Després de Germe, Àulax i Filadèlfia, la Companyia encara no havia dit l’última paraula. Va continuar avançant, va tornar a vèncer i es va endinsar fins als peus del Taure. Però just en aquest moment de màxima empenta apareix la veritat més dura de tota la campanya: una host pot obrir-se pas a sang i ferro, però això no vol dir que pugui dominar Anatòlia de manera estable.
Introducció
La imatge clàssica de la Companyia sovint es queda en l’esclat: el crit, la càrrega, la brutalitat, la fama. Però el final de la campanya de 1304 és més interessant que això. Després d’alliberar Filadèlfia, Roger de Flor no s’atura. La host continua la marxa, entra en noves places, resisteix nous atacs i acaba arribant fins a Kíbistra, on obté una altra gran victòria el 15 d’agost de 1304. Aquest és el punt més llunyà i més espectacular de l’ofensiva catalana a Anatòlia.
I, tanmateix, és també el moment en què la glòria deixa veure el seu preu. La Companyia segueix guanyant, però ja perd homes de primera fila; segueix intimidant el territori, però no el pacifica; segueix avançant, però cada passa l’allunya més d’una rereguarda segura i d’un poder bizantí capaç de consolidar allò que ella obre amb l’espasa. Aquí la Companyia toca sostre com a eina de guerra. També aquí comença a preparar-se la fractura amb Bizanci.
Després de Filadèlfia, la campanya encara cremava
L’error seria pensar que, un cop aixecat el setge de Filadèlfia, la campanya s’acaba. No és així. La síntesi d’Enciclopèdia Catalana explica que, després de la victòria, els expedicionaris passaren a Cula, s’apoderaren del castell de Furmi i retornaren a Filadèlfia abans de reprendre la marxa. Això no és el final d’una aventura: és la continuació d’una ofensiva en tota regla.
Aquesta continuïtat és clau per entendre Roger de Flor. Encara no tenim una companyia desfermada i fragmentada, sinó una host que, malgrat els excessos i la indisciplina, encara pot obeir un rumb general. David Jacoby insisteix que la força de la Companyia depenia justament d’aquesta cohesió interna, del pes dels seus comandaments i de la seva capacitat de funcionar com un exèrcit itinerant, no com una simple colla de saquejadors.
Tira: la victòria amarga i la mort de Corberan d’Alet
La següent gran escena arriba a Tira. La Companyia hi penetra malgrat el setge turc i, en una sortida, derrota els assetjants. Però aquesta victòria no és neta: hi mor Corberan d’Alet, senescal de la host i un dels homes forts del comandament de Roger de Flor. Enciclopèdia Catalana ho resumeix en una línia, però és una línia decisiva: els assetjants són vençuts, sí, però cau una peça major de la Companyia.
Aquí Muntaner hi posa nervi de debò. Josep Antoni Aguilar, en el seu estudi sobre les expedicions a Orient i la Crònica, destaca que el cronista presenta Corberan com el cavaller intrèpid que empeny massa lluny la persecució dels turcs derrotats. Segons el relat muntanerià, els homes de Corberan baixen sobre l’enemic, el desfan al pla i el forcen a fugir muntanya amunt; en la persecució, una sageta el fereix mortalment al cap, en un moment en què s’havia descobert per la calor. Aguilar subratlla que Muntaner converteix aquesta mort en una escena modèlica: heroisme, excés d’ardidesa i caiguda sobtada.
Per donar-li el to de crònica, però en català d’avui, l’escena es podria dir així:
I quan els turcs, ja desbaratats, cercaren salvació per la muntanya, En Corberan no consentí que se’ls deixés respirar. “Avant”, semblà dir, “que el camp és nostre i el dia també”. I els seus el seguiren, a peu, costa amunt, entre pols, suor i ferro. Però allí on la victòria ja semblava feta, la fortuna mudà de cara: una sageta el trobà al cap, i el bon cavaller caigué. I gran dol n’hi hagué a la host, perquè aquell dia guanyaren els cristians, però perderen un dels seus millors homes.
Aquest fragment no és una cita literal de Muntaner, sinó una recreació moderna del to de la Crònica a partir del passatge que descriu Aguilar. El fons històric, però, és clar: victòria a Tira, persecució dels vençuts i mort de Corberan d’Alet en aquell mateix episodi.
I això canvia coses. Una host com la Companyia podia substituir baixes entre la tropa. Substituir un cap com Corberan ja era una altra història. La guerra continuava, però a partir d’aquí la Companyia començava a pagar la seva victòria amb la seva pròpia sang de comandament.
Ània: encara guanyaven, però no dominaven
Després de Tira, Roger ordena a Ferran d’Aunés que passi amb la flota a Ània. Allà arriba també Bernat de Rocafort amb reforços, i Roger el nomena nou senescal en substitució de Corberan d’Alet. La cadena de comandament no es desfà, però s’ha de recompondre sobre la marxa, en plena campanya.
