Quan les tropes borbòniques preparaven l’assalt final contra Barcelona, no tots els catalans esperaven que la ciutat resistís.
Alguns desitjaven la victòria de Felip V. Eren els botiflers.
Avui la paraula s’utilitza com a insult polític, però el seu origen és molt anterior. Durant la Guerra de Successió designava els partidaris de Felip V als territoris de parla catalana.
I d’on prové el mot?
No ho sabem amb absoluta certesa. S’han proposat explicacions relacionades amb el mariscal francès Boufflers o fins i tot amb la flor de lis borbònica. Però els principals diccionaris etimològics catalans relacionen botifler amb botinflat: algú de galtes inflades i, figuradament, una persona inflada, presumida o arrogant. El mot ja apareix documentat a començaments del segle XVIII.
No era una casualitat que l’insult tingués també una connotació social. Entre els filipistes catalans hi havia aristòcrates, cavallers, funcionaris reials i sectors benestants, encara que el suport a Felip V no es limitava exclusivament a aquests grups. Fora de Barcelona, el filipisme català fou prou minoritari perquè, després de la victòria, en alguns municipis costés trobar partidaris borbònics per ocupar els nous càrrecs.
Un dels botiflers més destacats fou el jurista Francesc d’Ametller i Perer.
Ametller es negà a reconèixer l’arxiduc Carles i marxà a Castella, on Felip V li concedí una plaça al Consell de Castella. El 1713 tornà a Catalunya amb l’exèrcit borbònic i es convertí en assessor civil del duc de Pòpoli i, posteriorment, del duc de Berwick durant el setge de Barcelona.
Després de l’Onze de Setembre no desaparegué de l’escena.
Entrà a la nova Junta Superior de Govern i Justícia i, juntament amb José Patiño, elaborà un dels informes que servirien per definir el nou sistema polític català. Les seves propostes influïren directament en el Decret de Nova Planta de 1716. Felip V el recompensà aquell mateix any amb el privilegi de cavaller.
Aquesta és la part incòmoda de 1714.
Mentre Casanova, Villarroel i milers de defensors combatien a Barcelona, altres catalans havien escollit Felip V. I alguns d’ells ajudarien després a construir el règim que substituiria les institucions derrotades.