Montserrat no és un “lloc bonic”. No és una d’aquelles postals amables que es consumeixen amb una mirada distreta des de la finestra d’un tren. Montserrat és una muntanya que et planta cara, que t’interpela amb una verticalitat gairebé agressiva i una geologia que sembla treta d’un somni febril. I això, a principis del segle XIX, és or pur per a un home com Alexandre de Laborde.
Aristòcrata, funcionari de l’imperi napoleònic, antiquari i humanista, Laborde vivia amb una obsessió il·lustrada: posar el món sencer dins d’un llibre. Però no volia un inventari fred. Quan prepara el seu monumental Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, no busca només catalogar monuments; busca capturar l’ànima dels llocs a través de l’escenografia. I a Catalunya, cap escenari li dona tanta feina —i tants gravats consecutius— com Montserrat. Hi torna una i altra vegada amb la mirada, desgranant el monestir com qui dissecciona un organisme viu.
1) El primer cop: una massa grisa que no promet res
De lluny, vista des de la plana del Bages o des del camí de Barcelona, Montserrat pot semblar una cosa sense delicadesa. Una massa serrada, d’un gris plomís, irregular i tossuda. No té l’elegància simètrica d’un volcà ni el perfil amable d’un turó herbat. És un caos petrificat, un exèrcit de gegants de pedra que han decidit aturar-se enmig del no-res.
Però Laborde, que té l’ull entrenat en l’estètica del “sublim”, juga precisament amb aquesta lletjor inicial. Sap que el gran efecte no es produeix des de la distància de seguretat, sinó en el moment en què la muntanya t’engoleix. Montserrat no s’entén amb una mirada panoràmica; s’entén amb un ascens físic. És en el trànsit de la plana a la paret on el judici de l’observador es transforma de la perplexitat a la devoció.
2) El camí: la muntanya et va canviant el cap
La ruta cap al monestir, en temps de Laborde, no era una excursió dominical. Era una ascensió que exigia suor, pauses per recuperar l’alè i una vigilància constant de cada passa. I és justament en aquest esforç on Montserrat comença a vèncer la resistència del viatger. El paisatge es fragmenta en una successió de “quadres” que s’obren i es tanquen amb una cadència gairebé teatral.
De sobte, en un revolt, s’obre una claror: la plana, els conreus, el fil platejat del Llobregat i, en els dies de vent de dalt, la insinuació blava del mar a l’horitzó. Però l’alleujament dura poc. Uns minuts més tard, el panorama desapareix perquè la roca torna a tancar-se sobre tu, encotillant el camí i recordant-te que ets un intrús. És un joc psicològic: la muntanya et dona aire per després prendre-te’l. Per a un narrador visual com Laborde, cada gir del camí és un nou enquadrament, una nova lliçó de perspectiva.
3) L’aparició: el monestir encaixat dins la ferida
I, finalment, arriba el moment catàrtic. El monestir de Montserrat no es presenta com una ciutat ni com una fortalesa dominant un cim. Es presenta com una anomalia geològica: un nucli d’edificis humans encaixats en una depressió de la roca, adossats a parets que semblen massa verticals per permetre la vida.
Laborde és molt precís en les seves notes: l’impacte no prové de l’ornament arquitectònic. No estem davant de la filigrana d’una catedral gòtica francesa. L’impacte neix del contrast. El monestir sembla fràgil, gairebé ridícul, comparat amb la magnitud de la geologia que l’envolta. I, tanmateix, hi és. Resisteix, vibra, sona amb les campanes i rep el batec constant dels qui hi pugen. En l’imaginari de Laborde, Montserrat no és un santuari “en” la muntanya: és un santuari “dins” de la muntanya, com si la pedra hagués accedit, per un pacte diví, a fer-li un lloc.
4) L’entrada i l’hospici: la frontera del silenci
Laborde fixa una escena que avui, malgrat el turisme de masses, continua sent recognoscible: l’entrada al recinte. El pas cap al complex monàstic no és només un canvi d’espai, és un canvi de règim vital. L’hospici actua com una frontissa entre el món “normal” —el de les carreteres, els mercats i les guerres— i el món vertical.
A través dels seus gravats, entenem que creuar aquest llindar és acceptar unes noves regles: a baix hi ha la dispersió; a dalt, el silenci i la disciplina. El primer gravat de l’entrada que Laborde inclou en la seva obra no és només el dibuix d’un edifici; és el retrat d’una frontera moral.
5) El claustre i el pati interior: l’ordre contra el desordre
Un dels grans encerts de Laborde és la seva curiositat d’antiquari. No es conforma amb la vista general; ell entra fins a la cuina, literalment. Dibuixa el claustre principal i els patis interiors, i aquí la seva tesi visual es fa evident: el claustre és una declaració de guerra (o de pau) contra el caos mineral.
Enmig d’un massís que sembla fruit d’una explosió desordenada, l’home construeix un espai de repetició, de mesura i de proporció. Columnes, arcs, simetria. És com si les pedres treballades pels monjos diguessin: “aquí dins, la natura ja no mana”. Però el contrast és brutal perquè no és simbòlic, és físic: només cal aixecar la vista per sobre dels capitells per veure la paret de pedra bruta que et recorda qui té, realment, la darrera paraula.
6) L’església: la fe com a infraestructura
Quan Laborde mira l’església, no només veu un temple; veu una infraestructura espiritual. Per a un il·lustrat, Montserrat és una màquina que funciona sense treva. És un centre que organitza ritmes, que imposa silencis i que genera una cultura pròpia a través de la música i el ritual. No és un caprici local; és un sistema que articula el territori català i que atreu les mirades de tot Europa. La seva mirada és la d’un observador que reconeix en la fe una força capaç de moure pedres i voluntats.
