La batalla d’Empúries no va acabar quan els darrers guerrers ibers van fugir cap al seu campament. Per als romans, una victòria al camp de batalla només era el primer pas. Després venia la part més dura: convertir la derrota militar en submissió política.
Cató ho sabia perfectament.
Segons el relat de Livi, després de la victòria, el cònsol va deixar descansar les seves tropes només unes hores. No va esperar dies. No va negociar des d’una posició passiva. Va tornar a fer el que ja havia fet abans de la batalla: devastar els camps. Els romans van saquejar, cremar i destruir collites i recursos. No era violència improvisada. Era una estratègia calculada. Si els guerrers ibers havien estat derrotats, ara calia atacar la base que mantenia vives les seves comunitats: el blat, els magatzems, els animals, els camps i la capacitat de resistir l’hivern.
Aquí és on la victòria romana es converteix en efecte dominó.
Livi diu que aquesta nova devastació va contribuir tant com la mateixa batalla a forçar la rendició dels habitants de l’Emporion hispà i també de molts refugiats d’altres comunitats que s’hi havien concentrat. És a dir: no només s’havia trencat un exèrcit. S’havia trencat la confiança de tot un territori.
Però cal anar amb compte amb el relat.
No hem d’imaginar que tota la zona va quedar romanitzada de cop. No és això. Els ibers no van deixar de ser ibers l’endemà de la batalla. No van canviar la llengua, els costums, les creences ni les formes de vida perquè Cató hagués guanyat una jornada militar. La romanització seria un procés llarg, desigual i ple de resistències.
El que passa el 195 aC és una altra cosa: moltes comunitats entenen que continuar resistint pot ser suïcida.
La batalla havia demostrat que l’exèrcit romà podia derrotar una gran concentració de forces indígenes. El saqueig posterior demostrava una cosa encara més temible: Roma no es conformava amb guanyar la batalla. També podia destruir l’economia que permetia als vençuts tornar a aixecar-se.
Per això, quan Cató avança cap a Tàrraco, les rendicions es multipliquen. Segons Livi, a mesura que l’exèrcit romà marxava, delegats de diverses comunitats sortien al seu pas per sotmetre’s. No calia que Cató ataqués cada poblat. La notícia de la derrota corria més ràpid que les legions. El missatge era clar: qui resistís podia acabar amb els camps cremats, les muralles amenaçades i la població castigada.
Tàrraco, en aquest context, no és només una ciutat. És el gran punt de control romà al nord-est peninsular. Arribar-hi després de la victòria significava transformar una operació militar en una afirmació de poder. Livi afirma que, quan Cató hi va arribar, tota Hispània d’aquest costat de l’Ebre havia estat sotmesa. Aquesta frase s’ha de llegir amb prudència: és la mirada romana, triomfal, que presenta la campanya com un èxit total.
La realitat era més complicada.
De fet, el mateix relat de Livi mostra que la submissió no era tan sòlida. Poc després, alguns nuclis bergistans es van revoltar. Cató els va reduir primer sense grans combats, però quan es van tornar a alçar, la repressió va ser molt més dura: Livi diu que van ser venuts com a esclaus per evitar noves revoltes. Això demostra que la pau romana encara no era una pau acceptada, sinó una pau imposada per la por.
Per tant, la batalla d’Empúries no va ser només una victòria militar. Va ser el cop que va iniciar una cadena de rendicions. Primer cau la moral. Després cauen les aliances. Finalment, cauen les comunitats una rere l’altra, no sempre perquè estiguin convençudes, sinó perquè han entès el preu de continuar lluitant.
Roma no havia conquerit encara l’ànima del país iber.
Però havia deixat clar que podia castigar-ne el cos: els camps, les muralles, les armes i la gent.
I aquest va ser el primer gran efecte dominó de la derrota.