Quan Alexandre de Laborde arriba a Belpuch, l’actual Bellpuig, no hi veu una gran ciutat. No hi troba muralles espectaculars, ni una catedral imponent, ni ruïnes antigues capaces de competir amb Tarragona, Lleida o Poblet. La seva primera impressió és seca, gairebé cruel: una vila d’uns 1.100 habitants, mal construïda i mal traçada, però envoltada de camps fèrtils. Bellpuig apareix, doncs, com una població agrícola de l’Urgell, modesta, allunyada dels grans escenaris monumentals. I precisament per això el contrast és tan potent. Enmig d’aquesta vila discreta, Laborde hi troba una de les peces més extraordinàries del seu viatge per Catalunya: el sepulcre de Ramon Folc de Cardona.
El monument es trobava aleshores a l’església del convent dels franciscans, fora de la vila. Laborde diu que el convent no tenia gaire cosa remarcable, tot i que el claustre gòtic li semblava curiós pels seus capitells i per l’arquitectura. Però immediatament afegeix una idea reveladora: a Espanya hi havia tants edificis gòtics que el viatger acabava acostumant-s’hi. En canvi, el sepulcre era una altra cosa. No era un més. No era una peça local. Era, segons ell, una obra superior a tot el que contenia la província.
Aquí comença la força de Bellpuig. La vila pot semblar petita, però el monument és immens. No només per la mida, sinó pel que representa. El sepulcre no és simplement una tomba. És una declaració de poder. És memòria familiar, propaganda política i escultura renaixentista portada al cor de l’Urgell.
Ramon Folc de Cardona, el català de Nàpols
Ramon Folc de Cardona-Anglesola no era un noble qualsevol. Fou virrei de Sicília i de Nàpols, i va morir a Nàpols el 10 de març de 1522, a l’edat de 54 anys. Abans de morir havia deixat disposat en testament que volia ser enterrat al monestir de Sant Bartomeu de Bellpuig, que ell mateix havia impulsat amb instruccions i plànols portats d’Itàlia. La seva esposa, Isabel de Requesens, encarregà el mausoleu a Giovanni Marigliano da Nola, un dels grans escultors napolitans del segle XVI.
Això és essencial per entendre l’obra. El sepulcre parla d’un home que havia governat a la Mediterrània italiana, però que volia fixar la seva memòria a Bellpuig. Nàpols era poder, art, guerra, cort i prestigi. Bellpuig era arrel, llinatge i territori familiar. El mausoleu uneix aquests dos mons. És una peça napolitana col·locada en una vila catalana. És el Mediterrani imperial entrant en una església de l’Urgell.
Per això no hem de mirar el sepulcre com una simple obra funerària. El seu missatge és clar: Ramon Folc de Cardona no volia desaparèixer dins la mort. Volia ser recordat com a cap militar, com a governador, com a cristià i com a membre d’una gran família aristocràtica. L’Ajuntament de Bellpuig ho resumeix amb precisió: el tema del mausoleu és la “biografia glorificada” de Ramon de Cardona, mostrant-lo com a home de mar, capità vencedor i cristià.
Un mausoleu renaixentista al cor de l’Urgell
Laborde queda fascinat per la composició. Descriu un gran cos arquitectònic de marbre blanc, d’uns trenta peus d’alçada. Al centre hi ha el sepulcre de Ramon de Cardona, sostingut per esfinxs i situat dins una fornícula semicircular. Damunt seu apareix la figura del difunt, jacent, armat “a l’antiga”, com si no fos només un mort, sinó un heroi clàssic.
Tot el conjunt està pensat per impressionar. La fornícula està decorada amb cariàtides en actitud de dolor. Als costats hi ha pilastres jòniques i figures femenines. Una porta una branca de llorer; l’altra, una palma. No són ornaments innocents. El llorer parla de glòria. La palma parla de victòria i de salvació. A la part superior hi ha un relleu amb Crist mort envoltat de dones afligides, que introdueix la dimensió religiosa i funerària. Més amunt, uns medallons mostren figures que ofereixen al difunt una corona i una palma. És a dir: fama, honor, triomf.
Encara més amunt, Laborde veu una franja amb marxes de tropes i evolucions militars. La base també és plena de relleus: batalles, escenes militars i, al centre, una marina amb vaixells, especialment una galera ben executada. El missatge és directe. Ramon Folc de Cardona és recordat com un home de guerra i de mar, un servidor del poder imperial en l’escenari italià.
Al cim del monument hi ha la Mare de Déu amb l’Infant, sostinguda per dos àngels amb les ales desplegades. La composició barreja tres llenguatges: el clàssic, amb esfinxs, pilastres i estructura d’arc triomfal; el militar, amb batalles, tropes i galeres; i el cristià, amb Crist mort, la Verge i els àngels. Aquesta fusió és plenament renaixentista. No separa glòria terrenal i salvació espiritual. Les fa conviure en una mateixa arquitectura de marbre.
De Nàpols a Bellpuig, peça per peça
Un dels detalls més visuals és el transport. Laborde llegeix al sòcol la signatura Ioannes Nolanus faciebat, és a dir, Joan de Nola. I explica que el mausoleu fou executat a Nàpols i traslladat a Bellpuig peça per peça, numerat.
La imatge és poderosa: blocs de marbre desmuntats, marcats, carregats, transportats per mar i després cap a l’interior de Catalunya. Segons la informació actual de Bellpuig, l’obra fou portada peça a peça per mar fins al port de Salou i d’allí en carro fins a Bellpuig, l’any 1530.
Aquest viatge del marbre resumeix tota una època. Les elits catalanes no vivien tancades dins el seu territori. Tenien interessos a Itàlia, càrrecs al servei de la monarquia, matrimonis nobles, patrons artístics i memòria dinàstica. Bellpuig no era Roma ni Nàpols, però podia rebre una obra feta amb el llenguatge artístic d’aquells centres.
La mirada de Laborde
Laborde compara, tria i jutja. No tracta tots els monuments igual. A Bellpuig, gairebé despatxa la vila i el convent, però s’atura amb devoció davant el sepulcre. Sap que allò és excepcional. Li retreu, això sí, la multiplicació d’ornaments i alguna actitud de figura que no considera del tot de bon gust. Però el balanç és rotund: el monument és dels més remarcables que es poden veure i digne de la família il·lustre a la qual pertany.
I aquí hi ha la lliçó. Bellpuig no entra al viatge de Laborde per ser una gran ciutat, sinó per conservar una peça desproporcionada respecte al seu entorn. Una vila agrícola de l’Urgell guardava un mausoleu napolità de marbre blanc, carregat de batalles, símbols, àngels i ambició familiar.
De vegades la història no s’amaga en els llocs més evidents. De vegades apareix en una tomba. I a Bellpuig, aquesta tomba diu una cosa molt clara: Catalunya també va tenir nobles que pensaven, governaven i es feien recordar a escala mediterrània.