Abans que aquesta franja del país s’omplís de ciutats, autopistes i polígons, els laietans ja controlaven el territori des de dalt. Els seus poblats fortificats no eren una postal exòtica: eren punts de poder, vigilància i producció situats sobre els turons que dominen la costa i les valls interiors.
Introducció
Quan es parla dels ibers, molta gent imagina un món llunyà i mig boirós. Però amb els laietans passa just el contrari: el seu país coincideix amb una de les zones més poblades i transformades de la Catalunya actual. Les síntesis actuals els situen entre el Llobregat i la Tordera, amb projecció cap al Vallès, i la Ruta dels Ibers resumeix el seu espai com un territori de turons litorals i explotacions agràries a les valls, del Montnegre al Garraf.
Això és el que fa els laietans tan potents per explicar a xarxes i en un article: sota la metròpolis moderna encara hi ha el dibuix d’un país antic fet de cims fortificats, planes conreades, sitges, muralles i rutes de control. No parlem d’un únic poblat aïllat, sinó d’una xarxa. La mateixa Ruta dels Ibers destaca que era una de les zones més poblades, i jaciments com Puig Castellar, Ca n’Oliver o el Puig del Castell de Cànoves mostren justament això: els laietans no ocupaven un racó, ocupaven un sistema.
I aquest sistema no és important només per entendre l’època ibèrica. També ho és perquè, quan Roma s’imposa, no parteix de zero: damunt o a tocar d’aquest món laietà s’articulen després centres romans com Baetulo i Iluro. Entendre els laietans és entendre què hi havia abans que el país fos romà.
Per què aquest territori era tan important
La força dels laietans no s’explica només per la guerra, sinó per la geografia. Controlaven una franja on la costa mediterrània, les planes del Maresme i del Barcelonès, la vall del Besòs, Collserola, la Serralada de Marina i el Vallès formaven un espai dens, ric i connectat. No és casual que els seus poblats apareguin als turons: des d’allà es vigilaven vies de pas, terres de conreu i contactes amb el litoral.
La pròpia documentació museística ho deixa clar. Puig Castellar dominava el pas cap a l’interior i la façana costanera, mentre Ca n’Oliver controlava visualment tota la plana del Vallès. Això no és un detall topogràfic: és la clau política del país laietà. Qui dominava aquests turons dominava circulació, defensa i prestigi.
Puig Castellar: veure-ho tot des de dalt
Si cal triar un jaciment per explicar de manera immediata qui eren els laietans, Puig Castellar és gairebé perfecte. El poblat de Santa Coloma de Gramenet va estar ocupat des del segle VI aC fins a l’inici del segle II aC, i el museu local el relaciona directament amb el poble laietà i amb un territori que anava del Llobregat a la Tordera i cap al Vallès.
El més fort de Puig Castellar és la seva lògica. No està col·locat allà per casualitat. Des d’aquell turó es podia controlar una part important de la línia de costa, la desembocadura del Besòs, el pla de Barcelona i el pas cap a l’interior vallesà. Dit d’una altra manera: els laietans miraven des d’un balcó militar i econòmic privilegiat l’espai que avui és una de les grans concentracions urbanes del país.
A més, Puig Castellar serveix per aterrar la vida quotidiana. La informació del Museu Torre Balldovina recorda que l’activitat principal era l’agricultura, completada amb caça, ramaderia i pesca. Això trenca una imatge massa simple dels ibers com a guerrers de postal. Eren comunitats fortificades, sí, però també pageses, gestores del territori i connectades amb recursos molt diversos.
Ca n’Oliver: poder, sitges i recerca
Ca n’Oliver, a Cerdanyola del Vallès, és l’altre gran jaciment imprescindible. El turó va estar ocupat durant tota l’època ibèrica, del segle VI al I aC, i el conjunt és avui un espai singular de recerca, formació i difusió de la cultura ibèrica a Catalunya. No és només un poblat visitable: és també museu, centre d’interpretació i lloc de treball arqueològic continuat.
