La Gran Companyia Catalana no va entrar a Constantinoble com una comparsa exòtica, sinó com una força de guerra que venia a cobrar, combatre i pesar en la política imperial. El xoc amb els genovesos de Pera, a finals de 1303, va ser el primer gran avís: Bizanci havia contractat una espasa molt efectiva, però també molt difícil d’aturar.
Introducció
Quan Roger de Flor i la seva host van arribar a Constantinoble, l’Imperi Bizantí buscava desesperadament soldats capaços de frenar l’avenç turc a Anatòlia. Andrònic II el va contractar després de la pau de Caltabellotta, i l’expedició es va preparar a gran escala: segons l’Enciclopèdia Catalana, la Companyia reunia uns 1.500 cavallers i 4.000 almogàvers, a més de famílies i personal associat. No era una colla improvisada. Era una empresa militar sencera.
Però Constantinoble no era només una capital imperial. També era un camp de tensions comercials, cortesanes i marítimes. A l’altra banda del Corn d’Or, Pera o Gàlata era el gran enclavament genovès, un nucli molt actiu del comerç amb la mar Negra i una peça importantíssima dins l’economia de la ciutat. La presència d’una gran força catalanoaragonesa no podia ser percebuda com una simple ajuda militar: pels genovesos, era també una amenaça política i mercantil.
L’episodi conegut com la matança dels genovesos va esclatar en aquest clima. Les fonts coincideixen en el resultat —una victòria brutal dels homes de Roger—, però no del tot en la causa immediata. Aquí és on cal anar amb compte: Muntaner i Paquimeres expliquen el mateix xoc des de perspectives diferents. I precisament per això el relat és tan interessant.
Un desembarcament que ja semblava una ocupació
El desembarcament de la Companyia a Constantinoble, al setembre de 1303, no devia transmetre tranquil·litat a ningú. Arribaven veterans de la guerra de Sicília, mariners, almogàvers, cavallers, caps i tot l’entorn logístic d’una host acostumada a viure de la guerra. La ciutat imperial, refinada i plena de faccions, veia entrar homes que no s’assemblaven gens a la guàrdia cortesana ni als mercaders llatins instal·lats al Bòsfor.
Roger de Flor, a més, no hi entrava com un simple mercenari. L’acord amb Andrònic II li assegurava honors, diners i una posició altíssima: el matrimoni amb Maria, parenta de l’emperador, i el títol de megaduc, és a dir, cap suprem de la flota imperial. Això era molt més que un contracte militar. Era la incorporació d’un aventurer occidental al cor mateix del sistema bizantí. I aquest ascens sobtat només podia despertar recels.
Pera, els genovesos i una rivalitat que ja venia de lluny
Els genovesos de Pera no eren convidats marginals. Eren una comunitat poderosa, armada pels seus interessos, acostumada a influir i a pressionar. Feia temps que els negocis marítims i la política imperial es tocaven cada vegada més, i la dependència bizantina de potències navals estrangeres feia que la seva presència pesés molt. En aquest context, l’arribada dels catalans no era només una novetat militar: alterava equilibris econòmics molt sensibles.
L’Enciclopèdia Catalana resumeix bé el punt essencial: a Constantinoble, Roger i els seus homes van ser ben rebuts per gairebé tothom menys pels genovesos de Pera, que temien els catalans per raons comercials. Aquesta frase, que sembla simple, és clau. El conflicte no neix només de l’orgull, sinó també de la por de perdre influència, rutes, favors i capacitat de pressió sobre l’emperador.
El dia de les noces: de la festa al carrer en armes
Les fonts situen l’esclat de la violència el dia de les noces de Roger de Flor amb Maria. Muntaner afirma que, mentre la noblesa de l’exèrcit era a palau per assistir a la celebració, un nombrós grup de genovesos es va concentrar davant del palau de Blaquernes. Segons aquesta versió, Rosso de Finale va alçar les banderes genoveses, i el gest va encendre la resposta dels almogàvers i mariners de la Companyia. La tensió va passar de la provocació al combat de carrer en un instant.
Però Paquimeres dona una altra clau. Segons ell, els genovesos es presentaren davant del palau per exigir a Roger de Flor el pagament d’uns 20.000 hiperpers que li havien prestat abans, quan necessitava naus i recursos per transportar i sostenir l’expedició. Això no anul·la la dimensió política i simbòlica del xoc, però la complica: al darrere de l’orgull, de les banderes i dels insults, també hi havia diners, deutes i negocis.
