Alexandre de Laborde no mira Tarragona només com un catàleg de ruïnes. La mira com una escena. En el seu Voyage pittoresque et historique de l’Espagne*, la ciutat apareix sovint des de fora, oberta al camp, al mar i als camins, i els monuments no viuen sols: respiren dins d’un paisatge pensat per impressionar l’ull.*
Introducció
Quan Laborde arriba a Tarragona, no es limita a inventariar pedres antigues. El seu projecte, tal com ha remarcat la bibliografia sobre el Voyage, combina una ambició científica amb una ambició estètica. No és només arqueologia ni només literatura de viatge: és una manera d’ordenar monuments, relleu, llum i distància perquè el lector vegi Espanya —i en aquest cas Tarragona— com una successió d’escenes memorables.
Això es veu especialment bé a Tarragona. En altres ciutats del Voyage, Laborde també busca vistes suggestives. Però aquí el resultat és molt net: la ciutat romana, la ciutat medieval i el territori que l’envolta formen una sola coreografia visual. Hi ha làmines de la ciutat presa des de la ruta de Barcelona, un pla de la ciutat i del port, una “vista pintoresca” del sepulcre dels Escipions amb Tarragona al fons, i també monuments aïllats com l’aqüeducte de Ferreres. El conjunt no descriu només una ciutat; construeix una manera de mirar-la.
Quan Tarragona deixa de ser només una ciutat i es converteix en una escena
El punt clau és aquest: en Laborde, Tarragona no és només una suma de restes antigues. És un paisatge històric. L’exposició del MNAC dedicada al Voyage ja remarcava que l’obra es basava en una “doble concepció: científica i estètica”, i que els artistes del seu entorn representaven els aspectes més inèdits i pintorescos de paisatges, monuments i ciutats. Núria Llorens ha insistit en la mateixa idea: els dibuixants de Laborde treballen amb models visuals i tècniques pròpies del viatge pintoresc, és a dir, amb observació real però també amb selecció del punt de vista i de l’efecte.
Per això Tarragona encaixa tan bé en aquest llenguatge. La ciutat s’alça sobre un turó, mira al mar, conserva fragments romans fora muralles i ofereix, a poca distància, monuments aïllats enmig del territori. És un lloc ideal per passar del monument a la composició. Laborde no falseja completament la realitat, però la reorganitza visualment per fer-ne una imatge més intensa. Aquesta tensió entre fidelitat i efecte és central en la seva mirada.
El Pont del Diable: una obra romana convertida en gran paisatge
L’aqüeducte de les Ferreres, el Pont del Diable, és probablement el millor exemple d’aquest canvi d’angle. Modernament sabem que és un tram conservat d’un dels aqüeductes que abastien Tarraco, construït al segle I dC, amb 217 metres de llargària i una alçada màxima de 27 metres, resolt amb dues fileres d’arcades superposades. Però en Laborde allò important no és només la dada constructiva. És l’efecte de veure una arquitectura romana elegant i desproporcionadament noble emergint enmig d’una vall i del bosc.
Aquí Laborde actua menys com un simple antiquari i més com un director d’escena. El monument queda aïllat, net, exposat a la llum, amb prou distància perquè la seva silueta domini el camp. No és casual. Un estudi sobre les vistes tarragonines del Voyage defineix molt bé aquest estil: és alhora rigorós i efectista. Hi ha cels carregats, vegetació treballada, figures que contemplen les ruïnes i tota una ambientació de to romàntic; però les estructures, malgrat això, es representen amb fidelitat. Aquesta barreja és exactament el que fa que l’aqüeducte deixi de ser només una obra d’enginyeria i passi a ser una imatge poderosa.
Dit d’una altra manera: Laborde no “decora” el Pont del Diable, sinó que l’emmarca perquè la seva força visual esclati. La ruïna no serveix només per informar sobre Roma. Serveix per produir emoció. I això, en un llibre com el Voyage, és decisiu.
El territori funerari: la memòria dispersa al costat dels camins
El segon gran eix del paisatge tarragoní en Laborde és funerari. La làmina de la “vista pintoresca del sepulcre dels Escipions i de la ciutat de Tarragona” ja ho diu tot en el mateix títol: no es tracta només d’alçar el monument en solitari, sinó d’unir tomba, territori i ciutat en una mateixa visió. A més, el Voyage inclou també l’alçat del sepulcre, de manera que combina vista atmosfèrica i descripció més precisa.
