Quan pensem en el neolític, sovint imaginem una revolució sobtada: un dia els humans cacen i recol·lecten, i l’endemà ja viuen en poblats, sembren cereals i tenen ramats. Però la realitat va ser molt més lenta, més complexa i més interessant. El neolític no va aparèixer de cop, ni va néixer a Catalunya de manera espontània. Va arribar des de fora, avançant per la Mediterrània, portat per comunitats que ja coneixien l’agricultura, la ramaderia, la ceràmica i una nova manera d’ocupar el territori.
I sobretot cal deixar clara una idea: el neolític no arriba a un país buit.
Quan els primers pagesos i ramaders arriben al territori que avui anomenem Catalunya, aquí ja hi vivien grups humans. Eren comunitats epipaleolítiques o mesolítiques, hereves dels caçadors-recol·lectors del final del Paleolític. Coneixien bé el territori, els rius, les muntanyes, els passos naturals, les plantes útils, les zones de caça i els recursos de temporada. No eren “primitius” esperant que algú els civilitzés. Eren societats adaptades al món posterior a la glaciació, a l’Holocè, quan el clima s’havia tornat més temperat i els paisatges havien canviat profundament.
El gran canvi arriba al llarg del VI mil·lenni aC, quan les primeres comunitats agrícoles i ramaderes s’estenen per la Mediterrània occidental. No ho fan travessant Europa només a peu, com una taca lenta sobre el mapa. Una part molt important d’aquesta expansió segueix el mar. El neolític mediterrani avança de costa en costa, aprofitant illes, badies, desembocadures i petites rutes de cabotatge. Aquelles barques no eren grans naus comercials, però sí prou eficaces per moure persones, llavors, animals petits, eines, ceràmiques i coneixements.
La Mediterrània, per a aquests primers pagesos, no era una frontera. Era una carretera.
Aquest moviment venia de molt lluny. L’agricultura havia nascut mil·lennis abans al Pròxim Orient i s’havia anat expandint cap a Anatòlia, els Balcans, Itàlia, el sud de França i la façana mediterrània de la península Ibèrica. Quan arriba a Catalunya, no arriba com una idea abstracta. Arriba amb gent. Amb famílies. Amb animals vius. Amb sacs de llavors. Amb recipients de ceràmica. Amb una experiència acumulada de generacions.
Un dels grans marcadors d’aquesta arribada és la ceràmica cardial. Rep aquest nom perquè sovint es decorava pressionant sobre el fang fresc la vora dentada d’una petxina, tradicionalment identificada amb el gènere Cardium. El resultat eren impressions repetides, geomètriques, molt característiques. Allà on apareix aquesta ceràmica, moltes vegades apareixen també altres elements del primer neolític: cereals, animals domèstics, eines polides, molins de pedra i formes d’assentament més estables.
La ceràmica cardial és important perquè no és només un objecte bonic. És una pista arqueològica. Ens diu que hi ha contactes, moviments i una cultura material compartida al llarg de la Mediterrània. Des d’Itàlia fins al sud de França i la península Ibèrica, trobem comunitats amb trets semblants, però no idèntics. No era un imperi, ni un poble únic, ni una cultura uniforme imposada a tot arreu. Era una xarxa de comunitats connectades, amb formes semblants de viure i adaptar-se al territori.
Amb aquests primers grups arriben els cereals. Blats i ordis, sobretot. També lleguminoses. Conrear vol dir transformar radicalment la relació amb la terra. Un grup caçador-recol·lector es mou seguint els recursos. Un grup pagès, en canvi, prepara un espai, sembra, espera, protegeix, recull i emmagatzema. El temps canvia. La vida ja no depèn només del que el paisatge ofereix en aquell moment, sinó del que s’ha plantat mesos abans. Apareix una nova manera de pensar el futur.