7) El jardí: l’obstinació verda
Hi ha un detall en els relats de Laborde que resulta gairebé commovedor: el jardí del monestir. Voler mantenir un tros de verd ordenat en un lloc on el verd és una excepció i l’aigua un tresor és un acte d’insolència humana. El jardí de Montserrat no és un lloc de recreu; és una demostració d’obstinació. Habitar aquí, ens diu Laborde, és un acte de voluntat constant, una negociació diària amb l’aspror del medi.
8) Les ermites: viure penjats del buit
Però si hi ha un element que realment atrapa el cor del viatger romàntic, és la xarxa d’ermites. Montserrat és un mapa de solituds radicals: Santa Anna, Sant Benet, la Santíssima Trinitat… petites construccions situades en replans impossibles, com si la muntanya hagués exigit una penitència geogràfica abans de permetre l’oració.
Laborde les dibuixa amb una precisió quasi cartogràfica perquè són “cinema” pur per als seus lectors parisencs: camins de vertigen, ponts de fusta sobre l’abisme i una caseta blanca que sembla un punt de llum en la immensitat de la paret. No presenta els ermitans com a bojos o fanàtics, sinó com a homes disciplinats que han trobat en la resistència física una forma de llibertat. És l’home sol davant la roca, sense filtres.
9) La muntanya subterrània: el descens a les entranyes
L’exploració de Laborde no s’atura en els cims. Ell sap que Montserrat té un doble, un reflex fosc: el món subterrani. Les coves de Collbató, que ja en aquell temps començaven a ser una atracció per als esperits curiosos, completen el retrat. No n’hi ha prou amb pujar; també cal baixar. Les torxes, la humitat i el silenci mineral de les coves reforcen la idea central: la natura no et regala res. Si vols conèixer Montserrat, l’has de recórrer per fora i per dins.
10) La multitud: la fe de carn i ossos
Montserrat no és només un refugi per a ascetes; és un imant per a les masses. Laborde observa els pelegrins que arriben desfets, els qui pugen de genolls, els qui porten ofrenes i promeses. Entén que la muntanya no és “espiritual” només per les seves formes suggerents, sinó perquè una comunitat l’ha omplert de sentit durant segles. La roca magnifica la devoció, i la devoció, a canvi, humanitza la roca.
11) Per què Laborde hi insisteix tant?
Si mirem el Voyage pittoresque, Montserrat ocupa un espai desproporcionat. Per què? Perquè és el “paquet complet” de la narració de viatges:
Paisatge violent: Formes que desafien la geometria clàssica.
Arquitectura improbable: Un miracle d’enginyeria en un lloc hostil.
Teatre humà: Una barreja fascinant de monjos, ermitans i pagesos.
Contrastos narratius: La llum del cim contra la foscor de la cova.
Cada gravat de Laborde no és una imatge estàtica; és una història comprimida que explica la lluita de l’home per deixar empremta en l’eternitat de la pedra.
12) La ironia brutal: el notari de la destrucció
Aquí la història ens reserva un gir tràgic. Pocs anys després que Laborde publiqués els seus dibuixos, les tropes de Napoleó —el mateix univers polític al qual ell pertanyia— van envair Espanya. Entre 1811 i 1812, l’exèrcit francès va arrasar Montserrat. Van dinamitar edificis, van cremar biblioteques i van destruir moltes de les ermites que Laborde havia dibuixat amb tanta cura.
Laborde va acabar sent, sense voler-ho, el notari forense d’un món desaparegut. Els seus gravats van passar de ser una celebració del present a ser l’única prova d’un passat que el seu propi país havia intentat esborrar.
13) El segon Montserrat: de la ruïna a la icona
Però la muntanya té una paciència geològica. Després de la destrucció, va venir la reconstrucció. El segle XIX va veure renéixer el monestir, convertint-lo en un símbol de la identitat catalana. La modernitat hi va portar el cremallera, l’aeri i els funiculars. On Laborde veia perill i lentitud, avui hi ha logística i turisme. Però, malgrat els milers de visitants diaris, la muntanya conserva intacta la seva capacitat d’intimidar. Quan et quedes sol davant d’una de les agulles de conglomerat, la sensació de petitesa és la mateixa que va sentir l’aristòcrata francès fa dos segles.
14) Montserrat avui: què queda de la mirada de Laborde?
Avui, llegir Laborde és recordar que Montserrat no és un producte de consum.
Si puges només per la foto de l’Instagram, t’estàs perdent la substància.
Si camines un tros pel camí de les ermites, entens que la muntanya t’educa a través de l’esforç.
Si mires el recinte des de la distància, comprens que la cultura és un acte de tenacitat.
Montserrat continua sent una lliçó de proporcions: ens recorda que la natura sempre serà més gran, més vella i més forta que nosaltres, i que el nostre mèrit és, precisament, haver-hi construït un jardí enmig de l’abisme.
15) Tancament: el miracle d’insistir
Alexandre de Laborde no va descobrir Montserrat, però la va fixar en l’imaginari europeu amb una insistència que delatava una fascinació real, gairebé obsessiva. Avui, en un món que ho devora tot amb pressa, la muntanya segueix sent un lloc que no es deixa simplificar.
Si hi puges amb els ulls de Laborde, no hi vas a buscar una “pau” barata. Hi vas a buscar una veritat més incòmoda: la certesa que el món és dur i que nosaltres som efímers. Però també la bellesa d’aquest gest tan humà de tornar-hi, de reconstruir el que ha estat cremat i de seguir pregant, cantant o simplement caminant entre les roques. Insistir: aquest és, en el fons, el veritable miracle de Montserrat.