Després de l’assassinat de Roger de Flor, la Companyia Catalana no va buscar només venjança contra Bizanci. Va buscar també l’home que havia tacat la seva espasa amb la sang del cèsar: Girgon, cap dels alans. Aquesta és la història d’una venjança dins la venjança.
Introducció
Maria ho va veure abans que ningú.
La dona de Roger de Flor, embarassada, va intentar retenir-lo. Li va demanar que no marxés cap a Adrianòpolis. Aquell viatge feia olor de trampa. A l’altra banda l’esperava Miquel IX Paleòleg, fill de l’emperador bizantí. I amb ell, a l’ombra del poder imperial, hi havia Girgon, cap dels alans.
Roger no la va escoltar.
Va anar a Adrianòpolis amb els seus homes, convençut que encara podia tractar amb els bizantins. Havia salvat l’Imperi a Anatòlia, havia derrotat els turcs i havia estat elevat a cèsar. Però a la cort bizantina les victòries de Roger ja no eren una garantia. Eren una amenaça.
Després del banquet, la trampa es va tancar. Girgon entrà al palau amb els seus alans. Les espases sortiren. Roger de Flor fou esquarterat. Els seus cavallers i almogàvers caigueren al seu costat.
Però aquell crim no va acabar amb la Companyia.
La va encendre.
Qui eren els alans
Els alans no eren un enemic qualsevol. Eren un poble de genets, hereus del món de les estepes i del Caucas, homes acostumats a viure en moviment, amb cavalls, tendes, dones, infants i bestiar. No lluitaven com una milícia urbana. Lluitaven com una gent de guerra.
A l’Imperi Bizantí servien com a mercenaris. Eren una cavalleria temuda, ràpida i dura. Ramon Muntaner els presenta amb paraules grosses: eren tinguts per la millor cavalleria del Llevant.
Això és important.
La venjança almogàver no va caure sobre un enemic feble. Va caure sobre una força respectada. Sobre guerrers que tenien fama, cavalls i orgull. La Companyia no va anar a caçar fugitius sense nom. Va anar a buscar els alans, els homes que havien matat el seu cap.
I al davant de tots ells hi havia Girgon.
Girgon, el cap dels alans
Girgon era el cabdill dels alans al servei de Bizanci. No era un simple soldat dins la sala. Era el cap. El rostre visible de l’assassinat. L’home que, segons Muntaner, havia mort Roger de Flor de les seves mans.
El seu nom queda lligat per sempre a Adrianòpolis.
A la cort de Miquel IX, Girgon no actua com un espectador. Entra al palau. Comanda els seus homes. I allà, després del banquet, la recepció es converteix en matança. Roger, el cèsar de l’Imperi, cau sota les espases dels alans.
Però Girgon no mata només per obeir Bizanci.
Girgon també mata per venjar-se.
La mort del fill de Girgon
Abans d’Adrianòpolis ja hi havia sang entre almogàvers i alans. En una brega anterior, el fill de Girgon havia mort en un xoc amb els homes de la Companyia.
Aquella mort no va quedar enterrada.
Girgon la portava clavada. La seva venjança no era una idea política. Era sang familiar. Era el deute d’un pare. Quan entra al palau i mata Roger, no només serveix els interessos de Miquel IX. Tanca el seu propi compte pendent.
Així, Adrianòpolis es converteix en el punt on xoquen dues venjances.
La dels alans contra Roger.
I la dels almogàvers contra els alans.
Girgon venja el seu fill.
La Companyia venjarà Roger.
Gal·lípoli: la Companyia no s’enfonsa
Els bizantins esperaven tallar el cap de la Companyia. Matar Roger, dispersar els seus homes i apagar el perill.
Van calcular malament.
Després de l’assassinat, els almogàvers resisteixen a Gal·lípoli. S’organitzen. Aguanten. Combaten. La Companyia queda ferida, però no destruïda. I quan un cos militar d’aquesta mena sobreviu a la mort del seu cabdill, la seva força canvia de naturalesa.
Ja no és només un exèrcit contractat.
És una comunitat armada que busca revenja.
La Venjança Catalana contra Bizanci ja havia començat. Però dins d’aquella venjança general n’hi havia una altra de més concreta, més personal i més brutal: anar a trobar Girgon i els alans.
Muntaner ho deixa clar. Tot el que havien fet no valia res si no anaven a combatre els alans que havien mort el cèsar.
I així ho van fer.
La persecució dels alans
La Companyia surt de Gal·lípoli amb una idea fixa: trobar els alans.
No és una marxa qualsevol. És una cacera.
Els alans es troben lluny, a unes dotze jornades de Gal·lípoli, cap a les terres properes a la frontera búlgara. No són dins d’una ciutat. Es mouen com un poble en campanya, amb les seves tendes, les seves bèsties, les seves dones i els seus infants.
Al centre d’aquell camp hi ha Girgon.
Segons Muntaner, el cap dels alans té amb ell uns tres mil homes a cavall i uns sis mil a peu. És una força considerable. No és una escaramussa. És una batalla de veritat.
