Per a Alexandre de Laborde, el Coll de Balaguer no era només un indret de pas. Era un paisatge de frontera, un lloc on el camí, la geografia i la inseguretat antiga es trobaven en un mateix escenari. Al seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, dins la làmina LXV, el descriu en la ruta de Tarragona cap a Tortosa, després de travessar el Camp de Tarragona, passar per Vila-seca, Cambrils i l’Hospitalet. El contrast és clar: es deixa enrere una plana rica, plena d’arbres, vinyes i collites, i s’entra en un territori més aspre, menys amable, més sec i més exposat.
Laborde subratlla sobretot una idea: el Coll de Balaguer havia estat un lloc perillós. El defineix com un indret “famat antigament per perills de tota mena”, però afegeix que en el seu temps ja s’havia convertit en un pas “fàcil i segur” gràcies al camí construït per travessar-lo i a la vigilància severa exercida contra els bandolers que abans l’infestaven. Aquesta observació és important, perquè ens mostra que Laborde no mira només les pedres o el relleu: mira també la transformació del territori per l’acció humana. El coll no és només natura; és una obra de domini sobre la natura.
Això dona al paisatge un valor doble. D’una banda, conserva una memòria de por. El pas estret, les pujades i baixades, la proximitat d’un castell i la tradició de bandolerisme feien del Coll de Balaguer un nom temut en el viatge per la costa sud catalana. De l’altra, es converteix en símbol de modernització. Laborde insisteix que les sinuositats del traçat permeten jutjar les dificultats que es patien abans de la reparació del camí. En altres paraules: la carretera nova no només facilita el trànsit, també civilitza un espai que abans imposava la seva llei.
L’estudiosa Núria Llorens encara ho afina més quan analitza aquesta vista dins l’univers visual de Laborde. Recorda que la panoràmica del Coll de Balaguer presenta l’antiga carretera entre l’Hospitalet de l’Infant i el Perelló com una enorme diagonal zigzaguejant que parteix el paisatge. No és un detall menor. En aquesta imatge, el protagonista no és només el relleu, sinó el camí mateix: la línia humana que talla la muntanya i la sotmet. El paisatge pintoresc aquí no és una natura verge, sinó una natura travessada, conquerida i ordenada.
Així, el Coll de Balaguer apareix com una peça molt representativa del projecte de Laborde. No hi busca només monuments gloriosos o ruïnes clàssiques. També s’interessa per carreteres, ports, ponts i passos difícils, perquè sap que en aquests llocs es veu igualment la història d’un país. El coll resumeix molt bé aquesta mirada: un antic pas temible, dominat per un castell i per la memòria del perill, convertit a poc a poc en infraestructura i en via segura.
Vist així, el Coll de Balaguer és més que un topònim. És la imatge d’una Catalunya de trànsit i de frontera, on durant segles viatjar significava exposar-se, i on una carretera ben traçada podia ser gairebé una victòria política. Laborde ho va entendre perfectament: allà on molts només haurien vist una pujada pedregosa, ell hi va veure un paisatge històric.