Per entendre Gagliano cal mirar el context immediat. Després del tractat d’Anagni de 1295, Jaume II havia renunciat a Sicília i la guerra s’havia convertit en una lluita desigual entre Frederic de Sicília i la coalició formada pel Papat i els Anjou. A finals de 1299, però, el bàndol sicilià havia aconseguit un cop de força espectacular amb la victòria de Falconaria. Aquell triomf no havia acabat la guerra, però sí havia frenat la reconquesta angevina i havia alterat la moral de tots dos bàndols. Robert d’Anjou, duc de Calàbria, encara conservava una base forta a l’est de l’illa, però el camp ja no li pertanyia. I a l’interior, prop de Castrogiovanni —l’actual Enna—, Frederic i els seus capitans dominaven una geografia aspra, ideal per a la guerra d’emboscades.
És aquí on entra Gagliano. La fortalesa tenia valor estratègic perquè era a poca distància del nucli de poder de Frederic a Castrogiovanni. Segons Niccolò Speciale, recollit per la historiografia moderna, el castellà de Gagliano, Montaner de Sosa, fidel a Frederic, va ordir una trampa brillant: va fer creure a un noble francès presoner, Charles Morelet, que volia lliurar el castell als angevins per devoció al papa. El missatge arribà a Robert d’Anjou, que reuní consell de guerra. El llegat papal advertí del perill i Roger de Llúria ja havia recomanat no actuar temeràriament sense suport, però l’oportunitat semblava massa bona: prendre Gagliano era acostar-se al cor del dispositiu sicilià. Robert va dubtar, i finalment deixà l’expedició en mans de Gautier V de Brienne.
Muntaner converteix els homes de Brienne en una figura gairebé mítica: els “cavallers de la mort”. La recerca actual subratlla que aquest nom forma part de la construcció literària del cronista, però el nucli del relat coincideix amb altres fonts: Brienne havia arribat a Catània amb altres nobles francesos destacats i comandava un contingent selecte, uns 300 cavallers francesos, als quals s’afegien uns 200 genets angevins més. Davant seu, Blasco d’Alagón i Guillem Galceran de Cartellà reuniren una força semblant en xifra total, però de naturalesa molt diferent: uns 200 cavallers i uns 300 combatents, la majoria almogàvers. És a dir: menys pompa, menys ferro pesant, però més mobilitat, més crueltat tàctica i molt més ofici en terreny trencat.
La marxa angevina cap a Gagliano ja naixia condemnada. Volien arribar-hi de nit, sense ser vistos, però els observadors de Blasco d’Alagón controlaven el recorregut. Quan la columna francesa va penetrar en la zona muntanyosa que envolta la vila, alguns intuïren l’emboscada. Tommaso da Procida, fill de Joan de Procida, advertí Brienne del perill. No el van escoltar. El menyspreu cavalleresc va fer la resta. En la fosca d’abans de l’alba, els francesos avançaven convençuts que anaven a prendre una fortalesa. En realitat, entraven dins una ratera preparada per homes que coneixien cada pendent, cada pedra i cada segon de llum d’aquell matí d’hivern.
Llavors esclata l’escena que ha fet immortal Gagliano. Muntaner la narra amb una plasticitat brutal. Quan els dos estols es van veure, els almogàvers cridaren: “Desperta, ferres! Desperta!”, i colpejaren llances i dards contra les pedres, traient-ne espurnes, fins al punt que semblava que el món cremés enmig de l’alba. La maniobra no era ornament: era guerra psicològica. Els sicilians ocupaven el terreny alt; els angevins, concentrats en una zona més plana, quedaven exposats als projectils i a l’encerclament. Els almogàvers van descarregar una pluja de javelines i darts contra els cavalls. I aquí es veu el xoc de dues maneres de fer la guerra: la cavalleria feudal confiava en la càrrega noble; els almogàvers apuntaven a la muntura, rebentaven la cohesió enemiga i convertien el cavaller desmuntat, enfundat en ferro, en una presa lenta i vulnerable.
