Abans de Bizanci, abans de la llegenda oriental, abans que el seu nom quedés lligat per sempre als almogàvers, Roger de Flor ja havia salvat una ciutat clau. El 1301, a Messina, va aparèixer no encara com el gran cabdill de la Companyia Catalana, sinó com l’home que va saber convertir el mar, el blat i l’audàcia en una arma de guerra.
I això no és un detall menor. Messina va ser una de les proves decisives dels últims anys de la guerra de les Vespres Sicilianes. Si queia, la coalició angevina, papal i aragonesa podia obrir la porta del nord-est de l’illa. Si resistia, quedava clar que Sicília encara no estava derrotada. En aquell moment crític, Roger de Flor va fer la seva primera gran entrada en la història mediterrània.
Introducció
El 1301, la guerra de Sicília ja no era una campanya fulgurant. Era una guerra llarga, bruta i cara. Després de les grans batalles navals i dels canvis d’aliança provocats pel tractat d’Anagni, el conflicte havia entrat en una fase d’esgotament. Els angevins mantenien força, el papat continuava pressionant, i Jaume II seguia formalment alineat contra el seu germà Frederic III de Sicília. Però la conquesta total de l’illa continuava escapant-se’ls.
En aquest escenari, Messina era molt més que una ciutat. Era la frontissa entre Sicília i Calàbria, la clau de l’estret, el punt on la guerra terrestre i la guerra naval es tocaven. Qui dominava Messina no dominava encara Sicília sencera, però sí una de les seves artèries vitals. Per això el setge de 1301 va ser tan important. I per això també és el millor lloc per presentar Roger de Flor abans de la seva aventura oriental.
Messina era una porta, i tothom ho sabia
Messina era la ciutat que vigilava el pas entre la península i l’illa. No era només un port útil: era una peça de geoestratègia pura. Des de Calàbria es podia pressionar l’estret; des de Messina es podia resistir, tallar, observar i rebre socors. Per als angevins, prendre-la significava consolidar una base decisiva al nord-est sicilià. Per a Frederic III, conservar-la era impedir que l’enemic convertís l’estret en una autopista d’invasió.
Aquesta és la clau del setge. No es tractava només d’ocupar una plaça forta. Es tractava d’ofegar una ciutat que feia de frontissa entre mar i terra. El control de l’aigua, de les rutes d’abastiment i dels moviments al voltant de l’estret valia tant com una victòria de camp obert. La guerra, aquí, era logística. I la logística podia decidir un regne.
Roger de Flor encara no era el mite, però ja era un home perillós
La seva biografia primerenca està envoltada de relat i embelliment cronístic, i algunes parts transmeses per Muntaner s’han de llegir amb prudència. Però una cosa sí que és segura: a començament de 1301 Roger de Flor ja havia trencat amb l’òrbita angevina i havia passat al servei de Frederic III de Sicília. Aquest és el punt real d’arrencada del seu paper polític i militar en la guerra.
I entra amb força. A la primavera de 1301, amb una petita flotilla de cinc naus, va atacar les costes de Pulla i va capturar repetidament vaixells carregats de gra. No era una acció secundària. En una illa castigada per la guerra i l’escassetat, el blat era poder. El menjar pres a l’enemic servia per socórrer ciutats, sostenir la resistència i pagar guarnicions. Roger de Flor no apareix encara com el gran conqueridor d’Orient, sinó com una barreja d’aventurer, corsari i comandant capaç d’entendre el nervi material del conflicte.
Això és el que el fa tan interessant en aquest moment. No entra en escena per una gran batalla cavalleresca ni per una càrrega gloriosa. Entra perquè sap fer mal allà on més costa de reparar: al subministrament, al comerç, a la fam. Abans de ser el cap dels almogàvers a Bizanci, és ja un especialista en guerra de desgast mediterrània.
