Kadesh no va ser només una gran batalla del Bronze Final. Va ser també una guerra de propaganda. Ramsès II va convertir-la en una epopeia personal, i els hitites tampoc no van renunciar a presentar-se com a vencedors. El problema és que el resultat real va ser molt menys net.
La pregunta important no és qui va cridar més fort, sinó què va passar sobre el terreny, qui va conservar l’objectiu estratègic i què ens diu després el tractat de pau que ha arribat fins als nostres dies. Aquí és on Kadesh es torna realment interessant.
Introducció
Cap a finals del segle XIII aC, Egipte i l’Imperi Hitita competien pel control de Síria i de les ciutats fenícies. No era una disputa menor: qui dominava aquella franja controlava rutes comercials, tributs, accessos militars i el pas entre Anatòlia, Mesopotàmia i Egipte. Segons el relat de referència que tenim al text consultat, quan Ramsès II i Muwatalli II pugen als seus trons, l’enfrontament directe entre totes dues potències ja és pràcticament inevitable.
La batalla es va lliurar a Kadesh, a la riba de l’Orontes, i és recordada com una de les grans batalles de carros de l’antiguitat. Però el més rellevant és que no va acabar amb una victòria clara. Va acabar amb dues propagandes triomfals, un camp de batalla ple de confusió i una ciutat que, al final, no va passar a mans egípcies.
Qui eren els hitites i per què eren tan perillosos
Els hitites eren un poble indoeuropeu establert a Anatòlia, amb capital a Hattusa. Al segle XIV aC ja s’havien convertit en una de les grans potències del Pròxim Orient. El seu imperi s’estenia per bona part d’Anatòlia i tenia una presència decisiva al nord de Síria. No eren un enemic perifèric ni un regne menor: eren, literalment, una superpotència de l’època.
El llibre que hem pres com a base remarca, a més, que l’Estat hitita s’havia militaritzat fortament per sobreviure a la pressió de diversos enemics. Els hitites estaven envoltats de rivals, havien vist amenaçada fins i tot la seva capital, Hattusa, i aquesta pressió els havia convertit en una potència militar molt dura, acostumada a lluitar en diversos fronts.
Això és clau per entendre Kadesh. Egipte no s’enfrontava a una coalició improvisada, sinó a una estructura política i militar molt sòlida, capaç d’organitzar aliances regionals i d’utilitzar la guerra amb habilitat diplomàtica i tàctica.
Els dos reis en guerra: Ramsès II i Muwatalli II
Ramsès II volia reprendre la política expansiva del seu pare, Seti I, i recuperar el control egipci sobre Síria. Muwatalli II, per la seva banda, volia mantenir l’hegemonia hitita sobre aquella mateixa regió. Kadesh era, doncs, l’objectiu simbòlic i militar perfecte: una plaça forta decisiva, situada en un punt estratègic.
Tots dos reis van preparar l’enfrontament. El text de base ho diu amb claredat: Muwatalli va aixecar una gran aliança anti-egípcia, i Ramsès va organitzar el seu exèrcit amb la mirada posada en el control de Síria i de les ciutats fenícies. No anaven a una simple expedició de càstig. Anaven a decidir l’equilibri regional.
Forces en conflicte i el paper dels carros
Kadesh és famosa perquè va ser, sobretot, una gran batalla de carros. Les fonts modernes més solvents descriuen els carros egipcis com a més lleugers i maniobrables, normalment de dos ocupants, mentre que els hitites feien servir carros més pesats, de tres homes, pensats per a l’impacte i la ruptura de línies. En termes simples: l’arma egípcia era més mòbil; la hitita, més contundent en el xoc inicial.
Britannica resumeix bé aquesta diferència: els hitites van llançar els seus carros pesats de tres cavalls contra l’avantguarda egípcia i van desorganitzar els vehicles més lleugers dels egipcis. Però, un cop perdut l’efecte sorpresa i el xoc inicial, aquells carros hitites es van mostrar menys àgils, i els egipcis van poder reaccionar millor amb vehicles més ràpids.
