El règim franquista va oferir a Joan Peiró una sortida: posar el seu nom i el seu prestigi obrer al servei del Sindicat Vertical i obtenir, a canvi, la possibilitat de salvar la vida. Peiró s’hi va negar una vegada i una altra. No va renunciar als seus principis, no es va sotmetre a la dictadura i no va permetre que el convertissin en una peça de propaganda. El franquisme podia afusellar-lo, però no va aconseguir doblegar-lo.
D’obrer analfabet a dirigent de la CNT
Joan Peiró i Belis va néixer el 18 de febrer de 1887 a Sants, avui integrat a Barcelona. Va començar a treballar en una fàbrica de vidre quan només tenia vuit anys i no va aprendre a llegir i escriure fins als vint-i-dos. A partir d’aleshores es va formar de manera autodidàctica fins a convertir-se en articulista, pensador i una de les principals figures de l’anarcosindicalisme català.
Va militar en el sindicalisme del sector del vidre i va ocupar dues vegades la secretaria general de la CNT durant els anys vint. També va dirigir publicacions obreres com El Vidrio, La Colmena Obrera i Solidaridad Obrera.
Establert a Mataró, va impulsar la Cooperativa del Vidre, coneguda popularment com el Forn del Vidre. Aquella empresa gestionada pels mateixos treballadors es convertí en un exemple pràctic de les seves idees: salaris igualitaris, solidaritat amb les famílies dels obrers empresonats i formació per als fills dels treballadors.
Peiró representava el sector més sindicalista i pragmàtic de l’anarquisme. El 1931 va signar el Manifest dels Trenta, que criticava les insurreccions improvisades i el pes que els sectors més radicals de la FAI intentaven exercir sobre la CNT.
No renunciava a la revolució social, però sostenia que no es podia transformar la societat mitjançant proclames i aixecaments precipitats. Abans calia educar els treballadors, construir organitzacions sòlides i preparar-los perquè fossin capaços de gestionar la nova societat.
Un anarquista ministre
El novembre de 1936, en plena Guerra Civil, la CNT va decidir entrar al govern de Francisco Largo Caballero. Peiró va acceptar la cartera d’Indústria per decisió i disciplina sindical, malgrat la profunda contradicció que representava per a un anarquista formar part d’un govern.
Des del ministeri va intentar reorganitzar la producció industrial, impulsar la socialització de les grans empreses energètiques i crear un banc industrial que permetés finançar les fàbriques necessàries per sostenir l’esforç de guerra.
Després de la caiguda del govern de Largo Caballero, va continuar vinculat al Forn del Vidre, va dirigir el diari Catalunya i, el 1938, va assumir el càrrec de comissari general d’Energia Elèctrica. Peiró no es va convertir mai en un polític professional: continuà considerant-se, per damunt de tot, un treballador i un militant sindical.
Un dels aspectes més importants de la seva trajectòria va ser la seva denúncia dels assassinats i les venjances comesos a la rereguarda republicana. En els articles recollits a Perill a la rereguarda, Peiró va condemnar els crims dels grups incontrolats i va exigir que la revolució no es convertís en una successió de robatoris, represàlies i execucions.
Aquella actitud acabaria tenint un pes inesperat durant el seu judici. Persones de dretes, religiosos, empresaris i individus vinculats al nou règim van declarar a favor seu i van confirmar que Peiró havia protegit perseguits i s’havia oposat als assassinats.
Capturat per la Gestapo i lliurat al franquisme
Quan Catalunya va ser ocupada per les tropes franquistes el 1939, Peiró es va exiliar a França. Allà va participar en la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols, que intentava ajudar els refugiats i facilitar-ne la sortida cap a països segurs.
Després de l’ocupació alemanya de França, va ser detingut per la Gestapo. El febrer de 1941, les autoritats alemanyes el van lliurar al règim franquista, que l’empresonà primer a Madrid i després a València. El seu cas recorda el de Lluís Companys: tots dos van ser capturats a la França ocupada i entregats a una dictadura que ja havia decidit castigar-los.
Però el règim no volia únicament eliminar Peiró. També volia utilitzar-lo.
El vell dirigent de la CNT conservava un enorme prestigi entre els treballadors. El franquisme intentava consolidar el Sindicat Vertical i necessitava figures obreres que li donessin una aparença de legitimitat. Per això li van oferir col·laborar amb l’organització sindical de la dictadura i obtenir així la possibilitat de salvar la vida.
Peiró s’hi va negar reiteradament. Acceptar hauria significat legitimar el mateix règim que havia prohibit els sindicats lliures, destruït les organitzacions obreres i empresonat o executat milers dels seus companys.
Un consell de guerra al servei de la repressió
Malgrat els nombrosos testimonis favorables, el tribunal militar el va declarar culpable. La seva oposició als crims comesos a la rereguarda, les persones que havia protegit i la falta de proves directes contra ell no van ser suficients.
Peiró no era jutjat únicament per uns fets concrets. El franquisme castigava el dirigent de la CNT, l’antic ministre de la República i el símbol d’un moviment obrer que la dictadura volia exterminar.
El 21 de juliol de 1942 va ser condemnat a mort. Només tres dies després, el 24 de juliol, Joan Peiró va ser afusellat al camp de tir de Paterna, prop de València, juntament amb altres militants cenetistes. Tenia cinquanta-cinc anys.
Les seves restes van ser traslladades el 1989 al cementiri dels Caputxins de Mataró, on reposen al costat de les de la seva companya, Mercè Olives.
En conèixer la sentència de mort, hauria pronunciat davant el seu advocat una frase que resumeix tota la seva vida:
«Amb la meva mort, em guanyo a mi mateix.»
El franquisme va aconseguir afusellar Joan Peiró, però no va aconseguir humiliar-lo. Li va oferir la submissió com a preu per continuar vivint i ell va rebutjar el tracte. Va morir davant les bales de la dictadura sense trair els seus companys, les seves idees ni l’home que havia estat.