El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, Barcelona va viure una explosió de violència que no va sortir del no-res. Els segadors van encendre la metxa, però el combustible ja feia mesos que s’acumulava: guerra, tropes allotjades, abusos militars, tensió fiscal i desconfiança creixent contra el govern de Felip IV.
Introducció
El Corpus de Sang no va ser una simple baralla de carrer. Tampoc no va ser només una revolta pagesa que va entrar accidentalment a Barcelona. Va ser el moment en què una crisi social, militar i política va travessar el llindar de la capital catalana i va fer impossible tornar enrere.
Aquell 7 de juny de 1640, uns centenars de segadors van entrar a Barcelona, com feien cada any, per buscar feina durant la sega. Però aquell any el país no estava en calma. Catalunya era frontera de guerra entre la Monarquia Hispànica i França. Els exèrcits reials havien estat allotjats al territori i moltes comunitats pageses havien hagut de suportar soldats a casa, càrregues econòmiques i violències quotidianes.
Quan l’avalot va començar, Barcelona no era una ciutat neutral. Una part de la població urbana compartia el malestar dels pagesos. I les institucions locals, atrapades entre el poder reial i la pressió popular, van perdre el control del carrer. El resultat va ser una jornada de foc, persecucions i mort. Entre les víctimes hi havia el mateix virrei de Catalunya, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma.
El context: guerra europea i pressió sobre Catalunya
Per entendre el Corpus de Sang cal començar lluny de Barcelona: a la Guerra dels Trenta Anys. La Monarquia Hispànica de Felip IV combatia França, i Catalunya es trobava en una posició delicada. Era frontera, corredor militar i zona d’allotjament.
El problema no era només que hi hagués guerra. El problema era com es feia la guerra. Els exèrcits del segle XVII no funcionaven amb una logística moderna. Sovint vivien sobre el territori. Això significava que els pobles havien d’allotjar soldats, alimentar-los, mantenir-los i suportar-ne els excessos.
Per a moltes famílies pageses, tenir tropes a casa era una ruïna. No parlem només de molèsties. Parlem de menjar requisat, animals confiscats, abusos, robatoris, insults, violència i una sensació clara que les autoritats reials protegien més els soldats que no pas la població.
A més, el govern del comte-duc d’Olivares, favorit de Felip IV, empenyia cap a una monarquia més centralitzada i més exigent fiscalment. Catalunya conservava constitucions, institucions i una cultura política pactista. Això xocava amb les necessitats militars d’una monarquia en guerra constant.
El resultat era un conflicte de fons: la monarquia volia recursos, homes i obediència; el país responia que hi havia lleis, privilegis i límits.
Els allotjaments militars: la guspira que va encendre el camp
La primavera de 1640 va ser el moment crític. La presència de tropes reials al Principat havia convertit el malestar en ràbia oberta. Les queixes contra els allotjaments es van multiplicar. En diversos pobles, els veïns es resistien a acceptar soldats.
La tensió no era una qüestió abstracta. La gent no s’aixecava per una teoria política, sinó perquè veia com la guerra entrava dins de casa seva. Les tropes havien de ser mantingudes per comunitats que ja vivien amb dificultats. I quan hi havia resistència, la resposta del poder podia ser brutal.
Aquesta situació va generar una cadena d’incidents. A les comarques gironines, especialment a la Selva i l’Empordà, la conflictivitat va anar creixent. Els pagesos no només protestaven: s’organitzaven, s’armaven i atacaven els representants del poder reial.
El crit que s’anava imposant era clar: no era només contra uns soldats concrets. Era contra el “mal govern”. I això ja era polític.
La mort de Montrodon i la venjança reial
Un dels episodis que va accelerar la crisi va ser la mort de l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon a Santa Coloma de Farners.
Montrodon havia estat enviat per imposar l’allotjament de tropes. La població s’hi va resistir. L’enfrontament va acabar amb la mort de l’agutzil. Aquell fet va tenir un impacte enorme, perquè atacava directament l’autoritat reial.
La resposta no va calmar res. Al contrari. Les tropes reials van castigar Santa Coloma de Farners i altres llocs de la zona amb una duresa que va alimentar encara més l’odi popular. Els incendis, els saquejos i la repressió van convertir Montrodon en una peça més d’una escalada molt més gran.
Aquest punt és important: quan els segadors van entrar a Barcelona el 7 de juny, no venien d’un país tranquil. Venien d’un territori on ja hi havia hagut morts, càstigs i represàlies. La memòria d’aquests fets era recentíssima.
Per això l’incident del carrer Ample va ser tan explosiu.
El carrer Ample: l’espurna dins Barcelona
El matí del 7 de juny, dia de Corpus, uns centenars de segadors eren a Barcelona. No era estrany. Cada any hi entraven treballadors temporers per llogar-se per a la sega. Però aquell any molts anaven armats i carregaven una tensió acumulada de setmanes.
Segons la tradició i les cronologies dels fets, al carrer Ample es va produir una baralla entre un segador i un criat vinculat a Montrodon. El segador va resultar ferit. En un altre context, potser hauria estat un incident greu però localitzat. Aquell dia, no.
La notícia va córrer ràpidament. El carrer es va escalfar. Els segadors van identificar l’agressió amb tot el que odiaven: els oficials reials, els col·laboradors del virrei, els abusos dels allotjaments i la impunitat del poder.
