Quan Alexandre de Laborde va recórrer la carretera entre Barcelona i Vilafranca del Penedès, el pont del Lledoner li va causar una impressió immediata. El defineix com “el primer monument imponent” que troba en aquella ruta. No el presenta com una ruïna antiga, sinó com una obra moderna i colossal, aixecada per resoldre un pas difícil en una muntanya abrupta. Abans del pont, explica, els viatgers havien de seguir un sender estret, obert a la roca, al costat d’un precipici que feia por només de mirar-lo.
Laborde descriu l’estructura amb ull d’enginyer i amb entusiasme d’escriptor. Diu que és “més aviat un aqüeducte” que uneix l’espai entre dues bandes de la gorja. L’obra tenia dos nivells d’arcs superposats: nou a la part inferior i tretze a la superior, tots construïts amb pedra tallada i recolzats sobre massissos enormes. El conjunt superava els set-cents peus de llargada, una dimensió prou gran per convertir-lo en una peça de paisatge i no només d’infraestructura.
També hi ha un detall revelador: quan François Ligier el va dibuixar per al Voyage pittoresque, el pont encara no estava acabat. Segons Laborde, l’obra s’havia iniciat sota Carles III i es va completar després per ordre de Carles IV. Per això el text té un valor doble: descriu el monument i, alhora, en fixa el moment de construcció.
El més interessant és el contrast final. Fins llavors, els viatgers només podien admirar l’obra “sense aprofitar-la”: havien de baixar del carruatge, travessar-la a peu per unes petites obertures damunt dels arcs, mentre el vehicle continuava pel camí vell, exposat a estimbar-se. El pont del Lledoner era, per a Laborde, una obra útil, atrevida i gairebé heroica.
Avui, el pont del Lledoner és encara una gran peça d’enginyeria visible entre Vallirana i Cervelló, damunt la riera de Rafamans, integrada en el traçat de la N-340 i protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. Conserva la seva imatge monumental, amb una llargada d’uns 192 metres i una alçada màxima d’uns 32 metres, però no és exactament idèntic al que va veure Laborde: la part superior va ser reformada després de la Guerra Civil, mentre que el cos inferior manté millor el caràcter històric de l’obra. Encara avui impressiona per la seva estructura de dos nivells d’arcades i per la manera com s’encasta en un paisatge abrupte i boscós, cosa que el converteix no només en una infraestructura viària, sinó també en un dels monuments més potents de la vella carretera de l’Ordal.