Feia setmanes que intentava demanar hora al metge de capçalera. El telèfon sempre comunicava o saltava una locució que repetia, amb veu neutra i impersonal, que tots els operadors estaven ocupats. Quan finalment vaig aconseguir cita, me la van donar per d’aquí a vint-i-tres dies.
Vint-i-tres dies.
Vaig mirar la pantalla del mòbil com si m’haguessin notificat una broma de mal gust. Mentrestant, el malestar continuava allà, fent-se pesat, enganxat al cos i al cap. No era res espectacular. No era una emergència de sirenes i corredisses. Era una altra cosa, més lenta i més trista: la sensació d’estar dins d’un sistema cansat, saturat, esgotat.
Quan vaig acabar anant al CAP, la imatge era encara pitjor del que m’esperava. La sala d’espera estava plena a vessar. Gent gran dreta al passadís. Criatures plorant. Infermeres anant amunt i avall amb la cara tibada dels qui saben que no arribaran a tot. Un home tossia en un racó. Una dona discutia a recepció perquè feia més d’una hora que esperava. Ningú cridava gaire. No calia. La decadència no sempre entra fent soroll. De vegades només s’acumula, silenciosa, fins que tothom l’accepta com si fos normal.
Sortint d’allà, vaig tenir aquella sensació amarga que ja coneixem massa bé: la d’un país que no s’enfonsa de cop, sinó que es va rovellant. Un país que encara manté façana, però que per dins va perdent peces. Si ni tan sols pots garantir una atenció sanitària digna, costa creure que puguis sostenir res més.
Vaig tornar a casa amb aquella impotència enganxada a la pell. I a la tarda, gairebé sense pensar-hi, vaig pujar a les golfes i vaig tornar a obrir el pergamí.
Necessitava fugir d’aquell present petit. Entrar, encara que només fos per unes pàgines, en un temps en què la determinació semblava més forta que la resignació.
Vaig reprendre la lectura.
[Dietari de Berenguer]
Avui, dia del Senyor, a les idus d’abril, hem arribat a la gran ciutat de Constantinoble, després de travessar mars i vents sota la protecció de Déu Totpoderós.
Les muralles s’alcen com muntanyes de pedra, i les cúpules resplendeixen sota el sol com si haguessin estat forjades amb or celestial. Mai no he vist ciutat tan vasta, tan rica ni tan terrible. Les seves torres semblen fetes per desafiar els homes i recordar-los la petitesa de llur vida.
Roger de Flor cavalca al davant, amb la capa vermella onejant sobre l’armadura. Nosaltres, la Companyia, avancem darrere seu amb el cap alt, les armes lluents i el cor tens. Som lluny de casa, però no caminem com a estranys avergonyits. Entrem com homes que saben què valen.
Els carrers són plens de mercaders de totes les terres: grecs, genovesos, venecians, armenis, sirians. L’aire barreja olor de sal, de cuir, d’encens i d’espècies. La multitud s’aparta al nostre pas. Alguns ens miren amb por. D’altres amb menyspreu. Però ningú amb indiferència.
L’emperador Andrònic ens ha rebut amb honors. Ens necessita. Sap que som l’espasa que ha de defensar el seu imperi contra els enemics que l’encerclen. Però també veu, als ulls dels nostres homes, que qui contracta una espasa ha d’acceptar el risc de veure’n el tall de prop.
Vaig alçar la vista un instant.
Costava no quedar atrapat per la força d’aquelles línies. Constantinoble no hi apareixia com una postal, sinó com una capital imperial davant la qual els homes o s’empetiteixen o s’engrandeixen. I ells, almenys en el relat de Berenguer, no hi entraven demanant permís ni perdó. Hi entraven amb orgull.
Vaig continuar llegint.
[Dietari de Berenguer]
Pocs dies després de la nostra arribada, la tensió amb els genovesos ha esclatat com foc sota l’oli. Ja des del primer moment ens miraven amb recel, com si la mar fos només seva i la ciutat hagués de doblegar-se al seu comerç i a la seva arrogància.
Un incident amb mercaders dels nostres encengué l’espurna. Hi hagué insults, empentes, amenaces i, finalment, sang. Roger de Flor no és home que deixi passar una ofensa, i menys encara si aquesta toca l’honor dels seus.
Creuàrem cap a Pera amb les armes a la mà.
Els carrers estrets del barri genovès es convertiren en una gola de pedra plena de fum, crits i ferro. Els enemics lluitaven amb fúria, però nosaltres hi entràrem com una onada de tempesta. El crit de “Desperta ferro!” retrunyia entre les cases, i l’espurna saltava del metall com si el mateix infern s’hagués obert sota els nostres peus.
El foc s’estengué ràpidament. Les flames s’enfilaven per la fusta i devoraven finestres, portes i teulades. La nit es tornà roja. Els genovesos, vençuts, fugien cap a les naus amb la pressa covarda dels qui havien confós orgull amb força.
Quan tot s’acabà, Pera ja no semblava un barri, sinó una advertència.
Aquella nit vaig entendre que hi ha pobles que demanen respecte, i n’hi ha d’altres que el prenen.
Vaig tancar un moment el pergamí i vaig quedar-me en silenci.
Aquells homes no vivien en un món amable. No eren exemple de pietat administrativa ni de bona gestió. El seu temps era brutal. Però hi havia una cosa innegable: feien notar la seva presència. Quan arribaven, el món ho sabia.
I aleshores pensava en nosaltres.
En cues de passadís. En recepcions desbordades. En setmanes d’espera per una visita. En un país que massa sovint ja no imposa res, ni respecte, ni ordre, ni confiança. Només arrossega el seu cansament d’un dia a l’altre, com si aquesta decadència fos una fatalitat natural i no el resultat d’anys de renúncies, pedaços i deixadesa.
Hi va haver un temps en què els nostres entraven a capitals imperials amb el cap alt, i la seva sola arribada alterava l’equilibri de les coses. Ara, en canvi, ni tan sols som capaços de fer funcionar amb dignitat els serveis més bàsics.
Això és el que em colpia del pergamí. No només la glòria, ni tan sols la violència. Era la diferència d’actitud. Entre irrompre al món amb voluntat pròpia o resignar-se a sobreviure dins d’un engranatge que es va rovellant.
Vaig mirar de nou el bagul, la pols, la llum de tarda entrant per la finestra petita de les golfes.
I vaig entendre que la distància entre aquell món i el nostre no es mesura només en segles.
Es mesura en nervi.
En orgull.
En capacitat de fer-se respectar.
Hi va haver un temps en què els nostres entraven a Constantinoble amb el cap alt. Avui, per veure un metge, has d’esperar setmanes en un passadís ple.
Continuarà.