Quan Alexandre de Laborde arriba a Tortosa dins el seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne, no la tracta com una vila secundària del sud de Catalunya. Al contrari. La presenta com una ciutat amb pes propi, una plaça històrica i una frontissa territorial. Per a ell, Tortosa és una ciutat important ja en època romana, “colònia” i situada just després de Tarragona en rang i rellevància. Aquesta idea és clau: Tortosa no apareix com un apèndix del país, sinó com una de les seves peces fortes. I aquesta força, en el relat de Laborde, neix sobretot de dues coses: de la seva història militar i de la seva relació íntima amb l’Ebre.
Laborde resumeix la seva trajectòria històrica d’una manera molt clara i molt pròpia del pensament de la seva època. Primer la ciutat romana, després el pas als gots, als musulmans i finalment la incorporació al món feudal cristià i a la Corona d’Aragó. En aquest esquema, Tortosa és una ciutat disputada, una ciutat que canvia de mans perquè val la pena controlar-la. Segons el seu relat, fou presa als musulmans per Lluís el Pietós el 811, però no es mantingué gaire temps en poder cristià; més endavant, un governador anomenat Aizó es revoltà i acabà obrint la porta al retorn musulmà. Després, ja el 1148, Tortosa fou conquerida de nou i integrada a la corona per Ramon Berenguer. Laborde no entra aquí en una erudició profunda, però sí que fixa una idea de fons: Tortosa és un premi estratègic. Qui domina Tortosa domina una part decisiva del baix Ebre.
Aquesta dimensió de ciutat disputada es converteix gairebé en llegenda quan Laborde recorda l’episodi més famós associat a la ciutat: la defensa femenina de Tortosa després de la conquesta cristiana. Explica que, el 1149, els musulmans intentaren reprendre-la amb tanta força que la major part dels defensors cristians moriren resistint. Quan la ciutat semblava a punt de caure de nou, les dones van prendre les armes i van combatre amb prou vigor perquè els atacants es retiressin. Segons Laborde, aquest gest fou recompensat pel comte de Barcelona amb la institució de l’Orde de la Destral, les anomenades Dames de la Destral, que portaven una destral roja als vestits i precedien els homes en cerimònies públiques. És evident que aquí el viatger francès recull una memòria heroica que vol exalçar la ciutat. Però, més enllà del grau de precisió del relat, el que importa és el paper simbòlic que li dona: Tortosa és una ciutat que, quan ha calgut, s’ha defensat sola, fins al punt que les dones n’han esdevingut emblema de resistència.
Tanmateix, la veritable clau del retrat de Laborde no és només la guerra. És el riu. Tortosa, diu, està situada “en un país fèrtil, sobre l’Ebre mateix que la travessa”, i per fer-ho més entenedor als seus lectors francesos o europeus la compara amb el Tíber a l’altura de Ripa Grande, a Roma. La comparació no és banal. Laborde està dient que Tortosa és una ciutat-rivera, una ciutat que viu literalment travessada per l’aigua i ordenada pel riu. L’Ebre no hi és un simple decorat: és el gran fet geogràfic que explica el lloc. La fertilitat dels voltants, la circulació, el comerç i fins i tot el valor militar de la plaça neixen d’aquí. Tortosa no es pot pensar sense el seu riu.
Ara bé, aquest mateix riu que la fa rica també en limita les possibilitats. Laborde assenyala que l’Ebre deixa de ser navegable per a embarcacions grosses a causa d’una caiguda d’aigua d’uns quinze peus situada a tres llegües més amunt, prop de Xerta, que ell escriu “Cherta”. El detall és magnífic perquè no és només geogràfic: és econòmic. Ens mostra un Ebre viu, útil, però imperfecte. Un riu que permet navegar, però només fins a un cert punt. A partir d’allí, el pas es complica. Les barques petites, diu, remunten gràcies a màquines; en canvi, per baixar no en necessiten, i els rais de fusta i algunes embarcacions més grans es deixen lliscar des de dalt de la cascada. És una escena de gran força visual i gairebé d’aventura. En la mirada de Laborde, Tortosa queda així vinculada a una hidràulica difícil, a una navegació que exigeix enginy, esforç i coneixement del medi.