Els almogàvers s’hi acosten. S’aturen. Es preparen. Reposen un dia per refer ferradures, ordenar la host i deixar clar que l’endemà no hi haurà improvisació.
Després, a l’alba, ataquen.
La batalla contra Girgon
Els almogàvers cauen sobre les tendes dels alans a primera hora del matí.
El xoc és dur. Els alans resisteixen. Són cavallers temuts, homes de combat, guerrers que no es deixen trencar al primer cop. Però la Companyia no arriba cansada ni desordenada. Arriba amb una idea clavada al cap: venjar Roger de Flor.
La batalla dura tot el dia.
Durant hores, els alans aguanten l’envestida. Però cap al migdia arriba el moment decisiu.
Girgon cau.
El cap dels alans, l’home que havia matat Roger a Adrianòpolis, mor al camp de batalla. I no només mor: perd el cap. Les seves senyeres cauen. El centre de la resistència s’esfondra.
Quan Girgon cau, cau també l’ànima del seu contingent.
Els alans es desfan.
La venjança ha trobat el seu home.
El cavaller alà i la seva esposa
Enmig de la desfeta, Muntaner deixa una de les escenes més dures de tota la història de la Companyia.
Un cavaller alà intenta fugir amb la seva esposa. Ell va en un bon cavall. Ella també cavalca, però el seu animal flaqueja. Els almogàvers els venen al darrere. El cavaller veu que no podran escapar.
Aleshores pren una decisió terrible.
S’acosta a la seva dona. L’abraça. La besa. I li talla el coll d’un sol cop d’espasa.
No vol que caigui viva en mans de l’enemic.
Després es gira.
I carrega contra els almogàvers.
Aquell alà ja no lluita per guanyar. Lluita perquè només li queda morir. Mata un dels perseguidors, fereix els altres i resisteix al costat del cos de la seva dona fins que és trossejat.
És una escena brutal. No embelleix la guerra. La mostra nua: honor, desesperació, terror i sang.
Els almogàvers vencen. Però l’enemic que tenen al davant no és covard. És ferotge fins al final.
La fi dels alans de Girgon
Amb Girgon mort, la batalla queda decidida.
La major part dels alans cau. Els que escapen són pocs. Segons Muntaner, només uns tres-cents homes aconsegueixen fugir. La resta queda morta, capturada o destruïda.
Els almogàvers prenen el camp. Capturen les dones i els infants. S’enduen les bèsties, el bestiar, les tendes i tot el que troben. La victòria és completa.
La guerra medieval no acaba amb una bandera blanca.
Acaba amb botí.
Acaba amb presoners.
Acaba amb esclaus.
Les dones i els nens dels alans són venuts com a esclaus. El camp de Girgon desapareix. Allò que havia estat una força de cavalleria temuda queda reduït a morts, captius i despulles.
La Companyia torna cap a Gal·lípoli amb guany i alegria.
La mort del cèsar ha estat venjada.
Les baixes segons Muntaner
Les xifres de Muntaner són clares i terribles.
Dels alans, només n’escapen uns tres-cents homes d’armes.
Els almogàvers perden quaranta-quatre homes entre cavallers i peons, a més de molts ferits.
La diferència és enorme. I precisament per això la batalla queda gravada com una de les grans accions de càstig de la Companyia. No és només una victòria. És una destrucció.
La Companyia no va anar a avisar Girgon.
Va anar a esborrar-lo.
Què se’n va fer dels alans
Els alans de Girgon van ser destruïts, però el poble alà no va desaparèixer de la història.
Durant segles, diferents branques alanes es van escampar, barrejar i transformar. Alguns grups van quedar absorbits per altres pobles. Altres van resistir al Caucas. Allà, a les muntanyes, va sobreviure una part profunda del seu llegat.
Els descendents més directes d’aquell món alà són els ossets actuals.
El nom dels alans es va anar apagant als llibres d’Occident, però no es va perdre del tot. Va quedar en la memòria del Caucas, en la llengua, en els noms i en la història d’un poble que encara conserva l’ombra d’aquells antics genets.
Els alans de Girgon van caure sota les espases almogàvers.
Però l’Alània no es va fondre del tot.
Conclusió
La mort de Roger de Flor va obrir una ferida que només podia tancar-se amb sang.
Girgon havia entrat al palau d’Adrianòpolis i havia matat el cèsar. Havia venjat el seu fill. Havia donat a Bizanci allò que Bizanci volia: el cap de Roger.
Però la Companyia Catalana no era un exèrcit que oblidés els seus morts.
Des de Gal·lípoli, els almogàvers van sortir a buscar els alans. Els van trobar. Els van atacar. Els van desfer. Girgon va caure i va perdre el cap. Les seves senyeres van ser abatudes. Les seves dones i els seus infants van ser capturats. El seu camp va quedar arrasat.
A Adrianòpolis, Girgon va matar Roger de Flor.
Mesos després, els almogàvers van caçar Girgon.
I així, dins la gran Venjança Catalana, es va tancar una altra venjança: la dels homes de la Companyia contra els alans que havien mort el seu cèsar.