Si un habitant de la Tàrraco del segle II hagués pogut tornar a la seva ciutat tres-cents anys després, probablement l’hauria reconeguda. Les muralles, el circ, les terrasses de l’antic fòrum provincial i molts carrers encara hi eren. Però hauria necessitat poc temps per adonar-se que aquella ja no era la mateixa ciutat.
Aquesta és una de les claus per entendre la Catalunya tardo-romana. Les ciutats no desaparegueren totes amb la crisi de l’Imperi, però tampoc continuaren funcionant com abans. Els grans edificis públics perderen funcions, aparegueren esglésies i cementiris en llocs nous, alguns carrers s’ocuparen amb construccions i el poder passà progressivament de les antigues institucions municipals a noves elits, especialment els bisbes.
I cada ciutat ho feu a la seva manera.
Tàrraco: una capital que es transforma
Tàrraco havia estat la gran capital romana del nord-est peninsular. Durant l’antiguitat tardana continuà sent una ciutat important, però la seva monumentalitat començà a adquirir altres usos.
Espais que durant segles havien representat el poder imperial, com el circ o el fòrum provincial, acabaren ocupats parcialment per habitatges, tallers i altres construccions. Però això no significa que la ciutat s’enfonsés completament. El port continuà essent essencial i el seu suburbi portuari mostra una notable activitat durant els segles V i VI, amb magatzems, residències i tallers. Fins i tot al segle V Tàrraco recuperà temporalment importància estratègica com a base d’operacions dels exèrcits imperials que intentaven recuperar el control d’Hispània.
La ciutat monumental romana estava desapareixent, però una altra Tàrraco estava naixent.
Barcino: petita, emmurallada i poderosa
Barcino havia estat sempre molt més petita que Tàrraco. Però tenia un avantatge extraordinari: unes poderoses muralles construïdes durant el Baix Imperi.
Darrere aquelles defenses continuaren vivint famílies aristocràtiques i, progressivament, el cristianisme transformà el centre del poder urbà. Al sector de l’actual plaça del Rei es desenvolupà un important conjunt episcopal amb baptisteri, aula episcopal i altres edificis religiosos i administratius.
Barcino no era encara la gran Barcelona medieval, però ja començava a acumular alguns dels elements que explicarien el seu protagonisme posterior.
Gerunda: la ciutat del pas
Gerunda ofereix una història diferent. Era petita, però ocupava una posició extraordinària sobre la Via Augusta, dominant el corredor que comunicava Hispània amb la Gàl·lia.
A finals del segle III o començaments del IV les seves defenses foren profundament renovades. Aquelles muralles, combinades amb la seva situació estratègica, contribuiren a garantir la continuïtat de la ciutat. Durant l’antiguitat tardana i el període visigot, Girona adquirí un pes polític i militar superior al que havia tingut durant bona part de l’Alt Imperi.
Emporiae: una ciutat que s’encongeix
A Empúries, en canvi, la transformació fou espectacular.
La ciutat romana acabà abandonant-se a finals del segle III. Sobre sectors de l’antiga ciutat grega s’estengueren cementiris i edificis religiosos, mentre la població es concentrava en altres punts: sobretot al promontori fortificat de Sant Martí d’Empúries i al sector de Santa Margarida, on es desenvolupà un nucli relacionat amb la seu episcopal.
Empúries no desaparegué: es va encongir fins a convertir-se en una ciutat diferent.
I les ciutats petites?
Iluro, l’actual Mataró, demostra que la història no es limita a les grans capitals. L’arqueologia permet seguir la transformació del municipi romà fins a formes d’hàbitat noves durant els segles VI i VII.
A Baetulo, l’actual Badalona, també hi ha indicis d’ocupació i transformació durant l’antiguitat tardana. No totes les ciutats conservaren fòrums, termes i carrers tal com havien estat concebuts, però això no significa que quedessin desertes.
Més a l’interior i al sud, Ilerda i Dertosa continuaren exercint funcions territorials importants. A començaments del segle V ja tenim documentat un bisbe a Ilerda, mentre que Ursus de Dertosa apareix entre els participants del concili de Tàrraco del 516.
Un Mediterrani que encara funcionava
I hi havia una altra cosa que no havia desaparegut: el comerç.
Àmfores, vaixelles i altres productes continuaven arribant de l’altra banda del Mediterrani. Les xarxes comercials eren diferents de les dels segles de màxima expansió imperial, però Catalunya no quedà sobtadament aïllada.
🏺 La peça que ens parla: Bacus arriba d’Àfrica
A les excavacions de la plaça del Rei de Barcelona aparegué un gran fragment d’un plat de terra sigil·lada africana, fabricat al nord d’Àfrica durant el segle VI.
La seva decoració és sorprenent: Bacus, el déu romà del vi, apareix dret amb una gerra i una petita pantera al costat.
La peça havia travessat el Mediterrani fins a arribar a una Barcino cada vegada més cristiana.
És una imatge perfecta del món tardo-romà: els bisbes ocupaven nous palaus, els antics monuments canviaven d’ús i les ciutats ja no eren les mateixes.
Però els vaixells encara arribaven al port.