Quan Alexandre de Laborde recorre la costa catalana a inicis del segle XIX, l’Arc de Berà no és només una antiguitat romana. És una aparició. Després de deixar enrere Vilafranca i passar pel Vendrell, el viatger es troba, al cap d’una llegua i mitja, amb un monument “aïllat al mig del camp”, alçat sobre l’antiga via romana que passava sota la seva volta. Laborde el defineix sense embuts com un dels arcs de triomf més bells i elegants d’Espanya.
Aquesta és la clau del lloc: no és una ruïna amagada, ni una pedra morta, ni un simple tros d’arqueologia. És una fita visual del camí. Un monument pensat per ser vist en moviment, per impressionar el viatger abans d’entrar a Tarragona, la gran ciutat romana del país. Laborde el contempla així: com una arquitectura que encara ordena el paisatge i encara dona solemnitat a la ruta.
L’arc, segons la seva descripció, presenta quatre pilastres corintis a cada façana principal i dos a les laterals. Ja en temps de Laborde, part de l’estructura havia patit: els angles de l’entaulament s’havien degradat amb el pas del temps, i la façana del costat de mar havia estat refeta feia uns deu anys per l’escultor tarragoní Vicenç Roig. Laborde, de fet, lamenta que la restauració no s’hagués completat del tot.
Però el detall més important no és ornamental. És epigràfic. Laborde copia la inscripció conservada a l’arc —“Ex testamento L. Licini L. F. Serg. Surae consecratum”— i la interpreta com la prova que el monument es va erigir per voluntat testamentària de Luci Licini Sura, membre de la tribu Sèrgia i fill de Luci. A partir dels consolats d’aquest personatge, que Laborde situa als anys 102, 104 i 107 després de Crist, data la construcció de l’arc en temps de Trajà.
Això converteix l’Arc de Berà en molt més que un objecte bonic. El converteix en una declaració de memòria. Un home poderós mort, un testament, un monument a peu de carretera i una voluntat clara de perpetuïtat. Roma feia això: conqueria, construïa i després deixava pedra perquè la posteritat no pogués fingir que no hi havia passat. Laborde ho entén perfectament.
L’entorn immediat que ell recorre reforça aquesta idea de paisatge històric. En deixar l’arc, arriba a la Venta de la Figareta i tot seguit a la petita Torre d’en Berà, avui Torredembarra. Poc després, a un quart de llegua, troba encara un altre monument romà entre els arbres: el conegut com a “tomba dels Escipions”. És a dir: el viatger no travessa un punt aïllat, sinó un corredor monumental, una carretera on la Roma antiga encara surt al pas del caminant.
I aquí hi ha la força real de l’Arc de Berà. No és només un arc. És un avís de pedra. Marca el pas, ordena el territori i recorda que aquesta franja de costa catalana va ser, durant segles, espai de circulació, poder i propaganda. Laborde el va veure així: solitari, elegant i encara viu en el paisatge. I dos-cents anys després, continua exactament fent això.