A la batalla de Capo Orlando (129), els germans Jaume II d’Aragó i Frederic II de Sicília es van enfrontar directament en una guerra fratricida.
En el curs del combat, l’almirall Roger de Llúria va destruir l’estol de Frederic, deixant Sicília pràcticament indefensa per mar i portant el conflicte al seu punt més crític.
Capo d’Orlando no és només una batalla naval. És una escena brutal de guerra civil dinàstica. Pocs anys abans, la Corona d’Aragó havia desembarcat a Sicília com a protectora de la revolta de les Vespres i havia combatut el papat i els Anjou. Però després del tractat d’Anagni de 1295, Jaume II va fer la pau amb Roma, França i Nàpols, i va renunciar a Sicília; els sicilians, negant-se a tornar al domini angeví, van elevar al tron el seu germà Frederic. Així es consumava una de les inversions d’aliances més dures del Mediterrani medieval: allò que havia estat una guerra d’alliberament passava a ser, des del punt de vista de Barcelona i de Roma, una guerra de restauració. La Corona no canviava de sang; canviava d’interès. I això és, precisament, la realpolitik medieval.
Ramon Muntaner, que era qualsevol cosa menys neutral, ho sabia perfectament. Per això disfressa, escurça i emmudeix. En parlar d’aquests fets, deixa anar aquella frase reveladora: “paraules hi ha qui no han respost”. I abans encara havia presentat l’expedició de Jaume II gairebé com una missió per “tractar de tot en tot la pau”, tot i que el mateix passatge admet que el rei va sortir de Palamós amb una armada enorme de cent cinc galeres. No era una comitiva diplomàtica; era una màquina de guerra. Muntaner calla perquè descriure obertament aquell episodi obligava a mostrar una veritat incòmoda: la casa de Barcelona s’havia partit per dins i els seus homes es disposaven a matar-se entre ells per dues legitimats incompatibles.
Quan la crisi va arribar al punt de no retorn, Jaume II ja no podia amagar-se darrere de la mediació. La Crònica general del rei Pere explica que, abans del combat, el rei va ordenar que a les galeres preparades —cinquanta, segons aquesta versió— no hi entrés ningú que no fos dels seus “naturals”, perquè volia afrontar el seu germà només amb els seus propis vassalls. El detall és feridor. No volia estrangers entre mig. No volia que francesos o italians resolguessin el que, en el fons, era una qüestió de família, de corona i de legitimitat. Capo d’Orlando no va ser només un xoc entre dues flotes; va ser un duel entre dues concepcions del mateix llegat.
Fins i tot la data exacta del combat mostra que les fonts no sempre encaixen com voldríem. Part de la historiografia catalana, seguint determinades tradicions, situa la batalla el 3 de juliol de 1299, mentre que Giovanni Villani la data el 4 de juliol. El més prudent és parlar d’un enfrontament concentrat entre els dies 3 i 4, amb una gran batalla decisiva a les aigües de Capo d’Orlando. El que no admet dubte és l’escenari: la costa nord de Sicília, davant l’illa que havia estat guanyada per una branca del casal i que ara l’altra branca pretenia sotmetre.
I allà, finalment, els dos germans es van mirar a través del fum, dels rems i dels virots. Frederic, empès pels seus partidaris, va acceptar la topada. Jaume, que segons certes fonts havia intentat evitar-la, no va recular quan el xoc es va fer inevitable. Les galeres es van mesclar en una lluita cos a cos ferotge. La Crònica general ho diu amb una força gairebé física: la mar “vermellava de sang”. No és només una imatge literària. És la manera medieval de dir que la batalla va degenerar en carnisseria total, amb homes clavats als bancs, ballesters disparant a pocs metres, abordatges, crits, ferro i fusta trencada sobre una superfície que ja no distingia bàndols.
Enmig d’aquell infern, Jaume II va protagonitzar l’escena que ha quedat gravada en la memòria de les cròniques. Un passador de ballesta li va travessar el peu i el va clavar literalment a la coberta de la galera. I, tanmateix, no es va moure. No va apartar el peu, no va mostrar dolor, no va abandonar el lloc. La font remarca que, mentre durà la batalla, no va deixar veure que era ferit. És una escena d’una duresa extraordinària: el rei cosit a la fusta, immòbil per voluntat pròpia, convertint el seu cos en part de la nau per no desmoralitzar els seus. Això no és romanticisme posterior; és propaganda reial, sí, però també una idea molt concreta del comandament medieval: el sobirà havia de ser visible dins del perill.
La victòria va correspondre a Jaume II i a Roger de Llúria. I aquí hi ha una segona ironia tràgica. Roger havia estat un dels grans martells navals de la causa catalanosiciliana en la guerra contra els Anjou; ara combatia al costat del rei d’Aragó en una operació que buscava doblegar la mateixa Sicília que ell havia ajudat a salvar anys abans. Les fonts no coincideixen del tot en el recompte final, però la tradició cronística parla d’un nombre altíssim de naus capturades, fins a vint-i-dues galeres sicilianes. En termes operatius, era una victòria enorme: l’estol de Frederic quedava destrossat i la superioritat naval passava al bàndol de Jaume.
Però el desenllaç moral és encara més impressionant que el militar. Segons la Crònica general, la galera de Frederic també hauria estat presa si el mateix rei vencedor no hagués manat deixar-la anar. És a dir: Jaume va guanyar la batalla, però es va negar a completar-la del tot. Va fer el que havia promès a Roma a mitges, i només a mitges. Per al papat, això va ser intolerable. Els testimonis recollits pels diplomàtics de l’època mostren un Bonifaci VIII furiós, convençut que el rei d’Aragó l’havia enganyat: podia haver portat Frederic a la pau, i podia haver-lo capturat, però no ho va voler fer. Aquí apareix la línia exacta que separa la política de l’obediència. Jaume havia acceptat l’aliança amb el papa i els Anjou, però no fins al punt de lliurar el seu germà encadenat o mort.
Això explica per què Capo d’Orlando és una victòria i, alhora, una derrota estratègica. Militarment, Jaume havia obert Sicília. Políticament, no volia enfonsar del tot Frederic. Poc després, el rei va retirar-se, adduint problemes de pagues i desacords amb el legat pontifici. El papat i els Anjou es van quedar sense el cop definitiu que esperaven. La guerra encara s’allargaria, i al final Frederic conservaria l’illa: la pau de Caltabellotta, el 1302, li assegurà el regne. En altres paraules, a Capo d’Orlando Jaume va demostrar que podia vèncer Frederic, però també va demostrar que no estava disposat a destruir-lo completament.
Per això aquesta batalla té una força tan gran. No és l’episodi simple d’un rei valent i un almirall genial. És una tragèdia de casa. Un germà combat perquè la raó d’Estat, els acords amb Roma i l’equilibri internacional li exigeixen atacar allò que el seu pare havia conquerit. L’altre germà resisteix perquè l’illa l’ha fet rei i perquè la legitimitat, a Sicília, ja no depèn dels tractats signats a Anagni sinó de la voluntat dels qui no volen tornar a mans angevines. Entre tots dos hi ha Roger de Llúria, símbol vivent del canvi de bàndol. I al centre de l’escena, com una imatge gairebé perfecta del segle, hi ha Jaume II amb el peu clavat a la coberta: vencedor, ferit, fidel als seus pactes, però no del tot; obedient al papa, però no fins al fratricidi final. Capo d’Orlando resumeix això: la política medieval no era neta, ni coherent, ni sentimental. Però de vegades, enmig d’aquesta brutícia, deixava moments d’una grandesa terrible.