La Generalitat va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola la nit del 6 d’octubre de 1934. Poques hores després, el govern de Lluís Companys es rendia. El fracàs no s’explica només per la superioritat de l’exèrcit: la revolta havia arribat a l’hora decisiva sense suport popular suficient, sense una estratègia militar clara i amb profundes divisions entre els seus protagonistes.
Una insurrecció política sense una revolució preparada
La crisi venia de lluny. L’enfrontament entre la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid, especialment després del conflicte per la Llei de Contractes de Conreu, havia radicalitzat la política catalana. Quan tres ministres de la CEDA entraren al govern de Lerroux el 4 d’octubre, bona part de les esquerres ho interpretà com una amenaça contra la República.
El 6 d’octubre, Companys decidí actuar. Des del balcó de la Generalitat proclamà «l’Estat Català de la República Federal Espanyola» i requerí el general Domènec Batet perquè es posés a les seves ordres. Batet s’hi negà i declarà l’estat de guerra.
Aquí aparegué el problema essencial: la Generalitat havia fet un acte revolucionari, però no disposava d’un pla militar coherent per sostenir-lo.
La CNT no estava disposada a defensar la Generalitat
Barcelona estava paralitzada per la vaga, però això no significava que la classe obrera donés suport a Companys.
La CNT-FAI, principal força sindical de la Barcelona obrera, no participà en el moviment. Considerava la República un règim burgès i mantenia una relació especialment hostil amb la Generalitat. Durant els mesos anteriors, Miquel Badia havia dirigit des d’Ordre Públic una dura persecució de l’anarcosindicalisme revolucionari.
Quan arribà el moment d’enfrontar-se a l’exèrcit, Companys descobrí que una part enorme dels treballadors de Barcelona no tenia cap intenció de sortir al carrer per defensar una Generalitat que poc abans els havia reprimit.
Aquesta és una diferència important respecte d’Astúries, on socialistes, comunistes i anarcosindicalistes aconseguiren una unitat obrera excepcional.
Companys i Dencàs no imaginaven la mateixa revolta
Dins del mateix govern tampoc existia una estratègia compartida.
Companys sembla haver confiat sobretot en la força política de la proclamació, en l’èxit de la vaga a Espanya i, encara a última hora, en la possibilitat que sectors de l’exèrcit secundessin el moviment.
Josep Dencàs i els sectors d’Estat Català tenien una concepció més insurreccional. Havien impulsat els escamots de les JEREC i preparat grups armats, però la seva capacitat real estava molt lluny de la imatge paramilitar que projectaven.
Manel López Esteve diferencia precisament entre l’estratègia de Companys i la de Dencàs i assenyala que els escamots actuaren de manera confusa. Alguns centenars d’homes esperaren concentrats en locals, teatres i casals, però molts no arribaren ni a intervenir.
Hi havia homes i algunes armes. El que faltava era una direcció militar efectiva.
L’exèrcit arriba fins al cor de la revolta
El contrast amb Batet és demolidor.
Mentre una columna militar avançava ostensiblement per la Rambla i atreia l’atenció dels revoltats, una altra sortí de la caserna d’Icària amb dos canons i metralladores, avançà per la Ciutadella, el carrer Princesa i Via Laietana i arribà fins a la plaça de Sant Jaume.
Els defensors de la Generalitat esperaven principalment un atac des de la Rambla. Quan reaccionaren, l’exèrcit ja dominava els accessos i la Guàrdia Civil havia ocupat terrats sobre la plaça.
És difícil trobar una imatge millor de la improvisació: una insurrecció contra l’Estat havia permès que l’artilleria de l’Estat arribés pràcticament fins davant de la seu del govern rebel.
La majoria dels guàrdies d’assalt, a més, acabaren presentant-se a la Comissaria d’Ordre Públic per posar-se a disposició de l’autoritat militar. La lleialtat dels cossos policials a la revolta era, per tant, molt més feble del que els seus promotors havien imaginat.
Una derrota en poques hores
Batet sabia exactament què havia de fer: controlar els centres polítics, evitar una batalla general als carrers i obligar Companys a rendir-se. La Generalitat, en canvi, no havia resolt la pregunta més elemental abans de proclamar la rebel·lió: què farem si l’exèrcit no ens obeeix?
A la matinada del 7 d’octubre, després d’uns combats limitats i del foc de l’artilleria contra el Palau, Companys ordenà la rendició.
Conclusió
El Sis d’Octubre fracassà a Barcelona perquè darrere de la proclamació hi havia massa projectes diferents i massa poca preparació comuna. La CNT no volia defensar la Generalitat; Companys i Dencàs no compartien la mateixa estratègia; els escamots d’Estat Català demostraren una capacitat militar molt limitada; els cossos d’ordre públic es descompongueren parcialment i no existia un comandament capaç de dirigir una insurrecció urbana.
La Generalitat havia proclamat una revolta, però no havia preparat una revolució capaç de defensar-la.
Dos anys després, el juliol de 1936, Frederic Escofet aplicaria una lliçó molt diferent: impedir que les columnes militars poguessin sortir de les casernes i ocupar els centres de poder. L’experiència del fracàs de 1934 havia deixat una lliçó que Barcelona no oblidaria.