La nit anterior, al meu barri, havien entrat a robar en dues botigues. Una tenia el vidre rebentat i la persiana mig forçada; a l’altra, els lladres havien buidat la caixa i s’havien endut tabac, ampolles i quatre aparells electrònics. Els veïns en parlaven a mitja veu, com si la por també hagués entrat a les cases amb els lladres.
No era cap novetat. Feia temps que al barri hi havia algun furt, algun cotxe forçat, alguna baralla a la nit o alguna persiana rebentada. La policia arribava tard o no arribava. I quan arribava, sovint era per aixecar acta i poca cosa més. Hi havia una mena de cansament resignat, com si tothom hagués acceptat que viure amb inseguretat fos el preu normal dels temps que corren.
Caminava pels carrers i veia càmeres improvisades als portals, comerços abaixant abans d’hora, gent gran que no gosava sortir quan es feia fosc, i joves mirant constantment enrere per si els seguia algú. Un país que no pot garantir la seguretat dels seus carrers, pensava, és un país que va cedint terreny sense ni adonar-se’n.
Quan vaig arribar a casa, vaig pujar a les golfes i vaig tornar a obrir el pergamí. Necessitava sentir la veu d’algú que, davant l’amenaça, no hagués reculat ni buscat excuses.
Vaig reprendre la lectura.
[Dietari de Berenguer]
Avui, dia del Senyor, a les nones de juny, hem rebut ordre de l’emperador Andrònic de netejar la plana de Tràcia dels invasors turcs.
Sortim a l’alba, amb la boira encara abraçant els camps. Els cavalls respiren núvols blancs i les llances brillen amb la primera llum. Roger de Flor cavalca al davant, amb la capa vermella onejant, i nosaltres, la Companyia, avancem amb el cap alt, com homes avesats a viure amb la mort a l’esquena.
Quan el sol esquinça la boira, veiem les primeres tendes enemigues. El crit s’alça com un llamp: “Desperta ferro!”. Els almogàvers carreguen amb la fúria d’un torrent. Els turcs, sorpresos, no tenen temps ni de formar línia. Els nostres ballesters obren pas, i la cavalleria entra com ganivet roent en mantega.
En poca estona, el camp és nostre. Els qui no han caigut fugen en desordre. Recol·lectem armes, provisions i estendards, i a la nit el foc de les nostres fogueres il·lumina la plana.
Roger de Flor passeja entre els homes i saluda aquells que s’han distingit en combat. Quan arriba a la meva alçada, em pren del braç i em diu:
“Montclar, vas arribar a la Companyia com un noi, i avui t’has fet home en el combat. Els teus en parlaran durant segles.”
He abaixat el cap, no pas per vergonya, sinó per agraïment. Poques paraules fan més efecte que les dites per un home que coneix la guerra i sap reconèixer el valor.
Vaig deixar un moment el pergamí damunt la taula i vaig mirar la pols que surava dins la llum de tarda.
Hi havia alguna cosa profunda en aquell fragment. No era només l’acció, ni tan sols la victòria. Era el fet que, davant l’amenaça, aquells homes no es limitaven a lamentar-se ni a esperar que algú altre els solucionés el problema. Sortien a trobar-lo. Hi feien front.
Vaig tornar a llegir.
[Dietari de Berenguer]
Avui, a les calendes de juliol, hem perseguit l’enemic fins a les portes de Rodosto.
Els turcs fugen davant nostre com fulles al vent. Les seves tendes, abandonades, són plenes de queviures i armes. Els homes mengen i beuen, però Roger de Flor ens recorda que la guerra no és festa, sinó deure.
Demà continuarem la marxa. La plana de Tràcia serà neta de l’enemic, i el nom dels nostres ressonarà fins a les muntanyes més llunyanes. Que Déu ens guiï i ens doni força per mantenir l’honor que hem guanyat amb sang.
Vaig tancar el pergamí a poc a poc.
I vaig pensar en el meu barri.
En les persianes forçades. En els vidres trencats. En la gent que baixa la veu per explicar el que ha vist. En els carrers on la por fa que les cames s’accelerin quan es fa fosc. I, sobretot, en la sensació que davant de tot això només hi ha excuses, burocràcia i impotència.
Aquells homes, amb tots els seus defectes i brutalitats, entenien una cosa que nosaltres hem oblidat: que l’amenaça no desapareix si la ignores. Si no hi plantes cara, avança.
Hi ha barris on avui la gent té por de sortir sola de nit. Hi ha botigues que abaixen abans d’hora. Hi ha veïns que assumeixen que ningú no els protegirà de debò. I tot això es va normalitzant, com si el desordre fos inevitable i la seguretat fos un luxe.
Però no ho és.
Vaig tornar a mirar el bagul, el pergamí, la tinta esvaïda. I vaig entendre que la distància entre Tràcia i els nostres carrers no és només qüestió de segles. És qüestió de voluntat.
Un dia vam netejar planes senceres d’enemics. Avui hi ha barris on la gent té por de sortir de nit.
Continuarà.