El jaciment ajuda a explicar com funcionava el poder laietà. Ca n’Oliver conserva un sistema defensiu amb fossats, torres i portes; una trama urbana adaptada al turó amb terrasses, carrers i rengleres d’edificacions; i un gran camp de sitges a l’exterior. Encara més important: el mateix museu subratlla que des d’aquest poblat les elits controlaven la producció agrícola del territori del voltant, explotat per petits assentaments de tipus granja.
Això vol dir que Ca n’Oliver no era només un refugi defensiu. Era un centre de poder. I també un node comercial: l’Ajuntament de Cerdanyola remarca que va ser base d’un comerç actiu amb pobles mediterranis, primer cartaginesos i grecs i després romans. Aquí el món ibèric deixa de semblar tancat i local. Els laietans formaven part d’una Mediterrània de contactes, intercanvis i jerarquies.
Burriac i el nom d’Ilturo: com explicar-ho sense embolicar-ho
Al Maresme, el gran nom és Burriac. El portal patrimonial de Cabrera de Mar situa l’origen del poblat al segle VI aC, n’assenyala el màxim esplendor entre els segles IV i III aC i li atribueix una extensió d’entre 7 i 10 hectàrees, cosa que el converteix en un dels grans nuclis ibèrics del país.
Aquí, però, convé no fer trampes. En divulgació és habitual trobar identificacions ràpides entre Burriac i Ilturo o Ilduro. El problema és que el joc de noms és més delicat del que sembla. Enciclopèdia.cat recorda que Ilduro és el nom d’una seca ibèrica i que s’ha discutit si les emissions monetàries corresponen al poblat de Burriac o bé a la primitiva Mataró encara amb nom ibèric; considera més probable aquesta segona opció.
Per això, la manera més neta d’explicar-ho és aquesta: la vall de Cabrera i el conjunt de Burriac van ser un centre de poder de primer ordre dins la Laietània, i en aquest mateix entorn apareix el nom Ilturo o Ilduro en context iberoromà. Amb això el lector entén el que és essencial sense entrar en un laberint toponímic innecessari.
Quan arriben els romans: què canvia de debò
El món laietà no desapareix d’un dia per l’altre, però l’arribada romana canvia el centre de gravetat. A Badalona, el Museu de Badalona situa la fundació de Baetulo al segle I aC, com una de les primeres fundacions de la Hispania Tarraconensis. I el mateix museu recorda que les emissions ibèriques de començament del segle I aC fan servir el topònim Baitolo, possiblement relacionat amb el poblat del Turó d’en Boscà i abandonat en paral·lel a l’ocupació romana.
Al Maresme, la Generalitat situa la fundació d’Iluro, l’actual Mataró, entre els anys 80 i 70 aC, i la descriu com el centre organitzador d’un territori extens, pràcticament tot el Maresme. Aquí el canvi és claríssim: el poder ja no es formula només des del turó fortificat ibèric, sinó des de la ciutat romana, amb una altra escala urbanística, jurídica i administrativa.
Això és, al capdavall, el que fa tan útil el cas laietà. Permet veure la transició sencera: dels poblats emmurallats sobre turons a les ciutats romanes de la plana i de la costa. No és una substitució instantània, però sí un desplaçament profund del poder.
Conclusió
Els laietans no van ser un poble menor arraconat en quatre turons. Van ocupar un territori estratègic, dens i ric, el van organitzar amb una xarxa de poblats fortificats i explotacions agràries, i van aixecar centres tan reveladors com Puig Castellar, Ca n’Oliver o Burriac. La seva història importa perquè explica què hi havia abans de Barcelona, Badalona o Mataró tal com les entenem avui.
Mirar els laietans és mirar la metròpolis actual amb una altra profunditat. Sota el formigó, les rondes i els barris, encara hi ha el vell país dels turons fortificats. I això no és decorat. És l’arrel.