Quan pensem en el naixement de l’agricultura, és fàcil imaginar una història que comença al Creixent Fèrtil, passa per Mesopotàmia i després s’estén progressivament per la resta del món. Però aquesta imatge és massa simple. L’agricultura va aparèixer en diversos llocs del planeta, amb plantes diferents, en moments diferents i seguint camins diferents.
El Neolític no va ser una única revolució. En realitat, en van existir moltes.
Xina: entre el mill i l’arròs
La Xina és un dels exemples més clars. Al nord, a les conques del riu Groc i del Liao, les comunitats prehistòriques van començar a explotar i posteriorment domesticar diferents varietats de mill, especialment Panicum miliaceum i Setaria italica. Hi ha indicis de processos de domesticació fa més de 8.000 anys, i cap al 6000 aC el cultiu del mill ja apareix en diversos jaciments del nord de la Xina.
Milers d’anys després, cultures com la Yangshao, aproximadament entre el 5000 i el 3000 aC, mostrarien societats agrícoles sedentàries consolidades, amb poblats, ceràmica, emmagatzematge d’aliments i una economia fortament vinculada al mill.
Però al sud de la Xina estava passant una cosa diferent.
A la vall del Iang-Tsé, comunitats humanes van començar un llarg procés d’explotació, selecció i domesticació de l’arròs. Jaciments del baix Iang-Tsé documenten formes primerenques d’aquest procés fa uns 9.000 anys, quan encara coexistien característiques pròpies de l’arròs silvestre i del progressivament domesticat.
Per tant, fins i tot dins de la mateixa Xina trobem dues grans tradicions agrícoles: el món del mill al nord i el món de l’arròs al sud.
El sud d’Àsia: una història més complicada
El subcontinent indi ofereix un panorama encara més complex.
Un dels jaciments fonamentals és Mehrgarh, actualment al Pakistan, als peus del pas de Bolan. Des del VII mil·lenni aC hi trobem comunitats sedentàries que practicaven agricultura i ramaderia.
Però aquí cal introduir un matís important: alguns dels cereals de Mehrgarh, com el blat i l’ordi, tenien els seus avantpassats silvestres al Pròxim Orient. Això suggereix contactes o transmissions agrícoles des de l’oest i impedeix considerar simplement Mehrgarh com una domesticació completament independent.
Al mateix temps, però, altres regions del subcontinent van desenvolupar trajectòries pròpies. A les planes del Ganges existeixen indicis d’una tradició neolítica indígena relacionada amb l’explotació i el cultiu de l’arròs, mentre que al sud de l’Índia es desenvoluparen sistemes agrícoles basats en plantes adaptades a les condicions locals.
El sud d’Àsia ens mostra, doncs, que agricultura independent i difusió no són fenòmens incompatibles: idees, plantes i animals podien arribar de fora i combinar-se amb domesticacions i pràctiques locals.
Amèrica: un altre món agrícola
El cas de les Amèriques és encara més espectacular perquè les seves agricultures es van desenvolupar durant mil·lennis sense contacte amb les societats agrícoles d’Euràsia.
A Mesoamèrica, els habitants van transformar progressivament una gramínia silvestre anomenada teosinte fins a obtenir una planta completament diferent: el blat de moro. El procés va començar probablement a l’actual Mèxic fa aproximadament 9.000 anys.
Però el blat de moro només és una part de la història. Les societats americanes van domesticar més d’un centenar d’espècies vegetals, entre elles carbasses, mongetes, pebrots, tomàquets, alvocats, gira-sols, cacau, cotó i tabac.
Als Andes, unes altres comunitats van seguir un camí diferent. Allí aparegueren cultius adaptats a l’altitud i al fred, com la patata, la quinoa i l’oca, mentre que la domesticació de llames i alpacas proporcionaria transport, llana i recursos animals. La patata té una història de domesticació andina que es remunta aproximadament a uns 10.000 anys.
I encara hi havia altres centres. A les terres baixes tropicals sud-americanes es domesticaren plantes com la mandioca, probablement relacionada amb les regions situades al sud de l’Amazònia.
No hi havia un únic camí
Això és probablement el més important que ens deixa el Neolític.
Al Creixent Fèrtil es van domesticar blat, ordi, ovelles i cabres. A la Xina, mill i arròs. A Mesoamèrica, blat de moro, mongetes i carbasses. Als Andes, patates, quinoa i camèlids. En altres regions aparegueren encara més combinacions.
La investigació arqueològica actual descriu les Amèriques, per exemple, com un territori amb múltiples episodis independents de domesticació, no com el resultat d’un únic centre agrícola.
Per això potser hauríem de deixar de parlar de la Revolució Neolítica en singular.
Fa aproximadament 10.000 anys, diferents grups humans, separats per milers de quilòmetres i sense conèixer-se entre ells, van començar a modificar plantes, animals i paisatges.
No van copiar una mateixa fórmula.
Van trobar solucions diferents al mateix problema: com produir aliments suficients per viure, créixer i construir societats cada vegada més complexes.
I d’aquelles moltes revolucions neolítiques acabaria sorgint bona part del món que coneixem avui.