També arriben els ramats. Ovelles, cabres, porcs i bous formen part del paquet ramader que transforma la vida quotidiana. Les ovelles i les cabres són animals relativament manejables, útils per la carn, la llet i altres productes. Els porcs aprofiten molt bé els recursos del bosc i les deixalles dels assentaments. Els bous, més grans i exigents, impliquen una altra escala de gestió: més aliment, més espai, més coordinació. Amb els animals domèstics, el paisatge deixa de ser només un espai de caça i recol·lecció. Es converteix també en pastura, camp, reserva i territori controlat.
Un dels jaciments que millor ens ajuda a entendre aquest món és la Draga, a Banyoles. És un assentament excepcional perquè la seva situació lacustre ha permès conservar materials orgànics que normalment desapareixen: fustes, eines, restes vegetals, estructures i objectes de la vida quotidiana. La Draga mostra una comunitat pagesa i ramadera plenament instal·lada, amb cabanes, camps, cereals, animals i una organització estable. No parlem d’un experiment tímid, sinó d’una manera de vida ja consolidada al nord-est de la península Ibèrica.
Però aquesta arribada no significa que els darrers caçadors-recol·lectors desapareguessin d’un dia per l’altre. Aquest és un dels errors més habituals quan s’explica el neolític. No hi ha una substitució instantània de tota la població. Hi ha contacte. Hi ha convivència. Hi ha intercanvi. Hi pot haver matrimonis, tensions, imitacions, adopcions parcials i també resistències. Alguns grups locals devien incorporar ràpidament elements neolítics, com la ceràmica o alguns animals. Altres potser van mantenir durant més temps formes de vida basades en la caça, la pesca, la recol·lecció i la mobilitat estacional.
El procés de neolitització, per tant, no és una escena simple amb uns “pagesos avançats” substituint uns “caçadors endarrerits”. És una transformació profunda del territori, però desigual. A les zones litorals i prelitorals, el canvi sembla més ràpid, perquè són espais connectats amb les rutes mediterrànies i amb bones condicions per a l’agricultura. A les zones interiors i de muntanya, la incorporació de les noves pràctiques podia seguir altres ritmes. Catalunya no es torna neolítica tota sencera al mateix temps.
El neolític també transforma la relació amb el menjar. Abans, la dieta depenia molt de la diversitat dels recursos salvatges. Amb l’agricultura i la ramaderia, augmenta el control sobre la producció, però també apareixen nous riscos. Una mala collita podia ser un desastre. Una malaltia del ramat podia comprometre la supervivència. El neolític no va ser automàticament una vida més fàcil. Va ser una vida diferent: més productiva en alguns aspectes, però també més dependent del treball constant, de l’emmagatzematge i de la defensa dels recursos.
També canvia la manera d’habitar. Els grups humans tendeixen a fer assentaments més estables. Es construeixen cabanes, es preparen espais de treball, es creen àrees per moldre cereal, guardar aliments, cuidar animals i fabricar eines. La casa guanya importància. El poblat es converteix en un centre de vida. El territori que l’envolta ja no és només un espai recorregut: és un espai treballat.
Aquest canvi, a la llarga, tindrà conseqüències immenses. Més població, més sedentarització, més transformació del paisatge, més desigualtats potencials, més conflictes per la terra i més capacitat d’acumular excedents. Però al principi no cal imaginar grans pobles ni societats jerarquitzades com les de l’edat dels metalls. Els primers pagesos catalans vivien encara en comunitats petites, molt dependents del medi, però ja havien fet un pas decisiu: produïen una part essencial del seu aliment.
Per això l’arribada del neolític és una de les grans ruptures de la història humana. No perquè tot canviï de cop, sinó perquè posa en marxa una nova lògica. La terra es comença a posseir simbòlicament a través del treball. Els animals formen part de l’economia domèstica. Les llavors uneixen present i futur. La ceràmica permet conservar, cuinar i transportar aliments d’una altra manera. I el poblat es converteix en el centre d’un món cada cop menys nòmada.
Els primers pagesos van arribar per mar, però no van desembarcar en el buit. Van arribar a una Catalunya habitada, coneguda i recorreguda des de feia mil·lennis. I allà, en el contacte entre els qui venien amb cereals i ramats i els qui ja coneixien cada racó del país, va començar una de les transformacions més profundes de la nostra prehistòria.