Abans que Ilerda fos romana, Ponent ja tenia poder, jerarquia i centres fortificats propis. Els ilergets no eren una tribu menor ni un apèndix rural del litoral: eren un poble extens, armat i políticament organitzat, amb figures com Indíbil i Mandoni al centre del conflicte amb Roma.
Introducció
Quan es parla dels ibers de Catalunya, massa sovint el relat mira cap a la costa. Però al cor de Ponent hi havia un altre món: més agrari, més extens i també més dur. El dels ilergets. Un poble que controlava grans planes interiors, passos fluvials i una xarxa d’assentaments fortificats que anava molt més enllà d’un simple mosaic de poblats dispersos. A finals del segle III aC, les fonts i l’arqueologia apunten a una societat jerarquitzada, capaç de fer lleves, d’encunyar moneda i de liderar aliances militars.
La Segona Guerra Púnica ho va accelerar tot. En pocs decennis, el món ilerget va passar de jugar en la gran política mediterrània a quedar sotmès per Roma. I aquí és on l’article es torna interessant de debò: perquè la història dels ilergets no és només la d’Indíbil i Mandoni, sinó també la d’un territori que es reorganitza, d’uns centres que cauen i d’uns altres que es transformen fins a desembocar en una nova realitat: Ilerda i la romanització de Ponent.
Un territori enorme al centre de Ponent
Els ilergets ocupaven l’espai interior articulat al voltant del Segre, amb una projecció clara cap al Cinca i una àrea nuclear que la recerca situa sobretot entre Iltirta i el Baix Segre. El mateix estat de la qüestió recollit a Romans a Ponent insisteix en la importància del món Segre-Cinca i del Baix Segre com a espai clau per entendre la formació i el pes del poder ilerget.
La dimensió del conjunt impressiona. Emili Junyent resumeix el problema sense embuts: a finals del segle III aC, l’“estat arcaic ilerget”, representat com a Atanagrum/Iltirta i encapçalat per Indíbil i Mandoni, podria haver dominat més de 10.000 km² i una població superior als 130.000 habitants, sempre com a xifres aproximades. No és una dada menor. Vol dir que parlem d’un dels grans poders ibèrics de l’interior, no d’un simple poble local.
Ara bé, aquí convé ser seriós amb els matisos. La mateixa recerca mostra debat sobre com definir exactament aquesta estructura política i sobre el grau de centralització real del món ilerget. No tot és tancat ni pacífic en la interpretació. El que sí sembla fora de dubte és que el seu pes militar, territorial i demogràfic era superior al de molts altres pobles ibèrics del nord de l’Ebre.
Molí d’Espígol: d’assentament a ciutat
Si hi ha un jaciment que permet explicar els ilergets sense caure en l’abstracció, aquest és el Molí d’Espígol, a Tornabous. Les fonts oficials de patrimoni el presenten com una de les restes més destacades dels ilergets, amb una economia sustentada en una potent activitat agrícola i ramadera, muralles poderoses i un urbanisme prou desenvolupat per convertir-lo en una ciutat de referència dins la tribu.
L’article arqueològic que has pujat afegeix una idea important: el jaciment no s’entén ja com un poblat tardà qualsevol, sinó com un espai de gran complexitat i llarga durada, amb un urbanisme desenvolupat i unes hipòtesis cronològiques revisades que empenyen el seu origen cap a la primera edat del ferro. A més, es defineix explícitament com el jaciment ibèric més extens de la Catalunya occidental.
I encara hi ha més. A Romans a Ponent s’explica que el Molí d’Espígol es va convertir, des del final del segle V aC, en l’oppidum més poderós de la Ilergècia oriental, dotat d’una nova muralla, carrers enllosats amples, clavegueram i edificis complexos. Això ja és llenguatge de ciutat. O, dit més clarament: no era només un lloc on viure, sinó un centre de poder, d’organització territorial i probablement de redistribució econòmica.
Sobre la identificació amb Atanagrum, però, cal prudència. El mateix volum admet que Titus Livi parla d’Atanagrum com a capital dels ilergets, però també remarca que les explicacions ofertes fins ara no són convincents del tot. Fins i tot quan la figura del jaciment del Molí d’Espígol suggereix que, “per a alguns autors”, podria ser Atanagrum, el text manté el debat obert. Per tant, presentar-ho com una certesa seria falsificar l’estat real de la qüestió.
