La primera campanya d’Orient no va ser només una explosió almogàver. Va ser l’estrena real d’una força combinada, amb comandament, flota, objectiu polític i capacitat de xoc. A l’Artaqui i a Cízic, la Companyia va demostrar que podia salvar Bizanci dels turcs. Però també va deixar clar, des del primer moment, que era una eina tan eficaç com perillosa.
Introducció
Quan Roger de Flor i la Companyia arriben a l’Imperi Bizantí el 1303, Anatòlia està en crisi. La derrota bizantina de Bafeu, el juliol de 1302, havia accelerat el col·lapse de la frontera a Bitínia: els turcs pressionaven les places, el camp quedava exposat i l’autoritat imperial s’afeblia cada mes que passava. Andrònic II necessitava tropes útils de debò, no més paperassa cortesana.
La Companyia Catalana va ser la resposta a aquesta urgència. L’acord no era menor: Roger obtenia honors, matrimoni dinàstic, el títol de megaduc i paga regular; a canvi, havia de posar la seva host al servei de l’emperador contra els turcs. Frederic II de Sicília havia contribuït a preparar l’expedició, i la força va sortir de Messina amb una base naval sòlida. No era una colla improvisada. Era una empresa militar amb direcció política.
I això és justament el que convé entendre en aquesta fase. El 1303, la Companyia encara funciona perquè el comandament aguanta. Roger mana, Ferran d’Aunés assegura la dimensió marítima, Corberan d’Alet forma part del nucli de caps, i l’host conserva cohesió suficient per moure’s, combatre i imposar respecte. El mite almogàver, tot sol, aquí no basta per explicar la victòria.
Per què Bizanci els necessitava tant
La contractació de la Companyia no va ser cap caprici exòtic de la cort bizantina. Va ser una decisió desesperada. Després de Bafeu, l’Imperi havia perdut el control efectiu de bona part del camp de Bitínia, i els turcs actuaven amb cada cop més llibertat. La mateixa campanya de Miquel IX a Anatòlia havia fracassat abans, i Andrònic II es trobava sense una resposta militar convincent.
Per això l’acord amb Roger de Flor tenia sentit immediat. L’emperador no només buscava soldats durs. Buscava una força que pogués operar ràpid, colpejar fort i restituir una mínima sensació d’autoritat imperial. Les fonts catalanes i bizantines discrepen en xifres, però coincideixen en el fons: la Companyia arribava com una eina militar excepcional en un moment de gran debilitat bizantina.
Una host combinada, no només almogàvers
Parlar d’“almogàvers” és útil, però insuficient. La Companyia que entra a Bizanci no estava formada només per infanteria lleugera. Hi havia cavalleria, mariners, galiots, caps militars, famílies i personal auxiliar. Segons Muntaner, la força arribada a Constantinoble rondava els 1.500 homes a cavall, uns 4.000 infants i prop d’un miler de mariners, tot i que altres fonts donen xifres més baixes. La discrepància existeix i cal dir-la.
També importa la cadena de comandament. Roger de Flor era el centre polític i militar de l’empresa, però no actuava sol. Corberan d’Alet i Ferran d’Aunés apareixen des del principi entre els homes clau de l’expedició; Bernat de Rocafort i Berenguer d’Entença s’hi afegirien més endavant. Això vol dir que la Companyia de 1303 encara no és la de la seva fase final a Grècia: és una estructura en construcció, però ja amb comandaments identificables i funcions diferenciades.
La flota, de fet, era part essencial del mecanisme. Sense vaixells no hi havia trasllat, subministrament ni capacitat de retirada o d’hivernada. Ferran d’Aunés no és un detall secundari: és una peça de la maquinària que permet a Roger convertir una host de veterans en una força operativa al servei d’un imperi.
