A les xarxes socials es repeteix periòdicament que Lluís Companys va ordenar afusellar 8.000 persones durant la Guerra Civil. La xifra parteix d’una investigació històrica real, però ha estat manipulada fins a convertir les víctimes de la violència a la rereguarda catalana en suposats executats personals del president.
Les morts van existir. Les ordres de Companys, no.
Introducció
Cada aniversari de l’afusellament de Lluís Companys reapareix el mateix argument: «Ell també va fer executar 8.000 persones». La intenció és presentar el seu afusellament per la dictadura franquista com una represàlia comprensible per les morts produïdes a Catalunya entre 1936 i 1939.
Això és fals.
Les víctimes de la rereguarda republicana van existir i no s’han de minimitzar. Milers de religiosos, conservadors, propietaris, empresaris, militars, carlins i persones acusades de simpatitzar amb els revoltats van ser assassinades. Però una cosa és estudiar aquella repressió i una altra atribuir totes les morts personalment a Companys.
D’on surt la xifra de 8.000 morts?
Els historiadors Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villarroya van documentar unes 8.360 víctimes de la repressió a la rereguarda catalana entre 1936 i 1939. La xifra es va reconstruir a partir de registres civils, documentació judicial, cementiris, testimonis i documentació franquista contrastada críticament.
La xifra, per tant, no és inventada. La manipulació consisteix a transformar «8.360 persones mortes durant la Guerra Civil a Catalunya» en «8.360 persones afusellades per ordre de Companys».
Aquell recompte inclou víctimes de naturalesa molt diferent: assassinats clandestins, persones mortes durant els anomenats passeigs, execucions de comitès locals, venjances personals, persecució religiosa i política, actuacions de patrulles armades i, en una proporció molt menor, condemnats pels tribunals populars.
La majoria de les morts es van produir fora de la llei
Només unes 400 de les aproximadament 8.360 víctimes van ser executades després d’un judici davant d’un tribunal popular o militar republicà. Això significa que la immensa majoria van ser assassinades extrajudicialment, sense sentència ni procediment legal.
Els tribunals populars tampoc no van representar una justícia normal. Van néixer en un ambient revolucionari, actuaven amb una gran rapidesa i aplicaven una legislació excepcional. Alguns judicis oferiren unes garanties mínimes, però d’altres es resolgueren sota fortes pressions polítiques i socials, amb procediments incompatibles amb una justícia imparcial.
No tot es pot atribuir tampoc a uns misteriosos «incontrolats». Hi havia delinqüents, venjances privades i grups que actuaven pel seu compte, però també patrulles i comitès organitzats vinculats a forces revolucionàries. La CNT-FAI hi tenia un pes determinant, encara que no era l’única organització present en aquell poder paral·lel.
La Generalitat havia perdut el control del carrer
Per entendre aquelles morts cal tornar als dies 19 i 20 de juliol de 1936.
A Barcelona, les forces institucionals lleials disposaven aproximadament de 2.000 guàrdies de Seguretat i d’Assalt, uns 1.500 guàrdies civils i els efectius dels Mossos d’Esquadra. En canvi, després de la derrota dels militars revoltats, els militants obrers van assaltar les casernes i es van apoderar de desenes de milers de fusells. Només a la caserna de Sant Andreu hi havia aproximadament 30.000 armes.
Segons Paul Preston, els grups revolucionaris van arribar a reunir prop de 50.000 armes. La Generalitat conservava la legalitat institucional, però havia perdut bona part del poder efectiu. Al carrer, a les fàbriques i en molts municipis, el poder real era exercit pels comitès i les organitzacions armades.
Va ser en aquest ambient de revolució, venjança, por i col·lapse de l’ordre públic que es va produir el gruix dels assassinats. No perquè Companys hagués elaborat una política d’extermini, sinó perquè el seu govern no tenia prou força per impedir que altres poders actuessin pel seu compte.
Companys signava les execucions?
Companys no jutjava els acusats ni dictava les sentències. Les condemnes corresponien als jurats i tribunals populars.
Entre novembre de 1936 i gener de 1937, les condemnes a mort eren examinades per un organisme que elevava un informe al conseller de Justícia. El Govern de la Generalitat decidia aleshores si commutava la pena. Posteriorment, les sentències es comunicaven al Govern a través del conseller de Justícia i s’executaven dins del termini establert si no hi havia commutació.
Per tant, Companys no disposava d’una competència personal per condemnar ningú a mort ni existia un vistiplau presidencial individual equivalent a l’enterado de Franco.
La documentació conservada mostra, en canvi, Companys signant decrets que transformaven condemnes a mort en penes de presó. Un estudi sobre la justícia popular ha localitzat 51 commutacions entre novembre de 1936 i gener de 1937 i 34 més entre gener i març de 1937.
La Generalitat també va salvar perseguits
Mentre es produïen els assassinats, membres del Govern català van facilitar passaports, salconduits i documents amb identitats falses perquè religiosos, conservadors, empresaris i altres persones perseguides poguessin abandonar Catalunya.
La Generalitat va ajudar a evacuar milers de persones en vaixells estrangers. Alguns consellers, com Ventura Gassol i Josep Maria Espanya, van acabar amenaçats pels mateixos grups revolucionaris a causa de la seva intervenció per salvar perseguits.
Això no esborra el fracàs del Govern per restablir immediatament l’ordre públic. Però sí que desmenteix l’existència d’una política dirigida per Companys per assassinar milers de persones.
Conclusió
Les prop de 8.360 víctimes de la rereguarda catalana són una tragèdia real. Els «8.000 afusellats per Companys», en canvi, són una construcció propagandística.
Companys va presidir una Generalitat desbordada, incapaç durant mesos de garantir la seguretat de tots els ciutadans. Se li pot exigir responsabilitat política per aquella impotència i per haver acceptat la convivència amb un poder revolucionari que sovint actuava al marge de la llei.
El que no es pot afirmar és que ordenés personalment milers d’afusellaments.
La realitat és prou dura sense necessitat de falsificar-la.