Això encaixa perfectament amb el relat general de la batalla: l’avantatge hitita era l’emboscada i el cop brutal; l’avantatge egipci, la capacitat de recompondre’s i de maniobrar quan la situació ja no era un simple atac de sorpresa.
Com es va desenvolupar la batalla
El moment decisiu va arribar quan Ramsès II, precipitant-se, va caure en una trampa hitita. El llibre ho diu sense embuts: el rei egipci es va avançar massa i només es va salvar gràcies al seu valor personal i al del seu exèrcit. El Poema de Pentaur, la gran peça propagandística egípcia sobre Kadesh, converteix aquell moment en una escena heroica: Ramsès, gairebé sol, envoltat per 2.500 carros hitites i els seus aliats.
La part que cal retenir no és l’heroisme literari, sinó el fet militar: els hitites van aconseguir sorprendre una part important del dispositiu egipci i van estar a prop de convertir la batalla en un desastre total per a Ramsès. Britannica ho descriu com un dia de carnisseria amb uns 5.000 carros en combat, però també afegeix que no hi va haver cap vencedor clar.
Després del xoc inicial, Ramsès va aconseguir reagrupar forces i llançar un contraatac que li va permetre evitar la destrucció del seu exèrcit. És aquí on neix el mite del faraó que, gairebé tot sol, capgira la batalla. Però una cosa és evitar la derrota total i una altra de ben diferent és guanyar.
La “decimació” dels soldats egipcis: mite o realitat
Parlar d’una decimació en sentit literal és excessiu. No tenim xifres fiables de baixes, i les fonts antigues són profundament propagandístiques. Britannica és clara en un punt: les pèrdues són desconegudes.
El que sí sembla real és que una part de l’exèrcit egipci va patir un cop molt dur i que el desplegament de Ramsès va quedar seriosament compromès per l’engany hitita i l’atac sobtat dels carros. El relat egipci conserva justament la memòria d’aquest moment de crisi extrema. Però d’aquí a parlar d’anihilació o d’esfondrament complet hi ha un pas que les proves no permeten fer. De fet, si l’exèrcit hagués estat destruït de manera irreversible, Ramsès no hauria pogut continuar actuant després a Palestina, cosa que el text base afirma explícitament.
La formulació més rigorosa seria aquesta: els egipcis van estar a punt de patir una derrota catastròfica, però van evitar el col·lapse total. Això no és una victòria. És haver escapat del pitjor.
El tractat de pau i què ens diu sobre el resultat real
Anys després, en el 21è any del regnat de Ramsès II, es va signar la pau entre Egipte i els hitites. El text base en resumeix les clàusules principals: no-agressió, renovació de tractats anteriors, aliança defensiva, cooperació contra rebels, extradició de refugiats polítics i sancions religioses contra qui trenqués l’acord. El més extraordinari és que se n’han conservat còpies tant a Egipte com al món hitita.
Aquest tractat és important per dues raons. La primera, perquè és un dels primers grans tractats internacionals conservats de la història. La segona, perquè revela que cap de les dues potències havia aconseguit imposar una victòria decisiva a l’altra. Quan dues superpotències acaben signant una pau d’igual a igual, el que normalment tens al darrere no és una conquesta neta, sinó un empat estratègic.
Conclusió
Qui va guanyar Kadesh? Si parlem de propaganda, tots dos. Si parlem del camp de batalla, ningú de manera clara. Si parlem del resultat estratègic immediat, els hitites surten millor a la foto, perquè van conservar Kadesh i Ramsès no va aconseguir l’objectiu pel qual havia avançat. El mateix text base ho diu: el resultat va quedar indecís, però la plaça va continuar en mans hitites.
Per tant, la resposta més honesta és aquesta: Kadesh no va ser una victòria egípcia; va ser, com a mínim, un empat tàctic amb avantatge estratègic hitita. Ramsès II va evitar la catàstrofe i ho va convertir en llegenda. Muwatalli II va retenir l’objectiu principal. I el tractat posterior confirma que cap dels dos podia destruir l’altre sense pagar un preu massa alt.
Bibliografia breu
Josep Padró, Historia del Egipto faraónico.