Quan Marc Porci Cató arriba a Hispània l’any 195 aC, no ve a negociar una pau amable. Ve a donar una lliçó.
Roma acaba de derrotar Cartago, però no pensa abandonar la península. El 197 aC ha creat dues províncies: Hispània Citerior i Hispània Ulterior. Per a molts pobles ibers, això vol dir una cosa molt clara: els romans no han vingut com a aliats temporals, sinó com a nous amos.
La revolta esclata. I Roma envia un home dur, fred i metòdic: Cató el Vell.
Segons Livi, Cató salpa amb la flota, passa per Rhode —l’antiga Roses— i hi expulsa una guarnició hispana que ocupava la fortalesa. És el primer missatge: Roma no tolerarà enclavaments rebels a la costa. Després, amb vent favorable, arriba a Emporiae, Empúries, una ciutat grega aliada de Roma i un punt perfecte per desembarcar l’exèrcit.
Empúries no és només un port. És una porta d’entrada.
Des d’allà, Cató pot observar l’enemic, reunir informació, exercitar les tropes i preparar la batalla. No es precipita. No actua com un cabdill impulsiu. Actua com un polític militar romà: calcula, espera i pressiona.
I llavors aplica una política brutal.
Quan veu que els ibers tenen el gra guardat als graners, ordena als proveïdors romans que no subministrin menjar a l’exèrcit. La seva idea és simple i terrible: la guerra s’ha de pagar ella mateixa. L’exèrcit romà viurà del territori enemic.
A partir d’aquí, els camps són devastats.
Cató avança des d’Empúries cremant collites, saquejant terres i escampant el pànic. No és només una operació militar. És guerra psicològica. Abans de la gran batalla, vol trencar la moral dels rebels, empènyer poblacions senceres a la por i deixar clar que oposar-se a Roma tindrà un preu immediat.
La imatge heroica de Roma civilitzadora aquí cau a terra.
A Hispània, Roma actua com un poder imperial: castiga, crema, confisca i obliga a obeir. Cató no busca només derrotar guerrers en combat. Vol fer entendre a les comunitats iberes que la resistència pot destruir els seus camps, el seu menjar i la seva supervivència.
Enmig d’aquesta tensió apareix un episodi revelador: Bilistages, cap dels ilergets.
Els ilergets, aliats de Roma, demanen ajuda. Els seus enviats arriben al campament de Cató i expliquen que les seves fortaleses estan sota atac. Necessiten reforços. Diuen que amb tres mil homes n’hi hauria prou per espantar l’enemic.
Però Cató té un problema: sap que la gran batalla és a prop i no vol dividir l’exèrcit.
Aquí es veu el Cató més fred.
No abandona obertament els ilergets, perquè això podria fer perdre un aliat important. Però tampoc envia les tropes que li demanen. Segons Livi, decideix oferir esperança en lloc d’ajuda real. Fa veure que els donarà suport, manté viva la confiança dels enviats i evita que Bilistages es passi al bàndol rebel.
És una mentida útil.
Cató entén que en una guerra no només compten les legions. També compten les aparences. Si els ilergets creuen que Roma els ajudarà, resistiran. Si els rebels creuen que els ilergets rebran reforços romans, potser dubtaran. La promesa pot tenir el mateix efecte que l’ajuda real, almenys durant uns dies.
Aquest episodi és important perquè mostra Cató sense maquillatge.
No és un heroi romà alliberant pobles o defensant aliats per honor. És un comandant que administra la por, la fam, la destrucció i la mentida. Sap quan colpejar l’enemic i quan enganyar l’amic. Sap que la fidelitat dels aliats també es fabrica amb gestos, rumors i promeses.
La campanya de Cató a Empúries no comença amb una gran batalla.
Comença amb el control de la costa, el desembarcament en una ciutat aliada, el saqueig dels camps, la pressió sobre la població i una maniobra política per retenir els ilergets. Tot això prepara el terreny per al xoc decisiu.
Abans que les espases xoquin, Cató ja està fent la guerra.
I la fa a la manera romana: amb disciplina, càlcul i terror.