Pocs faraons van entendre tan bé el poder de convertir la política en imatge i la guerra en relat com Ramsès II. El seu regnat, llarguíssim, no només va deixar temples, colossos i ciutats; també va deixar una manera de recordar el poder: exagerar-lo, fixar-lo en pedra i repetir-lo fins que semblés incontestable.
Introducció
Ramsès II va regnar aproximadament entre 1289 i 1224 aC, en un moment en què Egipte i l’Imperi hitita competien pel control de Síria i de les ciutats fenícies. El gran xoc havia d’arribar tard o d’hora, i va arribar a Kadesh, a l’any 5 del seu regnat. El llibre el presenta com el moment central del regnat: el faraó cau en una trampa, se salva per la seva capacitat de reacció i la batalla acaba sense un vencedor clar.
Però el més important no és només què va passar a Kadesh, sinó què se’n va fer després. Ramsès II va convertir aquell resultat militar indecís en una gran victòria narrativa. I aquí hi ha la clau del seu temps: el regnat no es va construir només amb exèrcits, sinó també amb paraules, relleus, temples i memòria oficial.
Kadesh: una batalla decisiva, però no una victòria clara
L’objectiu d’Egipte i dels hitites era el mateix: dominar Síria i assegurar-se el control de l’espai siro-fenici. Amb Muwatalli al tron hitita i Ramsès II al tron egipci, l’enfrontament directe es va fer inevitable. Segons el text, a Kadesh Ramsès es va precipitar, va caure en una emboscada i només va evitar el desastre gràcies al seu valor personal i al comportament del seu exèrcit.
Ara bé, el punt clau és aquest: el resultat no va ser una victòria neta d’Egipte. El llibre és explícit quan explica que tots dos bàndols es van afanyar a proclamar la victòria, però que en realitat els dos exèrcits es van retirar i el resultat va quedar indecís. Els hitites van conservar la plaça, i això ja diu prou.
Això fa encara més interessant el cas de Ramsès II. Perquè la seva grandesa política no consisteix tant a haver destruït l’enemic com a haver sabut evitar la derrota, mantenir el prestigi i presentar-se com l’heroi que salva la situació en el moment límit. Kadesh no és el relat d’una conquesta total. És el relat d’un rei que converteix un perill real en una afirmació de legitimitat.
Del camp de batalla al poema: quan la guerra es converteix en epopeia
La batalla va ser transformada en matèria èpica pel Poema de Pentaur, que el llibre presenta com l’exemple més clar d’aquest procés. Allà, Ramsès apareix com un rei quasi sobrehumà, assistit per Amon i llançat sol contra les masses hitites. No és simplement una crònica militar: és literatura política.
El mateix manual ho diu de manera molt clara quan situa el Poema de Pentaur dins la producció literària del període i el defineix com una obra èpica que narra la victòria de Ramsès II sobre els hitites i atribueix tot el mèrit a Amon i al seu fill predilecte, el faraó. Això és fonamental per entendre l’“era dels grans relats”: el poder no sols es defensa amb armes, sinó amb una narració que eleva el rei per damunt dels altres homes.
Dit d’una altra manera: Ramsès II no es limita a governar. També controla el marc mental dins del qual s’ha d’interpretar el seu regnat. La memòria oficial no diu “vam empatar a Kadesh”; diu “el faraó, sostingut pel déu, va salvar Egipte”. Aquesta és la seva autèntica victòria.
El gir diplomàtic: del xoc amb els hitites al tractat
Després de Kadesh, la guerra no va desaparèixer de cop, però la situació va evolucionar cap a una sortida diplomàtica. A l’any 21 del regnat de Ramsès II es va signar la pau amb els hitites. El tractat incloïa no-agressió mútua, renovació d’acords anteriors, aliança defensiva, cooperació contra rebels i extradició de refugiats polítics. El llibre remarca, a més, que se’n conserven còpies egípcies i hitites, cosa excepcional.
Això és important perquè mostra un altre tret del regnat: Ramsès II no viu només de la postura heroica. També sap consolidar un nou equilibri internacional. Més endavant, aquest acostament es va reforçar encara més amb el matrimoni entre Ramsès i una filla d’Hattusil III, i amb una trobada diplomàtica d’alt nivell que el text considera excepcional.
Per tant, la memòria de Ramsès II no s’edifica només sobre l’èpica de Kadesh. També s’edifica sobre la capacitat de presentar-se com el rei que, després del gran xoc, estabilitza l’ordre del Pròxim Orient.
Construir en pedra per governar el temps
Si Kadesh és el gran relat militar, el programa monumental és la seva traducció física. El manual és taxatiu: Ramsès II “ha estat, sens dubte, el constructor més gran de l’Egipte faraònic”, i gairebé no hi ha localitat que no conservi rastres dels seus treballs. Aquesta frase resumeix molt bé el seu projecte: ocupar l’espai egipci amb la seva presència.
Entre les seves obres destaquen el Ramesseum a Tebes oest, els treballs als temples de Luxor i Karnak, i sobretot els temples de Núbia, molts d’ells excavats totalment o parcialment a la roca. El text cita expressament Derr, Gerf Husein, Wadi es-Sebua i, per damunt de tots, els dos temples d’Abu Simbel: el major dedicat al mateix faraó i el menor a Nefertari.
Això no és només arquitectura. És una política de presència. Cada temple, cada façana colossal, cada inscripció, diu el mateix: Ramsès és aquí, Ramsès venç, Ramsès mereix ser recordat. La pedra no serveix només per honorar els déus. Serveix per imposar una memòria.
Pi-Ramsès i la fabricació d’un centre de poder
Aquesta política també tenia una geografia. El llibre assenyala que a l’emplaçament de l’antiga Avaris s’hi ubicava Pi-Ramsès, residència reial de la dinastia XIX. No és un detall menor. Situar la residència al Delta oriental connectava el regnat amb la frontera asiàtica, amb la diplomàcia i amb la guerra.
Un gran regnat necessita una gran capital, o com a mínim una gran escenografia del poder. Pi-Ramsès formava part d’aquest dispositiu: no era només un lloc des d’on governar, sinó també un lloc des d’on projectar la imatge d’un rei actiu, present i central en els afers internacionals.
Conclusions
Ramsès II no va ser només un faraó guerrer ni només un faraó constructor. Va ser, sobretot, un mestre de la memòria política. A Kadesh va transformar un resultat ambigu en epopeia. Amb el tractat amb els hitites va convertir la contenció en estabilitat. I amb els seus temples, colossos i residències va donar a aquesta memòria una forma material gairebé impossible d’ignorar.
Per això Ramsès II continua sent tan visible. No perquè tot el que va fer fos una victòria incontestable, sinó perquè va entendre una cosa essencial: el poder que no es relata s’esvaeix, però el poder que es grava en pedra pot sobreviure segles. I en això, pocs reis de l’Antic Egipte el van igualar.
Bibliografia
Josep Padró, Historia del Egipto faraónico, Alianza Editorial, 2014.