El setge de 1301: fam dins la ciutat, pressió fora les muralles
A finals de l’estiu de 1301, Roberto d’Anjou va atacar Messina per mar i per terra. La ciutat va quedar sotmesa a un setge dur, amb bloqueig i pressió combinada. El propòsit era clar: reduir-la per gana. No calia destruir-la a l’assalt si abans se li podia tallar el menjar, el contacte amb l’exterior i l’esperança.
Messina va arribar a una situació crítica. La coalició assetjadora tenia força i dominava l’entorn immediat. Però el setge tenia un punt feble: perquè funcionés de veritat, el bloqueig havia de ser eficaç i constant. I aquí és on entra Roger de Flor. Segons la síntesi biogràfica de Treccani, quan Roberto va atacar la ciutat “per mar i per terra” a finals de l’estiu de 1301, va ser sobretot mèrit seu que la ciutat, reduïda a la fam, no acabés caient.
No és una fórmula menor. Vol dir que el seu paper no va ser decoratiu ni lateral. A la tardor, Roger va carregar de blat dotze galeres a Sciacca i va aconseguir forçar el bloqueig angeví davant Messina. Dit clar: quan la ciutat s’estava ofegant, ell hi va entrar amb pa. I en una guerra de setge, entrar amb pa és tan decisiu com entrar amb ferro.
La ciutat resisteix: Blasco d’Alagona, Frederic III i la defensa de dins
Roger de Flor no va salvar Messina tot sol. La defensa va ser una obra coral de comandaments, guarnicions i resistència urbana. Treccani recorda que el bloqueig va ser alleujat primer per Roger de Flor i després pel mateix Frederic III, que va aconseguir entrar a la ciutat per socórrer la població. La plaça era defensada per Nicolò Palizzi, i la intervenció de Blasco d’Alagona també va pesar en el fracàs angeví.
Això reforça encara més el valor del paper de Roger. No era encara l’amo absolut de cap Companyia universal. Era una peça d’un sistema de resistència sicilià que combinava nobles fidels, comandaments locals, accions navals i mobilitat terrestre. Però dins d’aquest sistema va ser la peça més incisiva al mar. El que altres mantenien amb muralles i sacrifici, ell ho feia viable amb blat, galeres i ruptura del bloqueig.
Messina 1301 és el pròleg real de la Gran Companyia
Després dels seus èxits navals el 1301, Frederic III el va nomenar vicealmirall de la flota siciliana i li va concedir nous dominis i rendes, incloses les de Malta. No era encara el gran episodi oriental, però sí el reconeixement que Roger de Flor s’havia convertit en un home imprescindible dins la guerra siciliana.
I aquí és on Messina adquireix un valor biogràfic enorme. La pau de Caltabellotta de 1302 va tancar aquella fase del conflicte i va deixar sense feina una massa de mercenaris que fins aleshores havien combatut per Frederic. D’aquí sortiria, el 1303, la projecció de Roger de Flor cap a l’Imperi Bizantí i l’aventura que coneixem com la Companyia Catalana d’Orient. Per tant, Messina no és només un episodi més de la guerra: és el primer gran escenari on Roger apareix com el cap capaç de transformar homes armats i mariners en una eina política de primer ordre.
Conclusió
Abans de ser llegenda a Orient, Roger de Flor va ser el salvador de Messina. Aquesta és la idea forta. El 1301 encara no veiem del tot el personatge que farà tremolar Bizanci, però ja hi és gairebé tot: l’ambició, la mobilitat, la guerra irregular, el talent per aprofitar el mar i la capacitat de convertir una crisi en prestigi.
Messina va resistir perquè Sicília encara tenia nervi. Però també perquè, en l’hora més fosca del setge, va aparèixer un home que va entendre que una ciutat famolenca no se salva amb discursos, sinó fent passar galeres carregades de blat entre el bloqueig enemic. I així, abans que comencés la gran epopeia almogàver, Roger de Flor va fer la seva primera entrada de debò a la història.