Durant milers d’anys, les comunitats humanes havien viscut amb allò que podien caçar, pescar o recol·lectar. Podien conservar alguns aliments, però acumular grans reserves era difícil. La major part dels recursos s’havien de consumir, transportar o abandonar quan el grup canviava de territori.
El neolític va transformar aquesta situació.
Els camps de cereals i els ramats permetien produir aliments de manera més regular. En els anys bons, una comunitat podia recollir més gra del que necessitava per sobreviure fins a la collita següent. Aquell aliment sobrant era l’excedent.
No era simplement menjar que sobrava. Era una reserva per afrontar l’hivern, superar una mala collita o alimentar la comunitat mentre es preparaven els camps. També servia per sembrar l’any següent i podia intercanviar-se per eines, pedra, sal o altres productes.
Per primera vegada, una part important de la riquesa podia guardar-se dins d’un graner.
Quan no tothom havia de produir aliments
En els primers poblats neolítics, gairebé tothom continuava participant en les feines del camp, la cura dels animals o la recol·lecció. No van aparèixer de sobte pagesos, sacerdots, guerrers i artesans com si la societat s’hagués dividit d’un dia per l’altre.
El canvi va ser lent.
Una persona podia treballar als camps durant la sega i dedicar la resta de l’any a fabricar ceràmica. Una altra podia especialitzar-se en la talla del sílex, la construcció de cases, el treball de la fusta o la confecció de teixits.
Com més gran era el poblat, més fàcil resultava que algunes persones desenvolupessin una habilitat concreta. Un bon ceramista podia produir recipients més resistents. Un artesà especialitzat podia fabricar millors falçs, destrals o puntes de fletxa. Altres persones podien dedicar més temps a organitzar obres, conduir ramats o mantenir relacions amb comunitats llunyanes.
L’excedent permetia alimentar aquests especialistes mentre no treballaven directament als camps.
Així va començar una divisió del treball cada vegada més complexa. La societat neolítica ja no estava formada únicament per famílies que produïen tot allò que necessitaven. Els habitants del poblat començaven a dependre els uns dels altres.
El poder de controlar les reserves
Els excedents oferien seguretat, però també creaven un problema nou: algú havia de guardar-los, vigilar-los i decidir com es repartien.
Els cereals s’emmagatzemaven en sitges, grans recipients o construccions destinades a conservar el gra. Si les reserves eren comunitàries, calia organitzar-ne l’ús. Quina part es destinava a la sembra? Quina es consumia? Quina es reservava per a una emergència?
Aquestes decisions podien prendre’s entre tots. Però també podien quedar en mans de determinades famílies, caps o grups amb més influència.
Qui controlava el graner disposava d’un poder enorme.
En una època de fam, podia decidir qui rebia aliments i qui havia de treballar a canvi d’una ració. També podia utilitzar les reserves per mantenir guerrers, artesans o persones dedicades al culte.
La desigualtat, però, no va aparèixer automàticament amb l’agricultura. Moltes comunitats neolítiques van conservar durant segles formes de vida relativament igualitàries. En jaciments com Çatalhöyük no s’han trobat palaus ni residències clarament separades de la resta de cases. L’arqueologia mostra que aquelles comunitats podien limitar l’acumulació de poder i mantenir un cert equilibri entre les famílies.
Però la possibilitat d’acumular riquesa ja existia.
Terres, ramats i herències
Una família amb més terres podia sembrar més. Una família amb un ramat més gran disposava de més carn, llet, pells i animals per intercanviar. També resistia millor una mala collita o la mort d’una part del bestiar.
Aquestes diferències podien augmentar amb el temps.
Si les terres, els animals i les reserves passaven de pares a fills, la riquesa deixava de dependre únicament de l’esforç d’una persona. Alguns infants naixien dins de famílies amb camps, ramats i aliances. Altres començaven la vida amb menys recursos.
La desigualtat es convertia així en hereditària.
L’ús de la terra també podia provocar conflictes. Un grup sedentari ja no es limitava a ocupar temporalment un territori. Havia netejat camps, construït cases, excavat sitges i defensat punts d’aigua. Aquell espai tenia propietaris, límits i un valor que calia protegir.
La riquesa ja no es podia carregar fàcilment a l’esquena. Estava fixada al territori.
Del poblat a les primeres ciutats
Aquest procés va arribar molt més lluny a Mesopotàmia.
L’agricultura irrigada del Tigris i l’Eufrates podia alimentar poblacions nombroses. Alguns assentaments van créixer i es convertiren en centres des d’on s’organitzaven els camps, els canals, els magatzems i els intercanvis.
Durant el quart mil·lenni abans de Crist, Uruk es va transformar en una de les primeres grans ciutats de la història. Cap al 3200 aC ocupava una extensió enorme i contenia edificis monumentals de tova.
Milers de persones hi vivien sense produir directament tots els aliments que consumien. Hi havia ceramistes, constructors, comerciants, pastors, administradors i treballadors dedicats als temples. Per mantenir aquesta població calia recollir, transportar, emmagatzemar i repartir grans quantitats de cereals.
També calia comptar-les.
Les primeres formes d’escriptura mesopotàmica van estar molt relacionades amb aquesta necessitat d’anotar productes, racions, animals i treballs. Administrar l’excedent es va convertir en una tasca essencial per al funcionament de la ciutat.
La revolució neolítica, per tant, no va crear només agricultors i ramaders. Va crear les condicions perquè apareguessin els artesans especialitzats, els administradors, els guerrers i les elits.
L’excedent va permetre alimentar més persones i construir comunitats més grans. Però també va fer possible acumular riquesa, controlar recursos i transmetre privilegis.
El graner va protegir el poblat contra la fam. Al mateix temps, va donar poder a qui en tenia la clau.