Els Estinclells: una fortalesa que fa olor de guerra
Els Estinclells, a Verdú, serveixen per mostrar l’altra cara del món ilerget: la dels nuclis fortificats menors, però estratègics. La bibliografia acadèmica i institucional el defineix com un exemple excepcional de poblat ibèric del segle III aC dins la Ilergècia. El més rellevant, però, és el final: una sola fase d’ocupació i un abandonament coherent entorn del 200 aC, relacionat amb molta seguretat amb els esdeveniments de la Segona Guerra Púnica.
Això és important perquè baixa el relat del gran conflicte al nivell del terreny. La guerra contra Cartago i després la consolidació romana no van ser només moviments de generals. Van deixar rastre en el poblament. Van trencar assentaments, van alterar xarxes i van obligar a reordenar el territori. Els Estinclells, en aquest sentit, funcionen gairebé com una fotografia arqueològica del tall històric que separa el món ibèric ple del nou escenari imposat per Roma.
Indíbil i Mandoni: resistència, càstig i derrota
La clau humana del relat són Indíbil i Mandoni. No perquè siguin els únics noms, sinó perquè encarnen el moment en què els ilergets entren de ple en la història escrita. El volum del Museu de Lleida recorda que la Segona Guerra Púnica va sacsejar i finalment anihilar la civilització iberoilergeta, i que la resistència ilergeta va atreure l’atenció dels autors grecollatins.
La seqüència és dura. Segons l’article acadèmic sobre la deditio del 205 aC, la revolta del 205 és filla directa de les condicions imposades per Escipió després de la revolta anterior del 206: primer hi ha una rendició amb mesures relativament suaus; al cap d’uns mesos, Indíbil i Mandoni es tornen a sublevar; i aleshores els successors d’Escipió imposen unes condicions objectivament més dures. Aquí és on pren sentit allò de “perdonar”, “executar” i “integrar”: Roma podia castigar amb contenció quan convenia, però quan la submissió fallava, la repressió pujava de nivell.
Després ve el desenllaç. Un cop morts Indíbil i Mandoni, el mateix Romans a Ponent assenyala que els ilergets entren en una centúria de transformació profunda: molts oppida s’abandonen, als seus peus creixen viles romanes o nuclis reconvertits, i el territori comença a reorganitzar-se sota noves formes polítiques, fiscals i administratives. És la derrota militar convertida en canvi estructural.
De l’antic món ilerget a la Ilerda romana
Aquest canvi no va ser immediat, però sí irreversible. El gran text de síntesi del Museu de Lleida és clar: les ciutats acabaran substituint el model dels campaments i esdevindran l’instrument d’integració de la població indígena dins la cultura romana. En el cas d’Ilerda, la fundació se situaria entre finals del segle II aC i inicis del segle I aC.
La importància d’Ilerda no és només urbana. Durant el segle I aC serà una de les ciutats interiors més importants, amb muralles, posició estratègica i paper destacat en les guerres civils de la República. Després, sota August, esdevindrà municipium, i al llarg del canvi d’era i l’època imperial completarà la seva urbanització amb carrers, mercat, banys i fòrum. La lògica és diàfana: Roma no només ocupa el territori; el reformata perquè funcioni segons les seves necessitats polítiques, fiscals i militars.
Dit d’una altra manera: la romanització de Ponent no va consistir només a posar soldats i cobrar tributs. Va voler crear ciutats capaces d’ordenar el territori, atreure elits locals i fixar noves xarxes de poder. Ilerda és el millor exemple d’aquest gir.
Conclusió
Els ilergets no van ser un poble secundari esborrat per la història. Van ser un gran poder ibèric de l’interior, amb centres urbans o protourbans com el Molí d’Espígol, fortaleses com els Estinclells i una direcció política capaç de plantar cara a Roma. Però Roma no venia a conviure amb aquest món. Venia a sotmetre’l, reaprofitar-lo i substituir-lo.
Per això la seva història és tan potent. Perquè en poques dècades hi veus condensat tot un procés: creixement territorial, guerra, revolta, repressió i reconversió urbana. Darrere d’Ilerda no hi ha un buit. Hi ha les ruïnes, els silencis i la memòria trencada del món ilerget.