Hi ha llegendes medievals que només volen entretenir. I n’hi ha d’altres que, sota l’aparença de miracle, aventura i amor retrobat, amaguen una operació política. La de la comtessa de Tarragona pertany a aquesta segona categoria. És una història delirant: una dama noble calumniada, un mantell que navega com una barca, una arribada miraculosa a Anglaterra, un comte degradat a ajudant de cuina, un combat judicial contra el rei de Bretanya i un final encara més extravagant, amb el regne anglès deixat en herència al comte de Tarragona. La versió que coneixem es conserva de manera única a la Crònica universal de 1427, i diversos estudiosos la interpreten com una llegenda fabricada per donar una cobertura moral a la pèrdua dels drets de la família de Robert Bordet sobre Tarragona.
La narració comença quan el comte de Barcelona envia el comte de Tarragona a Roma, davant del papa. Durant l’absència del marit, un germà bastard del comte s’enamora de la comtessa. El text diu que li fa “taules e molts torneigs” per amor, és a dir, que intenta festejar-la amb exhibicions cavalleresques. Ella el rebutja. Quan el bastard sap que el comte torna, es venja: li escriu una carta dient-li que la seva dona l’ha enganyat amb un cavaller i que, si no fos per ell, fins i tot hauria fugit amb l’amant. El comte s’ho empassa i, sense comprovar res, envia una ordre seca als seus oficials: que la prenguin tal com vagi vestida i la llancin al mar.
Aquí la llegenda entra de ple en el terreny del meravellós. Els oficials troben la comtessa vestida amb les seves millors robes d’or, perquè precisament s’havia engalanat per celebrar el retorn del marit. La porten fins a la barca, disposats a complir l’ordre. Però ella, confiant en Déu i en la Verge Maria, llança el seu mantell a l’aigua, hi salta a sobre i el mantell la sosté “com si fos barcha”. Els homes que l’han anat a ofegar la veuen allunyar-se sobre el mar fins que la perden de vista. En un sol dia arriba a Anglaterra, on dos pescadors, en veure-la venir així, fugen espantats perquè es pensen que és una fantasma. Després, en sentir-la cridar, tornen i la recullen.
La llegenda s’entreté en els detalls domèstics, que són dels més bons del relat. Un cop a Anglaterra, la comtessa ven el mantell a la mare dels pescadors i amb aquells diners fa comprar lli prim i seda. Amb aquest material confecciona coixins i tovalloles tan fines que arriben a la cort. La reina queda impressionada, demana qui les ha fetes i acaba fent venir aquella dona misteriosa al palau. La comtessa accepta quedar-s’hi, però posa una condició estranya i reveladora: no sortir de la seva cambra. És una exiliada, una noble humiliada, una dona que viu amagada fins que arribi l’hora del reconeixement.
Mentrestant, el comte torna a Tarragona el mateix vespre i descobreix el desastre. El seu germà ha fugit. La ciutat està de dol. La gent li retreu el pecat d’haver fet matar una dona santa i li explica el miracle del mar. El comte plora, se’n va al bosc amb uns quants amics, i allí fa el gest clau de tota la llegenda: dona Tarragona i tot el comtat a l’Església, reparteix els seus diners i joies i jura que no descansarà fins a trobar la comtessa. Aquest és el nus ideològic del relat: la pèrdua de Tarragona no seria fruit d’una derrota política, sinó d’un acte voluntari, penitencial i gairebé sant.
Després ve la part més novel·lesca. El comte busca la seva dona per tot el món fins que arriba també a Anglaterra. Allà, a la plaça, el majordom del rei li fa agafar una canastra de peix i portar-la al palau. El cuiner li diu que es quedi, i el comte acaba fent d’ajudant de cuina. És llavors quan irromp el conflicte exterior: el rei de Bretanya envia missatgers al rei d’Anglaterra exigint-li el tribut de set anys o bé un cavaller que el defensi en combat dins el termini d’un mes. Ningú no s’hi atreveix. El comte de Tarragona, disfressat de cuiner, s’ofereix. El rei li dona robes, i aleshores tothom veu pels seus gestos que aquell home és de llinatge alt. En el combat, abat el rival travessant-lo amb la llança.
