La fletxa de Tira
Feia dies que la plaça del poble estava plena de bosses d’escombraries amuntegades al costat dels contenidors. El vent escampava papers, plàstics i llaunes pels carrers, i l’olor de deixalles s’enfilava pels balcons com una presència bruta i persistent. Les façanes, esquerdades i descolorides, semblaven haver renunciat a qualsevol idea de dignitat. En un banc, mig trencat, s’hi acumulaven burilles, i a la font de pedra hi havia taques verdes d’humitat, com si fins i tot l’aigua s’hagués cansat de brollar neta.
Els veïns es queixaven. Sempre hi havia algú que rondinava al forn, a la farmàcia o a la porta del casal. Però les queixes no passaven d’aquí. L’ajuntament deia que no hi havia pressupost, que la brigada anava desbordada, que la neteja es faria “quan fos possible”. Mentrestant, la imatge del poble s’anava podrint a poc a poc, com si la brutícia i la deixadesa fossin un destí natural i no una derrota consentida.
Vaig travessar la plaça amb aquella sensació de tristesa seca que provoquen les coses petites quan es van degradant davant dels teus ulls. No era només brutícia. Era abandó. Era la constatació que ningú no se sentia prou responsable per mantenir dret allò que és de tots.
Vaig arribar a casa amb aquella amargor enganxada al cos i, gairebé sense pensar-hi, vaig pujar a les golfes. Vaig obrir el bagul i vaig treure el pergamí.
Necessitava sentir la veu d’algú que hagués viscut en un temps en què encara existien homes disposats a pagar un preu real pels seus.
Vaig reprendre la lectura.
[Dietari de Berenguer]
Avui, dia del Senyor, a les nones de setembre, a la ciutat de Tira, hem perdut un dels nostres millors homes: Corberan d’Alet, senescal de la Companyia.
Després de les victòries a les terres d’Anatòlia, els turcs assetjaren Tira i ompliren els seus voltants de fum, de crits i d’amenaça. Roger de Flor, amb la determinació dels qui no saben recular, ens conduí fins a la ciutat per alliberar-la.
Corberan sortí a camp obert amb els seus cavallers i amb els almogàvers que l’acompanyaven. La seva càrrega fou com un llamp. Els enemics caigueren sota l’envestida, i molts fugiren cap a les muntanyes com bèsties espantades.
Però Corberan no era home de deixar cap feina a mitges. Ordenà la persecució. Volia trencar-los del tot, dispersar-los, fer impossible que tornessin a ajuntar-se.
Pujàrem rere ells entre roques i pols, en un terreny aspre, trencat, traïdor. Els turcs, acorralats, llançaven pedres i fletxes des de dalt, com serps amagades entre les pedres.
I fou aleshores que la desgràcia ens colpí.
Corberan, que s’havia tret un instant el casc per eixugar-se la suor del front, rebé una fletxa al cap. El cop fou sec. El vaig veure vacil·lar damunt la muntura, com si durant un instant encara volgués mantenir-se dret per orgull i per costum. Després caigué de genolls. Amb la darrera alenada féu el senyal de la creu.
El seu cos fou recuperat entre crits i llàgrimes. Fins i tot els homes més durs callaven. Roger de Flor, en veure’l estès, no digué res durant una bona estona. Després ordenà que fos enterrat amb tots els honors, com correspon a un home que ha donat la vida no per glòria buida, sinó per deure.
Avui hem perdut un cap, un cavaller i un home de lleialtat ferma. Que Déu l’aculli al seu regne. I que els nostres no oblidin mai què costa mantenir l’honor d’un poble.
Vaig deixar el pergamí damunt la taula i em vaig quedar en silenci.
Aquell fragment no parlava només de guerra. Parlava d’una altra cosa. Del preu. Del fet que hi hagué un temps en què hi havia homes disposats a morir pels seus, per una ciutat assetjada, per una companyia, per una idea de lleialtat i de dignitat que els obligava a anar fins al final.
I després pensava en la plaça del meu poble.
En les bosses d’escombraries obertes. En els papers arrossegats pel vent. En els bancs trencats. En les façanes deixades. En l’excusa perpètua. En aquella manera tan moderna de no morir per res, però tampoc viure amb dignitat.
No es tracta de demanar heroismes absurds ni de romantitzar la mort. Es tracta d’entendre la diferència entre un món en què alguns pagaven amb la vida i un altre en què massa sovint ningú no està disposat ni a moure un dit perquè una plaça no faci fàstic.
Corberan d’Alet va morir en un vessant de roques, perseguint un enemic que amenaçava els seus. Nosaltres, en canvi, vivim envoltats de petites derrotes quotidianes que acceptem amb una passivitat gairebé obscena. Ens hem acostumat a veure com els pobles s’embruten, com els espais comuns es degraden, com la deixadesa guanya terreny, i ja ni tan sols ens indigna prou.
Potser aquesta és una de les pitjors formes de decadència: no la gran derrota, sinó l’abandonament menut i constant. La pèrdua del respecte per allò que compartim. La renúncia a mantenir dreta una mínima idea de dignitat col·lectiva.
Vaig tornar a mirar el bagul, el pergamí, la llum esmorteïda entrant per la finestra petita de les golfes.
I vaig entendre que la distància entre Tira i la nostra plaça no es mesura només en segles. Es mesura en caràcter. En sentit del deure. En la diferència entre jugar-s’hi la vida pels teus o no ser capaç ni de mantenir net l’espai on vius.
Un dia hi havia homes que morien al front. Avui hi ha pobles que es degraden mentre tothom mira cap a una altra banda.
Continuarà.