L’octubre de 1934, la Generalitat va ser derrotada en poques hores per l’exèrcit. Menys de dos anys després, quan una part de la guarnició de Barcelona es va revoltar contra la República, el resultat va ser radicalment diferent. No va ser casualitat: alguns dels homes que havien viscut la desfeta del 6 d’octubre havien estudiat què havia fallat.
Introducció
La matinada del 19 de juliol de 1936, Frederic Escofet i Vicenç Guarner eren a la Comissaria General d’Ordre Públic. No els va despertar la notícia que els militars sortien de les casernes: els estaven esperant.
Feia temps que la Generalitat rebia informacions sobre una conspiració militar. El 8 de juliol, el conseller de Governació, Josep Maria Espanya, i Escofet ja havien discutit mesures davant una possible rebel·lió. Quan el 17 de juliol les tropes del Protectorat del Marroc es van aixecar contra la República, els rumors es van convertir en una certesa: el cop havia començat.
Barcelona disposava, per tant, d’un avantatge important: experiència, informació prèvia i aproximadament un dia i mig d’alerta abans que la guarnició es revoltés.
El 6 d’octubre havia mostrat què passava si l’exèrcit controlava el carrer
Frederic Escofet coneixia perfectament el cost d’una derrota. El 6 d’octubre de 1934 havia participat en la defensa de la Generalitat després que Lluís Companys proclamés l’«Estat Català de la República Federal Espanyola». La rebel·lió va quedar ràpidament aïllada i les tropes del general Domènec Batet van controlar la situació.
Escofet va ser capturat, jutjat i condemnat a mort, pena que posteriorment li fou commutada.
D’aquella experiència va extreure una lliçó especialment pràctica: no n’hi havia prou amb defensar el Palau de la Generalitat. Si l’exèrcit aconseguia sortir de les casernes, controlar les principals vies i ocupar els centres polítics, les comunicacions i els edificis estratègics, la batalla podia estar decidida.
Una publicació històrica dels Mossos ho assenyala explícitament: la derrota del 6 d’octubre va servir a Escofet per estudiar el perill que representava l’ocupació militar de la Generalitat, l’Ajuntament, Telefònica, Correus i altres centres vitals.
Preparar la defensa abans que comencessin els trets
El 1936 la situació era diferent. La Generalitat havia recuperat les competències d’ordre públic i Escofet va assumir formalment la Comissaria General el 26 de juny.
Juntament amb Vicenç Guarner i Albert Arrando, comandant de les forces de Seguretat i Assalt, va estudiar per quins itineraris sortirien les unitats de les casernes i cap a quins punts intentarien dirigir-se.
No era una hipòtesi abstracta. Els responsables d’ordre públic tenien informacions sobre la conspiració. Escofet fins i tot va demanar autorització per detenir preventivament una quarantena de caps i oficials sospitosos, però la proposta no va prosperar.
La Generalitat també havia treballat per assegurar la fidelitat dels comandaments policials. El principal instrument disponible eren els aproximadament 1.960 membres de Seguretat i Assalt, a més d’uns 300 Mossos. La gran incògnita era la Guàrdia Civil.
19 de juliol: aquesta vegada els militars troben una emboscada institucional
Cap a les quatre de la matinada del 19 de juliol van arribar les primeres notícies que unitats militars començaven a sortir de les casernes. Escofet i Guarner ja eren al seu lloc.
El dispositiu preparat anteriorment va entrar en funcionament.
En comptes de limitar-se a protegir els edificis oficials, les forces lleials van ser situades en cruïlles i vies per on necessàriament havien de passar les columnes rebels. Els militars que intentaven arribar al centre van trobar resistència en punts com el Cinc d’Oros, la plaça Catalunya, el Paral·lel o l’eix de la Diagonal.
La diferència respecte del 1934 era enorme: ara l’exèrcit rebel no representava el poder legal que reprimia una insurrecció de la Generalitat. Era una part de l’exèrcit aixecada contra un govern legítim, i les forces policials podien combatre-la en defensa de la legalitat republicana.
La Generalitat no va guanyar sola
Però seria fals convertir la derrota del cop en una victòria exclusiva d’Escofet o de la Generalitat.
Les organitzacions obreres, especialment la CNT-FAI, també sabien que s’acostava l’enfrontament i van mobilitzar militants. Durant els combats, treballadors armats van aixecar barricades, van atacar els rebels i van actuar al costat —i sovint independentment— de les forces policials.
Un altre factor decisiu va ser la Guàrdia Civil. La seva actitud havia estat una de les grans incògnites, però finalment les seves unitats es van mantenir fidels a la República i van intervenir contra els revoltats.
La combinació va resultar letal per al cop: planificació institucional, forces d’ordre públic lleials i mobilització obrera.
Conclusió: van aprendre a derrotar el cop, però no el que vindria després
Entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de juliol de 1936 hi ha una línia directa. Escofet havia conegut la derrota, havia estudiat com l’exèrcit podia apoderar-se de Barcelona i, quan va arribar una nova crisi, va preparar la resposta abans que les tropes sortissin de les casernes.
Però la victòria contenia una paradoxa.
La insurrecció militar va fracassar, però l’enfonsament de les casernes va posar enormes quantitats d’armes en mans de les organitzacions obreres. La Generalitat havia aconseguit evitar que els militars ocupessin Barcelona, però durant els dies següents va perdre bona part del monopoli efectiu de la força.
El 6 d’octubre havia ensenyat a la Generalitat com no tornar a perdre davant l’exèrcit. El 19 de juliol va demostrar que havia après aquella lliçó. El problema és que la victòria va obrir immediatament una crisi completament nova: la revolució.