Muntaner insisteix en la carnisseria. Al primer xoc, diu, van caure més d’un centenar de cavallers i cavalls francesos. Després els almogàvers, amb llances trencades, dagues i espases curtes, entraren entre els animals i els homes abatuts com si caminessin per un jardí. No és només una imatge salvatge; és una descripció tècnica de com infanteria lleugera, ràpida i sense escrúpol cavalleresc podia destruir genets pesants un cop trencada la càrrega. La resistència francesa fou duríssima. Muntaner presenta l’encontre com una de les batalles més cruels mai vistes per a un nombre tan reduït de combatents. Però la superioritat tàctica era del bàndol sicilià. Una càrrega oportuna de la cavalleria de Blasco i de Guillem Galceran acabà d’esmicolar la formació angevina.
El desenllaç fou total. Gautier V de Brienne, reduït a una resistència desesperada sobre una posició rocosa amb un grapat de supervivents, acabà rendint l’espasa a Blasco d’Alagón. Segons les fonts, la lluita s’allargà fins a migdia i ben pocs dels anomenats cavallers de la mort en van sortir vius. Les pèrdues sicilianes que transmet Muntaner —22 a cavall i 34 a peu— poden tenir un punt d’exageració favorable, però tant la Crònica com la tradició historiogràfica coincideixen que la desfeta angevina fou severa i moralment devastadora. Després de Falconaria, Gagliano confirmava que els invasors no dominaven Sicília: ocupaven punts forts, sí, però l’interior els podia devorar.
Gautier V de Brienne no era un cavaller qualsevol, sinó un gran senyor francès marcat des de jove per la guerra de Sicília: capturat a Gagliano el febrer de 1300 pels homes de Frederic, va sobreviure a aquella derrota, però onze anys més tard es tornaria a topar amb catalans i almogàvers en un escenari encara més brutal. Ja com a duc d’Atenes, després d’haver contractat la Companyia Catalana per a les seves campanyes a Grècia, va intentar desfer-se’n sense pagar-los completament; el resultat fou la batalla del 15 de març de 1311, coneguda avui sobretot com la batalla d’Halmyrós —tot i que durant molt de temps també s’ha identificat amb el riu Cefís—, on la cavalleria franca va ser destrossada en terreny pantanós i el mateix Gautier hi va morir amb bona part de la noblesa del seu estat. Si Gagliano havia estat la humiliació d’un jove príncep francès davant la ferocitat almogàver, Halmyrós en fou la cara B definitiva: no una captura, sinó l’aniquilació total d’un món cavalleresc que encara creia poder esclafar la infanteria catalana a camp obert.
Hi ha encara un altre element que explica la força d’aquest episodi: la manera com Muntaner el converteix en símbol. La comparació amb els diables no és una floritura menor. En l’edició i estudi de la Crònica publicada per l’IEC es destaca precisament el crit d’un dels francesos massacrats a Gagliano: “Ab diables nos som atrobats”. Aquesta frase condensa el sentit profund del relat. Els almogàvers no són presentats només com a soldats valents, sinó com una força quasi infernal, una infanteria que trenca les regles de la guerra aristocràtica i apareix als ulls enemics com una cosa antinatural: homes que criden, fan saltar foc de les pedres, maten cavalls sense pietat i rematen cavallers enfangats sota l’alba roja de Sicília. Això és propaganda, sí; però és propaganda construïda damunt un fet militar ben real.
Per això Gagliano és més que una escaramussa. No té la dimensió naval de Capo d’Orlando ni el duel reial de Falconaria, però representa millor que cap altra acció terrestre la lògica de la resistència de Frederic: refusar la batalla convencional quan no convenia, explotar el terreny interior, combinar informació, engany i rapidesa, i llançar els almogàvers allà on la cavalleria feudal se sentia més segura. La victòria va elevar la moral siciliana i va agreujar la frustració angevina en un moment en què la campanya semblava encallada. Pocs mesos després la guerra continuaria, i Roger de Llúria encara seria capaç de donar un altre cop al bàndol de Frederic a Ponça. Però al febrer de 1300, a Gagliano, el missatge era clar: Sicília no es deixaria sotmetre ni per l’or del papa ni per l’orgull dels Anjou. En aquella plana aspra, entre roques i espurnes, els almogàvers van fer exactament allò que Muntaner volia que recordéssim: van convertir una emboscada en llegenda.