La Primera Guerra Mundial va convertir l’Imperi Otomà en un gegant ferit. Derrotes militars, fam, paranoia, nacionalisme i por a la desintegració van crear el clima perfecte perquè el poder busqués un enemic interior. I aquest enemic van ser, sobretot, els armenis.
Els armenis eren una antiga comunitat cristiana dins d’un imperi majoritàriament musulmà. Vivien a Anatòlia oriental, a les grans ciutats i en moltes viles de l’interior. Alguns eren pagesos, altres comerciants, artesans, intel·lectuals, metges, advocats o funcionaris. No eren un cos estrany arribat de fora: formaven part de la història de l’imperi. Però en temps de guerra, això no els va protegir. Al contrari, els va convertir en sospitosos.
La catàstrofe de Sarıkamış, a l’hivern de 1914-1915, va ser utilitzada pel govern otomà com a excusa per acusar els armenis de traïció. L’exèrcit otomà havia estat destrossat pel fred, la mala planificació i unes ordres absurdes, però era més fàcil culpar una minoria que reconèixer la incompetència pròpia. La sospita que alguns armenis podien simpatitzar amb Rússia va ser transformada en una acusació col·lectiva contra tot un poble.
A partir d’aquí, la repressió va deixar de ser només militar i es va convertir en política d’Estat. El govern dels Joves Turcs, controlat pel Comitè d’Unió i Progrés, va impulsar la destrucció física de la població armènia otomana. El Museu Memorial de l’Holocaust dels Estats Units descriu el genocidi armeni com l’aniquilació física dels armenis cristians de l’Imperi Otomà entre la primavera de 1915 i la tardor de 1916. Les estimacions prudents parlen d’almenys 664.000 morts i possiblement fins a 1,2 milions.
El cop va començar per dalt. El 24 d’abril de 1915, a Constantinoble, les autoritats otomanes van arrestar centenars d’intel·lectuals, polítics, periodistes, metges, advocats i líders comunitaris armenis. Era una decapitació calculada: abans de destruir una comunitat, calia deixar-la sense veu, sense direcció i sense capacitat d’organitzar-se. Per això el 24 d’abril és encara avui el dia de commemoració del genocidi armeni.
Després van venir les deportacions. Pobles sencers van rebre l’ordre d’abandonar casa seva. Els homes sovint eren separats, executats o enviats a batallons de treball. Dones, criatures i vells eren obligats a caminar durant setmanes o mesos cap al sud, cap a Síria i les zones desèrtiques de l’imperi. Oficialment eren “trasllats”. En realitat, moltes d’aquelles columnes eren condemnes a mort: sense menjar suficient, sense aigua, exposades al fred, a la calor, a les malalties, als robatoris, a les violacions i als assassinats.
La guerra servia de pantalla. Mentre els fronts cremaven, l’Estat otomà buidava les seves pròpies ciutats i pobles d’armenis. No era només matar persones: era arrencar una presència sencera del territori. Cases, esglésies, tallers, camps, negocis i propietats van canviar de mans. Allà on abans hi havia una comunitat armènia, sovint només quedaven cases abandonades, famílies desaparegudes i supervivents dispersos.
Una de les parts més fosques va ser el destí dels infants. Molts nens i nenes armenis van ser separats de les seves famílies, islamitzats per força i integrats en llars musulmanes. Això no era una conseqüència accidental del caos. Era una manera d’esborrar la continuïtat del poble armeni: matar els adults, dispersar les dones, assimilar els infants i destruir la memòria. El mateix USHMM assenyala que desenes de milers de nens armenis van ser arrencats de les seves famílies i convertits a l’islam.
Cal dir-ho clar: això no va ser només una matança dins d’una guerra. Va ser un genocidi. La guerra va donar l’oportunitat, el llenguatge i la cobertura, però l’objectiu era eliminar una comunitat sencera com a presència nacional, religiosa i social dins l’Imperi Otomà. L’Associació Internacional d’Estudiosos del Genocidi va reafirmar el 1997 que l’assassinat massiu dels armenis el 1915 constitueix un cas de genocidi segons la definició de la Convenció de l’ONU.
La cara més fosca de la Primera Guerra Mundial a l’Orient no són només les trinxeres, les derrotes o els soldats morts de fred a les muntanyes. És el moment en què un Estat decideix que una part de la seva pròpia població ja no té dret a existir. A Sarıkamış, milers de soldats otomans van morir per la incompetència dels seus comandaments. El 1915, els armenis van morir perquè el poder els va assenyalar com a culpables i va convertir aquesta mentida en extermini.
La neu de Sarıkamış va cobrir una derrota militar. Les rutes cap al desert van descobrir una cosa encara pitjor: quan un Estat barreja guerra, odi i impunitat, la frontera entre governar i destruir pot desaparèixer del tot.