La vista que acompanya el text reforça encara més aquesta idea de ciutat encaixada entre defensa i paisatge. Laborde diu que la làmina mostra Tortosa des del camí que mena a les muntanyes, amb fortificacions que cauen en ruïna a banda i banda. Al voltant, les muntanyes apareixen plantades d’oliveres, garrofers i alzines. El contrast és molt revelador. D’una banda, una ciutat fortificada, marcada per la guerra i per la decadència de les seves defenses. De l’altra, un entorn agrícola mediterrani, productiu, sobri i dur. No hi ha aquí l’esclat ornamental d’altres paisatges. Hi ha més aviat solidesa, treball, pedra i cultiu. Tortosa, en aquest sentit, no és presentada com una joia delicada, sinó com una ciutat robusta i funcional, adaptada a un país de frontera i de secà noble.
Laborde hi afegeix un altre element molt significatiu: a una llegua de la ciutat, diu, hi ha les pedreres del marbre anomenat jaspi de Tortosa, prou conegut perquè adornava gabinets d’història natural. Aquest detall sembla petit, però no ho és. Situa Tortosa dins una economia del material noble, dins una xarxa de circulació de pedra valorada, i la connecta amb el gust europeu del moment. És a dir: Tortosa no només és lloc de guerra o de riu; també és lloc de matèria apreciada. Té un recurs que surt del seu entorn i entra en circuits més amplis.
Quan entra dins la ciutat, Laborde fixa la seva atenció en la catedral. La considera molt bella, però immediatament dispara contra el portal, que troba de mal gust. La seva crítica és molt reveladora del gust neoclàssic i historicista del moment: es queixa que tantes basíliques antigues hagin estat “reparades” amb portals moderns carregats d’ordres arquitectònics, columnes i frontons tallats i enganxats sense sentit al mur. Per a ell, això és una mutilació. Hauria estat millor conservar l’estil original, mantenir les formes gòtiques, les portes apuntades, les finestres grans i rodones al centre de la façana, i aquella aparença venerable que acompanya tan bé la massa de l’edifici. Aquesta part del text és especialment valuosa perquè ensenya no només com veu Tortosa, sinó com mira l’arquitectura: Laborde defensa la coherència del monument i rebutja la reforma que el disfressa.
A dins de la catedral, a més, destaca dos cofres àrabs de marqueteria de fusta amb incrustacions de vori. Hi veu animals i figures humanes, alguns a peu i altres a cavall amb falcons al puny, i considera que aquesta presència de figures és rara en l’art musulmà, cosa que el porta a pensar que podrien ser obres fetes ja després de la conquesta. També es fixa en una gran inscripció àrab situada darrere la sagristia, davant la casa del sagristà, que interpreta com una referència a una torre per marcar les hores de l’oració, ordenada per Abd al-Rahman i acabada l’any 333 de l’Hègira. Aquí Tortosa reapareix com a ciutat de sedimentacions: no només cristiana i medieval, sinó també islàmica, amb restes materials que encara parlen del passat andalusí.
En conjunt, la Tortosa de Laborde és una ciutat seriosa. No la construeix a partir del pintoresquisme fàcil, sinó des d’una barreja de riu, història i arquitectura. És una ciutat important sota els romans, disputada en la guerra de frontera, salvada en la memòria per les seves dones, travessada per l’Ebre, condicionada per la navegació fins a Xerta, envoltada de conreus mediterranis i guardiana de peces gòtiques i islàmiques. En poques paraules: una ciutat densa, més forta que ornamental, més estratègica que monumental.
I segurament aquí hi ha la seva millor definició segons Laborde: Tortosa no és només una ciutat bella. És una ciutat amb pes. Una ciutat que s’explica per allò que defensa, per allò que travessa i per allò que conserva.