Subtítol / entradeta
José Cullarés Cabestany havia estat milicià del POUM, havia passat mesos al front i havia estat ferit tres vegades. Però després dels Fets de Maig del 1937, el seu passat revolucionari ja no el protegia: el convertia en sospitós. El seu cas mostra fins a quin punt la repressió contra el POUM va arribar també als combatents de base.
Introducció
La repressió contra el POUM acostuma a quedar resumida en un nom: Andreu Nin. Però aquesta és només la part més coneguda. Al darrere hi havia militants locals, milicians, comissaris, quadres intermedis i combatents anònims que també van ser perseguits, detinguts o jutjats.
José Cullarés Cabestany és un d’aquests noms. No és una figura famosa. No tenim, de moment, una biografia completa ni una gran documentació pública sobre la seva vida. Però el seu cas és brutal precisament per això: perquè representa el militant de base arrossegat per una maquinària repressiva molt més gran que ell.
Segons el relat publicat pel POUM el 1938, Cullarés havia combatut al front durant deu mesos, havia estat ferit tres vegades i va acabar condemnat a mort per un incident menor a l’estació, després d’haver pronunciat una frase contra els “enxufats” que no anaven al front. La font és militant i cal llegir-la amb prudència, però el cas encaixa plenament en el clima de persecució antipoumista posterior a maig del 1937.
Un milicià del POUM, no un home de rereguarda
El primer que cal deixar clar és això: José Cullarés no apareix com un emboscat, ni com un conspirador, ni com un traïdor. Apareix com un milicià del POUM que s’havia incorporat a les milícies des de les primeres setmanes de la guerra.
Això és important. El POUM no era una organització franquista, encara que la propaganda estalinista intentés presentar-lo com a tal. Era un partit marxista revolucionari, autònom respecte de la Internacional Comunista, nascut el 1935 de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista.
Cullarés formava part d’aquella base combatent que havia agafat les armes contra l’aixecament militar. Segons la font del POUM, va passar deu mesos al front i va ser ferit tres vegades en campanya. Aquest detall pesa molt: no parlem d’un home que defugia la guerra, sinó d’un combatent que ja havia pagat amb sang la defensa del bàndol republicà.
I aquí comença la contradicció. En una República lògica, aquest historial hauria estat una prova d’antifeixisme. Després dels Fets de Maig, per a un poumista, ja no n’hi havia prou.
L’incident menor que es converteix en delicte mortal
El cas de Cullarés esclata quan era a la rereguarda, convalescent de la seva última ferida. Segons el relat d’Ignacio Iglesias, quan el govern va ordenar la incorporació de la seva quinta a files, Cullarés es va presentar a la caixa de reclutes. Va ser destinat de nou al front.
És en aquest moment, a l’estació, quan es produeixen uns incidents amb un grup de soldats. L’acusació concreta, segons la font, era haver pronunciat aquesta frase: “También los enchufados deberían ir al frente”. És a dir: també els enxufats haurien d’anar al front.
La frase, si realment va ser aquesta, no era una crida militar organitzada. Era una queixa. Una protesta amarga d’un home ferit, veterà de front, davant la sensació que sempre acabaven anant a morir els mateixos.
Però en aquell ambient polític, una frase podia ser convertida en arma judicial. I si qui la deia era del POUM, encara més.
Aquí hi ha el nucli del cas: allò que en un altre combatent potser hauria estat una falta disciplinària, en un poumista es convertia en una amenaça política.
El consell de guerra: quan la disciplina fa de repressió
Cullarés va ser detingut i portat davant un consell de guerra sumaríssim. La mateixa font del POUM diu que el fiscal considerava el delicte tan lleu que hauria demanat només un mes d’arrest. Però el tribunal el va condemnar a mort.
Aquest contrast és demolidor.
Si el fiscal demana un mes i el tribunal dicta pena de mort, el cas deixa de semblar una qüestió normal de disciplina militar. Sembla una advertència. Un missatge. Un escarment.
Segons el relat poumista, Cullarés va ser conduït al cementiri, el lloc assenyalat per executar la sentència. El mateix tribunal hauria demanat la commutació de la pena. Ja era davant el piquet d’execució quan va arribar l’ordre d’ajornar el compliment de la sentència. Va ser retornat a la presó, i el cas fou enviat al govern.
L’escena és terrible: un home que ja havia estat ferit tres cops al front, posat davant un escamot republicà per una frase dita a l’estació.
La repressió política, quan es vesteix d’uniforme, sempre diu que només aplica disciplina. Però aquí la disciplina fa pudor de depuració.
El govern davant la condemna
Segons la mateixa font, el cas va ser discutit al Consell de Ministres. Alguns ministres haurien remarcat la crueltat que suposaria posar-lo per segona vegada davant un piquet d’execució. La votació, sempre segons aquest relat, hauria quedat dividida: quatre vots a favor de la commutació, dels ministres republicans, i cinc a favor de l’execució, de tres ministres socialistes i dos estalinistes.
Aquest punt s’ha de tractar amb cautela, perquè depèn d’una font del mateix POUM, escrita en plena denúncia de la repressió. Però encara que el detall exacte de la votació necessiti contrast documental, el sentit polític del relat és clar: el cas Cullarés era presentat com una prova que la repressió contra el POUM no era només policial, sinó també política i institucional.
Aquí convé no anar més enllà del que tenim. Algunes síntesis posteriors afirmen que Cullarés fou executat, però la font principal consultada deixa clar que va ser condemnat a mort i que l’execució va ser ajornada quan ja era davant el piquet. Amb la documentació disponible, és més rigorós parlar de milicià del POUM condemnat a mort, no afirmar-ne el desenllaç final com si estigués tancat.
Un cas petit que explica una repressió gran
José Cullarés Cabestany importa perquè el seu cas baixa la repressió del gran relat polític al nivell del soldat concret.
No és Nin, no és Gorkin, no és Andrade, no és un gran dirigent. És un milicià. Un home que va anar al front, va ser ferit, va tornar convalescent i va acabar condemnat a mort per una frase.
Aquest és el valor del cas: mostra fins on podia arribar l’etiqueta de “poumista”. Després dels Fets de Maig, el passat al POUM podia pesar més que els mesos de combat contra Franco. Podies haver estat ferit al front i, tot i així, ser tractat com un enemic interior.
La persecució contra el POUM va tenir moltes cares: la desaparició d’Andreu Nin, la clausura de La Batalla, la detenció del Comitè Executiu, la dissolució de la 29a Divisió i la repressió contra militants i combatents. El cas Cullarés hi afegeix una cara especialment freda: el consell de guerra contra un home de base.
Conclusió
José Cullarés Cabestany no ha quedat en la memòria popular de la Guerra Civil. Però el seu cas és una punyalada al relat còmode.
Era un milicià del POUM. Havia estat al front. Havia estat ferit tres vegades. I, malgrat això, va acabar condemnat a mort dins la mateixa República que deia defensar-se del feixisme.
La seva història serveix per entendre una cosa fonamental: la repressió contra el POUM no va ser només una operació contra els dirigents. Va arribar als combatents. Als homes de trinxera. Als qui havien posat el cos davant les bales.
Aquesta és la paradoxa brutal: per a la nova disciplina republicana imposada després de maig del 1937, no n’hi havia prou d’haver combatut Franco. Si eres del POUM, podies continuar sent sospitós.
José Cullarés Cabestany va ser condemnat perquè el seu partit ja havia estat condemnat abans. I això explica fins on havia arribat la guerra dins la guerra.