Això és el que fa aquest episodi especialment potent. La matança dels genovesos no és només una escena de fúria medieval. És el punt on xoquen tres lògiques alhora: la de la cort imperial, la del mercat mediterrani i la de la guerra mercenària. I quan aquestes tres lògiques xoquen al mateix carrer, la sang arriba de pressa.
Crònica d’un vespre de sang
El que segueix és una recreació narrativa ajustada al que permeten Muntaner i Paquimeres.
A Constantinoble hi ha festa, però no calma. Fa poques setmanes que la Companyia ha desembarcat, i la ciutat encara mesura aquells homes de parla dura, cuir gastat i mirada de frontera. A palau, Roger de Flor puja un graó que cap almogàver no havia somiat: entra en el cercle de l’emperador, seu entre grans senyors i celebra unes noces que el converteixen en home de casa. Fora, però, molts no ho volen pair.
Des de Pera baixa el neguit. Els genovesos no volen veure com un cap de mercenaris, arribat d’Occident amb una host pròpia, guanya favors, càrrecs i futur. Sigui per una provocació política, sigui per reclamar un deute, avancen cap a Blaquernes i planten cara allà on més mal pot fer: davant del palau, davant de la festa, davant de tothom. Aquell gest no és menor. És un avís públic.
I llavors tot se’n va en orris. Els homes de la Companyia no esperen ordres llargues ni deliberacions. Surten. Primer escuders, després mariners, després almogàvers. Si fem cas de Muntaner, Rosso de Finale cau molt aviat i amb ell cauen també els estendards genovesos. I quan l’estendard toca a terra, ja no hi ha disputa: hi ha cacera. Els carrers de Constantinoble veuen el primer gran tast de la violència almogàver.
L’emperador, segons la tradició muntaneriana, contempla l’escena amb una alegria inicial gens dissimulada. Els genovesos feia temps que li pesaven. Veure’ls humiliats tenia alguna cosa de revenja. Però l’alegria dura poc. Perquè la massa armada no s’atura al carrer. Gira cap a Pera. I si Pera cau a sac, no crema només un barri rival: crema una part essencial del circuit econòmic de l’Imperi.
Andrònic II: satisfet un instant, espantat de seguida
Aquest és un dels punts més interessants de tot l’episodi. Muntaner presenta Andrònic II content de veure els genovesos rebaixats, però també explica que, quan la Companyia es disposa a entrar a Pera i saquejar-la, l’emperador fa cridar Roger perquè aturi els seus homes. El motiu és transparent: Pera guardava tresor, mercaderies i interessos vitals per a molta gent de l’Imperi. Una victòria puntual podia convertir-se en un desastre econòmic de llarg abast.
Aquí es veu el veritable problema bizantí. Andrònic II havia contractat una força militar extraordinàriament útil contra els turcs, però aquella mateixa força podia desfer l’ordre urbà i comercial de la capital si se li donava corda. La Companyia era una solució i una amenaça alhora. I des d’aquell moment, la cort ja ho sabia.
Què va canviar després de la matança
La matança dels genovesos no va ser encara la ruptura definitiva entre Roger de Flor i Bizanci, però sí un avís molt seriós. Va demostrar que la Companyia tenia una capacitat de combat immediata, brutal i difícil de contenir. També va deixar clar que Roger no era només un contractista útil: era el cap d’un cos armat amb força pròpia, orgull propi i lògica pròpia.
Després del xoc, la Companyia seria enviada a operar contra els turcs i a passar l’hivern fora de la capital, però la llavor de la desconfiança ja estava sembrada. L’Imperi necessitava aquells homes per sobreviure a Anatòlia, però començava a témer què passaria si algun dia decidien imposar-se dins del mateix món bizantí. Aquest és el veritable sentit de 1303: no és només una baralla amb genovesos, sinó el primer moment en què Constantinoble entén el preu del pacte amb Roger de Flor.
Conclusió
La matança dels genovesos va ser molt més que un avalot de noces. Va ser el baptisme polític de la Gran Companyia dins l’Imperi Bizantí. En un sol vespre, Roger de Flor va veure confirmat el seu poder, els genovesos van tastar la duresa almogàver i Andrònic II va descobrir que havia fet entrar a casa una arma magnífica, però també perillosa. A Constantinoble, el 1303, encara no havia començat la tragèdia final. Però la por ja havia entrat al palau.