L’avalot va créixer. Els revoltats van atacar cases de funcionaris i persones associades al govern reial. La ràbia tenia noms, adreces i objectius concrets. No era una violència cega del tot: anava dirigida contra els símbols i els agents del poder que consideraven responsable de la situació.
Barcelona va deixar de ser escenari i es va convertir en actor.
Per què Barcelona i la Coronela no van aturar els revoltats?
Aquesta és una de les claus del Corpus de Sang. Els segadors venien majoritàriament de fora. Llavors, com és possible que una ciutat com Barcelona no els frenés? I per què la milícia urbana, la Coronela, no va actuar simplement com a força d’ordre contra ells?
La resposta és incòmoda: perquè el malestar no era només rural.
Barcelona també vivia la crisi. Les capes populars urbanes —menestrals, treballadors, gent dels oficis— compartien bona part de l’hostilitat contra els soldats i contra els oficials reials. Molts barcelonins no veien els segadors com una massa estrangera, sinó com gent del país que plantava cara a un poder percebut com abusiu.
A més, la Coronela no era un cos professional modern separat de la societat. Era una milícia urbana vinculada als gremis, als oficis i al govern municipal. Els seus membres formaven part de la mateixa ciutat que bullia de tensió. No es podia donar per fet que actuarien amb disciplina contra una revolta que molts veïns entenien, compartien o, com a mínim, no volien reprimir amb sang.
El Consell de Cent tampoc no tenia una posició fàcil. Si reprimia els segadors, podia encendre encara més la població. Si no feia res, quedava desbordat. Les autoritats municipals van intentar contenir, negociar i reconduir la situació. Però el carrer ja havia pres la iniciativa.
Això no vol dir que hi hagués un pla clar de la ciutat per matar el virrei. Vol dir que Barcelona estava prou trencada per dins perquè l’ordre reial no pogués imposar-se automàticament.
Els atacs i la fugida del virrei
L’avalot va anar pujant d’intensitat. Les cases de diversos oficials i membres del Reial Consell van ser atacades. Els revoltats buscaven responsables. El nom del virrei era al centre de totes les ires.
Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, representava l’autoritat de Felip IV a Catalunya. Per als revoltats, era l’home dels allotjaments, de la repressió i de la política reial. Tant si personalment podia controlar-ho tot com si no, políticament era el rostre del problema.
Quan la situació es va fer insostenible, el virrei va intentar fugir. Les fonts situen la seva sortida cap a la zona de les Drassanes i el litoral, amb la intenció d’arribar a una galera que el pogués treure de Barcelona. Però no ho va aconseguir.
Va ser perseguit i va acabar mort prop de la platja, a la zona de Montjuïc. La imatge és potent: el representant del rei, fugint a peu, sense poder imposar la seva autoritat ni protegir-se dins la capital del Principat.
Cal ser rigorosos: l’autoria exacta de la mort del virrei no està del tot clara en tots els detalls. Però el fet polític és indiscutible. El virrei va morir durant l’avalot del Corpus de Sang. I això va canviar-ho tot.
Les conseqüències: de revolta social a ruptura política
La mort del virrei va convertir una revolta en una crisi d’Estat.
A partir d’aquell moment, la Monarquia Hispànica ja no podia tractar els fets com simples desordres locals. El representant del rei havia estat mort a Barcelona. L’autoritat reial havia estat humiliada. I el país sencer semblava alçat contra els allotjaments i contra el “mal govern”.
Però la revolta popular també va posar les institucions catalanes en una situació extrema. La Generalitat i el Consell de Cent havien de decidir si intentaven tornar a l’obediència, amb el risc de quedar desacreditats davant el poble, o si assumien el conflicte i el convertien en política.
El lideratge de Pau Claris, president de la Generalitat, seria decisiu en els mesos següents. La revolta pagesa va donar pas a una revolució política. Davant l’amenaça d’una intervenció militar reial, les institucions catalanes van buscar suport francès. El conflicte català quedava així integrat en la gran guerra europea.
El camí portaria a la Guerra dels Segadors, un conflicte llarg i dur que acabaria transformant Catalunya. La guerra no es tancaria ràpidament. Barcelona resistiria fins al 1652, i el conflicte internacional no acabaria fins al Tractat dels Pirineus de 1659, amb una conseqüència dramàtica: la cessió del Rosselló i part de la Cerdanya a França.
Conclusió
El Corpus de Sang va ser molt més que una explosió de ràbia el dia de Corpus. Va ser el punt en què una crisi acumulada es va fer irreversible.
Els segadors van encendre la metxa, però el foc venia de lluny: la guerra amb França, els allotjaments de tropes, els abusos militars, la pressió fiscal, la repressió al camp i el xoc entre el pactisme català i l’autoritarisme de la monarquia de Felip IV.
Barcelona no va caure en el caos perquè uns forasters entressin a la ciutat. Barcelona va esclatar perquè una part important de la seva gent ja compartia el malestar. La frontera entre revolta pagesa i revolta urbana es va trencar en poques hores.
Aquell dia, la festa de Corpus es va convertir en insurrecció. I la mort del virrei va fer impossible tornar a la normalitat.
El 7 de juny de 1640, Catalunya no només va viure un avalot. Va entrar en guerra.