Quan Lluís Companys va proclamar l’Estat Català la nit del 6 d’octubre de 1934, la revolta ja feia hores —i en alguns llocs dies— que havia començat. Sabadell, Sant Cugat, Granollers o Girona van viure els fets amb dinàmiques pròpies, entre proclamacions, vagues, comitès revolucionaris i combats armats.
Introducció
La imatge més coneguda del 6 d’octubre de 1934 és la de Lluís Companys proclamant des del Palau de la Generalitat l’«Estat Català de la República Federal Espanyola». Però reduir aquells fets a Barcelona deixa fora bona part de la història.
La crisi havia esclatat arran de l’entrada de ministres de la CEDA al govern de la República, percebuda per una part important de les esquerres com una amenaça contra les reformes republicanes i, a Catalunya, contra l’autonomia. Al conflicte polític s’hi afegien tensions obreres i agràries acumulades durant anys. L’historiador Manel López Esteve ha remarcat precisament el caràcter multiforme de l’Octubre català: al costat de l’acció de la Generalitat hi hagué mobilització obrera, rabassaire, republicana i revolucionària.
El resultat és que no hi va haver un únic 6 d’octubre.
Sabadell: la revolució havia començat abans que Companys parlés
Sabadell és probablement l’exemple més clar. La revolta no va esperar la proclamació de la Generalitat.
La nit del 4 d’octubre, Josep Moix i militants de la Federació Local de Sindicats van ocupar l’Ajuntament. L’endemà, la vaga era pràcticament general i un Comitè Revolucionari controlava bona part de la ciutat. Es va formar una Guàrdia Roja, que arribà a reunir centenars d’homes armats i vigilava punts estratègics com les estacions, telèfons, telègrafs i la ràdio.
Quan el vespre del dia 6 arribà la notícia de la proclamació de Companys, una manifestació armada es dirigí a l’Ajuntament, s’hi hissaren la senyera i la bandera roja i el sindicalista Miquel Bertran fou nomenat alcalde. A Sabadell, doncs, el 6 d’octubre adquirí un caràcter clarament obrer i revolucionari.
Sant Cugat: la revolta va continuar després de la derrota de Barcelona
Sant Cugat ofereix un dels episodis més sorprenents.
Els dies 5 i 6, membres del Sometent Republicà, el Centre Republicà, la Unió de Rabassaires i el Bloc Obrer i Camperol patrullaven armats. La nit del dia 6, l’Ajuntament reproduí la proclamació de Companys i s’hi hissà l’estelada.
Però l’episodi decisiu arribà el 7 d’octubre, quan la Generalitat ja s’havia rendit. Uns quatre-cents revolucionaris reorganitzats a Gràcia van sortir cap a Sabadell per la carretera de la Rabassada. Durant el trajecte topararen amb forces de la Guàrdia Civil i es produí un tiroteig amb dos morts entre els insurgents.
La columna continuà fins a Sant Cugat. Amb militants locals del BOC i de la CNT, aconseguí temporalment fer retrocedir la Guàrdia Civil i ocupar l’Ajuntament. Militants del BOC hi arribaren a proclamar una «República Socialista Catalana».
La situació durà poques hores. Després d’un llarg intercanvi de trets, la Guàrdia Civil recuperà l’Ajuntament i s’iniciaren les detencions.
Granollers: una revolta que va acabar a canonades
A Granollers, la proclamació catalana derivà en una insurrecció amb un fort component anarquista. I, com a Sant Cugat, la resistència continuà després de la caiguda de la Generalitat.
El 8 d’octubre, les tropes enviades per restablir el control van acabar atacant l’Ajuntament. L’edifici fou canonejat i quedà greument malmès. Les fotografies conservades per l’Arxiu Municipal mostren les façanes perforades pels projectils.
La revolta havia resistit dos dies més que el govern de Companys. L’exèrcit mantingué ocupada la ciutat fins al 17 d’octubre i la repressió comportà nombroses detencions.
Girona: barricades i combats durant la nit
A Girona, la vaga general paralitzà la ciutat el dia 6. A la tarda, el comissari de la Generalitat Josep Puig i Pujades destituí l’Ajuntament governat per la Lliga i nomenà alcalde gestor Joaquim de Camps i Arboix.
A les nou del vespre, Camps proclamà l’Estat Català des del balcó de l’Ajuntament. Durant la nit s’aixecaren barricades i centenars de persones es concentraren a la Comissaria de la Generalitat i altres edificis.
Passada la mitjanit, l’exèrcit sortí al carrer. Hi hagué combats, metralladores instal·lades als terrats i almenys dos morts directament relacionats amb els enfrontaments. La resistència principal es rendí cap a les 6.30 del matí del dia 7.
Conclusió: molts «6 d’octubre» dins d’un mateix país
Barcelona va ser el centre polític de la crisi, però no explica tota la revolta.
A Sabadell, el moviment tenia un fort contingut obrer; a Sant Cugat, comunistes, anarquistes, rabassaires i republicans es van creuar en un episodi que continuà després de la rendició de Companys; a Granollers, la insurrecció acabà sota el foc de l’artilleria; i a Girona, la proclamació institucional desembocà en barricades i combats.
El 6 d’octubre de 1934 no va ser, per tant, només una proclama pronunciada des d’un balcó de Barcelona. Va ser una revolta territorialment extensa i políticament diversa, en què cada ciutat i cada comarca va viure el seu propi 6 d’octubre.