De Constantinoble a l’Artaqui: treure la Companyia de la capital
L’arribada a Constantinoble, a la tardor de 1303, no va portar tranquil·litat. Roger va ser rebut amb honors, es va celebrar el seu matrimoni amb Maria Asenina i fou confirmat en la dignitat imperial que havia exigit. Però la tensió va esclatar gairebé de seguida amb la comunitat genovesa de la capital, que veia l’arribada dels catalans com una amenaça al seu pes dins l’Imperi. La brega amb els genovesos va ser un avís: aquella força era útil, sí, però també alterava tots els equilibris de poder.
Andrònic II tenia, per tant, dos interessos alhora. Volia utilitzar la Companyia contra els turcs, però també volia allunyar-la de Constantinoble com més aviat millor. Per això la va enviar a la península de l’Artaqui, l’actual entorn d’Erdek, amb tropes imperials i mercenaris alans. Era un moviment militar, però també un moviment polític: posar aquella massa armada lluny del centre del poder.
Aquest punt és important perquè explica per què la Companyia funciona al començament. Tenia missió concreta, espai d’actuació i cobertura naval. Mentre aquestes tres coses es mantenien, Roger podia imposar ordre suficient perquè la màquina avancés.
Cízic i Artake: el primer cop de puny
A l’Artaqui, prop de les ruïnes de Cízic, va arribar la primera gran prova. Les tropes de Roger, transportades per la flota comandada per Ferran d’Aunés, desembarcaren a la zona i s’enfrontaren als turcs en la que la tradició coneix com la batalla de Cízic o d’Artake, a l’octubre de 1303. El resultat va ser una victòria rotunda de la Companyia.
Les fonts narratives posteriors ofereixen xifres molt espectaculars de baixes turques, però convé no casar-se amb números exactes. El que sí sembla fora de dubte és l’efecte militar i psicològic del combat: la Companyia demostrava que podia derrotar les forces turques allà on l’exèrcit bizantí havia fracassat poc abans. Aquest va ser el moment en què Roger de Flor va passar de promesa costosa a instrument imprescindible.
La victòria, a més, no es va traduir en una persecució immediata cap a l’interior. L’arribada del mal temps va obligar a hivernar a l’Artaqui, mentre la flota de Ferran d’Aunés marxava a Quios. Això també diu molt sobre la Companyia: no era només una força de xoc, sinó una host capaç d’aturar-se, sostenir-se i preparar la campanya següent.
La cara fosca de l’eficàcia: pillatge, tensió i primers abusos
Però la mateixa hivernada que prova la capacitat operativa de la Companyia també exhibeix el seu problema de fons. Les fonts bizantines insisteixen que els homes de Roger van devastar la regió, humiliaren la població grega i actuaren com si el territori fos un país conquerit. Un article divulgatiu seriós no ha d’amagar això: la Companyia salvava Bizanci dels turcs, però al mateix temps castigava Bizanci.
A aquesta violència s’hi va sumar un altre factor de desordre: la tensió amb els alans, també mercenaris al servei imperial. A Cízic hi hagué un enfrontament greu que acabà amb la mort del fill del seu cap, fet que tindria conseqüències polítiques i personals molt importants més endavant. La cohesió de la força combinada existia, però no era estable ni neta.
Dit d’una altra manera: el 1303 la Companyia guanya perquè encara té comandament, diners, flota i un enemic exterior clar. Però ja porta dins les llavors del conflicte futur. L’eficàcia militar era real. La disciplina, molt més limitada.
Conclusió
La primera campanya anatòlica de la Companyia no s’entén bé si la reduïm a una epopeia d’almogàvers ferotges. El que entra en joc el 1303 és una força més complexa: veterans de guerra, caps experimentats, cavalleria, mariners, suport naval i una direcció política molt clara encarnada en Roger de Flor. Això és el que permet la victòria de Cízic i el primer restabliment del prestigi militar bizantí.
Però l’altra lliçó és igual d’important. La Companyia funcionava mentre el comandament aguantava i l’objectiu era nítid. Quan aquell equilibri començés a esquerdar-se, la mateixa força que havia estat contractada per salvar l’Imperi es convertiria en una amenaça per a ell. I aquest gir, de fet, ja comença a veure’s en el mateix hivern de 1303.