Durant milers d’anys, moltes comunitats humanes havien pogut organitzar-se mitjançant famílies, clans, caps locals, assemblees i costums transmesos de generació en generació. Però una ciutat amb milers d’habitants era una altra cosa. Calia decidir qui utilitzava l’aigua, mantenir canals, administrar camps, controlar magatzems, organitzar treballadors, resoldre conflictes i defensar el territori.
El poder ja no podia ser només ocasional. Havia de convertir-se en una institució.
Quan administrar es converteix en governar
A Uruk, cap al 3200 aC, ja trobem una ciutat enorme per als estàndards de l’època, amb grans edificis monumentals i una administració capaç de registrar productes i distribuir racions als treballadors. Les primeres tauletes escrites no expliquen gestes de reis: compten cereals, animals, recipients i jornades de treball.
Aquesta burocràcia primitiva revela una transformació profunda. Algú havia de saber què entrava als magatzems, què en sortia, quines terres produïen, quants treballadors havien rebut racions i quines obres s’havien de mantenir.
L’escriba, el supervisor i l’administrador es convertiren així en peces d’un sistema cada vegada més complex.
El govern començava a tenir memòria.
Pagar abans que existissin les monedes
Per mantenir temples, palaus, canals i defenses calien recursos. Però encara faltaven mil·lennis perquè les monedes es generalitzessin.
Els tributs es podien pagar amb allò que la societat produïa: gra, llana, bestiar, oli, dàtils o altres béns. També es podien satisfer mitjançant treball obligatori: excavar o reparar canals, treballar terres institucionals, transportar materials o participar en grans construccions.
Una tauleta mesopotàmica conservada al British Museum, datada cap al 3000 aC, registra durant cinc dies diferents racions distribuïdes a persones o destinacions concretes. És una petita finestra a un món en què l’economia ja era controlada mitjançant registres escrits.
I qui controla els excedents pot alimentar treballadors, mantenir especialistes i mobilitzar soldats.
El rei, el temple i els déus
A Mesopotàmia, política i religió no constituïen dos mons clarament separats.
Les ciutats eren concebudes simbòlicament com a possessions dels seus déus. El temple no era simplement un lloc on resar: podia gestionar terres, ramats, tallers, magatzems i treballadors. I el governant exercia el poder dins d’aquest univers religiós.
Durant el període dinàstic arcaic, aproximadament entre el 2900 i el 2350 aC, les ciutats estat es multiplicaren al sud de Mesopotàmia i els governants adquiriren una importància cada vegada més gran. La ideologia política els presentava com els responsables de protegir la ciutat i garantir l’ordre i la prosperitat que volien els déus.
Per això construir un temple, reparar canals, guanyar una guerra o administrar justícia no eren activitats completament independents. Totes reforçaven la legitimitat del governant.
Quan el conflicte també necessita institucions
Les ciutats mesopotàmiques competien per terres agrícoles, aigua, rutes comercials i recursos. Això obligà a desenvolupar comandaments militars, fortificacions i mecanismes per mobilitzar homes.
No hem d’imaginar encara necessàriament grans exèrcits professionals permanents com els d’èpoques posteriors. Però la guerra deixava de ser una simple baralla ocasional entre comunitats. Requeria organització, armes, provisions i comandament.
I també calia gestionar els conflictes interns.
Contractes, propietats, deutes, matrimonis, herències, salaris o robatoris generaven disputes que havien de ser resoltes segons normes reconegudes. Amb el temps, algunes d’aquestes tradicions jurídiques començaren a quedar fixades per escrit.
Cap al 2100 aC, el rei Ur-Nammu d’Ur està relacionat amb la més antiga col·lecció de lleis que coneixem conservada fins avui.
Hammurabi no va començar la història
Quan Hammurabi de Babilònia féu gravar les seves famoses lleis cap al 1750 aC, els mesopotàmics ja portaven més d’un mil·lenni experimentant amb ciutats, reis, funcionaris, impostos i justícia.
La seva estela recollia 282 decisions jurídiques sobre propietat, família, comerç, treball i altres aspectes de la societat. Ni tan sols era un “codi” en el sentit modern, sinó una gran recopilació de jurisprudència destinada també a presentar el rei com a garant de la justícia. A la part superior de l’estela, Hammurabi apareix davant del déu solar Shamash.
La imatge resumeix perfectament aquella nova manera d’entendre el poder.
L’Estat havia nascut quan governar havia deixat de ser una acció puntual i s’havia convertit en una estructura permanent: recaptar, registrar, jutjar, construir, defensar i obeir.
El rei podia morir.
L’administració continuava.