El reconeixement final és pur teatre medieval. Després del banquet, a l’hora dels aiguamans, demanen tovalloles. La comtessa passa per la porta per portar-les, el comte la veu, ella el veu a ell, i tots dos queden trasbalsats. No mengen. El rei i la reina ho noten, els interroguen per separat i acaben entenent que la “ventura” que el cavaller diu cercar des de fa tant de temps és aquella dona amagada a la cort. Quan els posen davant l’un de l’altra, s’abracen i cauen esmortits de l’emoció. Després tornen un temps a Tarragona per mostrar les meravelles que Déu els ha fet, però més endavant retornen a Anglaterra. I aquí arriba el remat absurd i gloriós del conte: el rei mor sense fills i deixa el regne al comte de Tarragona.
Ara bé: què hi ha darrere d’aquesta fantasia? Aquí entra la història de debò. El rerefons és el de Robert Bordet, també dit Robert d’Aguiló o d’Aculley, un normand a qui l’arquebisbe Oleguer infeudà la ciutat i el Camp de Tarragona el 14 de març de 1129, amb el títol de príncep de Tarragona, perquè els repoblés i els reorganitzés. Abans, el 1118, Ramon Berenguer III havia cedit Tarragona a Oleguer per impulsar-ne la restauració. Robert actuava, doncs, no com a sobirà independent, sinó com a senyor feudal en un espai encara mal consolidat i ple d’ambigüitats jurisdiccionals.
El problema va esclatar quan la ciutat va començar a agafar forma real. El 1148 Robert i l’arquebisbe Bernat Tort ja pactaven aspectes de l’administració de justícia segons les lleis i costums de la cúria barcelonina, senyal que el marc jurídic encara s’estava definint. El 9 de febrer de 1149 Bernat Tort va confirmar la donació feta per Oleguer, i aquell mateix any, el 3 de setembre de 1149, Robert i l’arquebisbe van concedir una carta de franqueses als habitants de Tarragona: exempcions de censos i serveis, fora de delmes i primícies, i garanties de seguretat personal i patrimonial. Però aquell mateix procés de colonització també va convertir Tarragona en un espai massa valuós perquè l’arquebisbe i el comte de Barcelona el deixessin en mans d’un llinatge normand amb massa autonomia.
La ruptura oberta arriba el 1151. Aquell any, segons la cronologia municipal i la bibliografia històrica, Robert Bordet perd la jurisdicció de Tarragona i l’arquebisbe cedeix el territori a Ramon Berenguer IV. Poc després, Robert i la seva família fan una nova renúncia de dues terceres parts de la ciutat i del territori en favor de l’arquebisbe i del comte barceloní, a canvi de conservar certs drets jurisdiccionals sota jurament de fidelitat. Això no va pacificar res; al contrari, va crear un govern enrevessat de tres titulars que multiplicava els conflictes. La documentació i la historiografia expliquen també que, en aquests anys, els tres poders —la família Bordet, la mitra i el comte— anaven infeudant llocs del Camp per reforçar posicions, cosa que convertí Tarragona i el seu entorn en un autèntic camp de pugna feudal.
Mort Robert cap al 1154, la seva vídua Agnès i el seu fill Guillem de Tarragona van intentar conservar el que quedava dels drets familiars. Però la tensió amb els arquebisbes va pujar encara més. Guillem fou assassinat a Tortosa el 1168 mentre complia una missió encomanada pel comte-rei Alfons. La família acusà de la instigació l’arquebisbe Hug de Cervelló. Poc després, el 17 d’abril de 1171, Berenguer —germà de Guillem— matà l’arquebisbe. Després d’això, els Bordet foren expulsats, els seus béns confiscats i el seu poder a Tarragona quedà pràcticament liquidat. El 1173, la concòrdia Ad perennem entre Alfons I i el nou arquebisbe Guillem de Torroja fixà definitivament el règim de cogovern entre la casa comtal i l’Església tarragonina.
Per això la llegenda és tan valuosa. No perquè ens expliqui un fet real, que no ho fa, sinó perquè ensenya com la memòria medieval maquillava els conflictes de poder. Allà on hi havia hagut litigis, renúncies forçades, assassinats i exili, el relat hi col·loca un comte penedit que entrega Tarragona lliurement a l’Església abans de sortir a cercar la seva esposa. Allà on hi havia una derrota política dels Bordet, la llegenda hi posa una història moral de culpa, miracle i redempció. I això és el més interessant de tot: sota el conte fantasiós del mantell que navega fins a Anglaterra, encara s’hi veu perfectament la ferida real de la Tarragona del segle XII.