Això té una densitat històrica notable. Avui sabem que l’anomenada Torre dels Escipions és el monument funerari romà més ben conservat de Tarragona i que la identificació tradicional amb els generals Escipions era errònia: la recerca moderna la data a començaments del segle I dC i la interpreta com un mausoleu familiar situat al costat de la Via Augusta. També sabem que, com passava habitualment al món romà, els enterraments s’alineaven fora muralles i a tocar de les vies d’accés.
Aquest punt és important per llegir millor Laborde. Encara que les atribucions antiquàries del seu temps no sempre fossin correctes, la seva intuïció visual era encertada: Tarragona no s’acabava a la ciutat alta ni al seu recinte. El seu paisatge exterior estava ple de memòria funerària. La necròpoli paleocristiana descoberta modernament prop del Francolí, amb més de 2.000 enterraments dels segles III al V, confirma fins a quin punt el món dels morts formava part de la geografia històrica de Tarraco.
La ciutat vista des de fora: camí, mar i silueta urbana
El tercer element clau són les vistes generals. El catàleg dels dibuixos preparatoris del Voyage conserva una “Vue de Tarragone prise de la route de Barcelone”, i altres registres del mateix corpus indiquen també el pla de la ciutat i del port nou. Això no és secundari. Vol dir que Tarragona és pensada des de l’arribada, des de l’aproximació, des del moment en què el viatger encara no ha entrat a la ciutat però ja la veu recortada sobre el territori.
Aquesta perspectiva externa encaixa perfectament amb la vista del sepulcre dels Escipions amb la ciutat al fons. Laborde busca sovint aquest joc: primer terme monumental, segon terme territorial, horitzó urbà. Així la ciutat no queda aïllada, sinó inscrita en una relació de distàncies. Hi ha camí, hi ha relleu, hi ha costa, hi ha mar. Tarragona apareix gairebé com una silueta històrica que emergeix d’un espai més gran que ella mateixa.
Aquí és on la mirada pintoresca dona el millor de si. No perquè inventi una Tarragona falsa, sinó perquè obliga a veure com els monuments depenen del seu entorn. El sepulcre sense el camí seria menys eloqüent. L’aqüeducte sense la vall seria menys majestuós. I la ciutat sense el mar ni les elevacions del terreny perdria una part essencial de la seva presència visual. Això és una lectura, sí, però és una lectura recolzada en la manera concreta com Laborde i els seus dibuixants titulen, seleccionen i construeixen les seves imatges.
Una mirada fidel, però no neutra
La gran virtut de Laborde és que no cal convertir-lo en un teòric per entendre’l. N’hi ha prou de mirar què fa. Escull punts de vista llunyans. Dona protagonisme als accessos i als marges. Fa que les ruïnes respirin dins del paisatge. I, al mateix temps, conserva una voluntat de fidelitat material que fa que les seves làmines continuïn sent útils com a testimoni històric. Un estudi sobre les seves vistes tarragonines ho resumeix amb precisió: són rigoroses i efectistes alhora.
Aquesta és, al capdavall, la clau del seu èxit visual. Laborde no separa mai del tot document i emoció. Per això la seva Tarragona no és un simple inventari arqueològic ni un decorat romàntic sense base. És una ciutat antiga convertida en paisatge històric. Una ciutat on la pedra, la llum, el camp i el mar treballen junts.
Conclusió
La Tarragona de Laborde no s’entén bé si només la llegim com un conjunt de ruïnes. El que realment fa singular la seva mirada és una altra cosa: converteix els monuments en parts d’una escena més àmplia. L’aqüeducte de Ferreres és gran perquè s’alça dins la vall. El sepulcre dels Escipions pesa perquè apareix al costat del camí i amb la ciutat al darrere. I Tarragona, vista des de la ruta o des del seu entorn, es presenta com una presència històrica sobre el territori, no com un simple nucli urbà.
Això és el millor de Laborde. No només descriu Tarragona: la posa en escena. I en fer-ho, ens obliga a veure que la ciutat antiga no era només muralla, circ o catedral. També era horitzó, accés, camp, mar i memòria. Una ciutat, sí. Però sobretot un paisatge.