viscut tota la vida, de pobles que es buidaven i de joves condemnats a compartir pis o a marxar lluny. Tot sonava petit, cansat, resignat.
I aquella era la fuetada.
Perquè mentre avui molta gent només aspira a trobar un lloguer que no l’arruïni, hi va haver un temps en què els nostres travessaven la mar cap a Orient amb una espasa al costat i el món al davant. Mentre avui ens acostumem a sobreviure en pisos atrotinats a preus absurds, hi va haver homes d’aquesta terra que embarcaven per guanyar-se la glòria a Constantinoble, a Tràcia, a Grècia.
No es tracta d’idealitzar-ho tot. Aquell món era brutal, cruel i ple de sang. Però tenia una cosa que avui sembla extingida: empenta. Direcció. Voluntat.
Aquells homes no eren més còmodes que nosaltres. Eren més durs. No esperaven que ningú els arreglés la vida. No confiaven en cap decret, en cap subvenció ni en cap promesa electoral. S’enfrontaven al mar, a la guerra i a la mort. I nosaltres, en canvi, vivim en un país on cada cop més gent ha de fer números per veure si pot continuar dormint sota el mateix sostre el mes vinent.
Vaig tornar a mirar el pergamí.
Una part de mi havia quedat atrapada en aquelles paraules. En aquell temps llunyà on homes d’acer i de fe navegaven cap a terres desconegudes amb el nom de la seva terra als llavis. I vaig entendre que aquell bagul no contenia només un manuscrit antic. Contenia un mirall.
Un mirall brutal.
Perquè un dia hi havia catalans que sortien de Messina disposats a jugar-se la vida per conquerir el seu lloc al món.
I avui, massa sovint, l’única batalla de molts és pagar un lloguer altíssim per un pis atrotinat.
Continuarà.