Extramurs d’Ània, la Companyia torna a derrotar una incursió turca. Encara guanya. Encara fa recular l’enemic. Encara imposa por. Però el detall rellevant no és només la victòria, sinó el context: aquesta és una guerra de moviment, de cops de mà i de pressió constant, no una ocupació estable del territori. La mateixa Companyia que pot desfer una columna turca davant una ciutat no té prou massa ni prou estructura per convertir tot aquell espai en un domini segur i durador.
Kíbistra: fins als peus del Taure
I llavors arriba Kíbistra. La Companyia reprèn la marxa cap a l’est, avança fins al peu del Taure i es troba, el 15 d’agost de 1304, amb una nova concentració turca. Enciclopèdia Catalana i les síntesis modernes coincideixen en el nucli de l’episodi: els turcs presenten batalla i Roger de Flor torna a vèncer. És la culminació de la campanya anatòlica.
Aquí és fàcil caure en la hipèrbole, perquè Muntaner hi veu una jornada d’aquelles que semblen escrites per ser recordades a la vora del foc: la Companyia lluny de la mar, lluny de la capital, lluny de qualsevol comoditat, i tanmateix encara capaç de colpejar amb prou força per obrir-se camí fins a les portes de Cilícia. El seu crit de guerra, “Desperta ferre!”, que la tradició ha fixat com a senyal almogàver, encaixa perfectament amb aquesta escena de màxima tensió.
Però fins i tot aquí convé no perdre el cap. Les xifres espectaculars atribuïdes a l’enemic en algunes versions del relat s’han de mirar amb prudència. El que és segur no és la magnitud exacta dels números, sinó la profunditat de la penetració i la realitat de la victòria. Roger havia portat la Companyia fins a un extrem operatiu que Bizanci no havia sabut recuperar per si mateix. Això és prou gran sense necessitat d’inflar-ho.
El límit de la glòria: guanyar no era governar
I aquí apareix la gran veritat del 1304. La Companyia era una arma terrible per trencar setges, derrotar forces turques i restablir, durant uns mesos, el prestigi militar bizantí. El que no era, ni podia ser per si sola, era un estat. Jacoby ho formula en termes d’“exèrcit itinerant”: una organització militar eficaç, amb institucions pròpies i mecanismes interns, però no una maquinària capaç de substituir el govern, la fiscalitat, les guarnicions permanents i l’administració d’un imperi en crisi.
La prova és ferotge. Nicolas Oikonomides assenyala que, després de les reeixides operacions catalanes de l’estiu de 1304, els turcs recuperaren Efes immediatament després de la marxa de la Companyia, ja a l’octubre de 1304. Aquesta dada destrossa qualsevol lectura ingènua: les victòries eren reals, però el control era fràgil. La Companyia passava com una tempestat. L’Imperi no tenia força per fixar allò que la tempestat deixava darrere.
Magnèsia, retorn i preludi de la ruptura
Quan la Companyia gira cap enrere, el problema esclata de manera encara més clara. En ruta de retorn, Roger sap que Magnèsia, on havia deixat el botí, s’ha revoltat. Hi acut i n’organitza el setge. Això ja no és només guerra contra els turcs: és el senyal que la relació entre la host mercenària i el país que havia de salvar s’està podrint.
El setge, però, queda tallat per ordre imperial. Andrònic II mana a Roger de Flor que passi a Europa per ajudar contra els búlgars; la Companyia acaba instal·lada a Gal·lípoli a l’octubre de 1304. Aquest moviment no és una retirada vergonyosa després d’una derrota. És una reorientació forçada d’una host que encara guanya, però que ja no encaixa de manera neta dins l’estratègia bizantina. I des d’aquí el pas cap a Adrianòpolis, l’assassinat de Roger i la guerra oberta contra Bizanci queda molt més a prop.
Conclusió
La fase final de la campanya anatòlica és la millor manera d’entendre la Companyia de Roger de Flor sense simplismes. A Tira, Ània i Kíbistra hi ha combat, aventura, empenta i una autèntica èpica de frontera. Hi ha, també, un comandament que encara sap dur la host lluny i fer-la guanyar. Però enmig d’aquesta glòria ja hi ha la fissura: mor Corberan d’Alet, s’allarga la línia d’operacions, es multipliquen els abusos i Bizanci continua sense poder convertir aquestes victòries en domini estable.
Dit pel seu nom: la Companyia podia devastar Anatòlia, podia humiliar els seus enemics i podia salvar ciutats. El que no podia fer, tota sola, era reconstruir l’Imperi. I quan una força de guerra arriba al límit del que pot donar, o és integrada de debò o es converteix en un problema. El 1304 aquest límit ja s’havia vist. El 1305 esclataria.