El 31 de març de 1492, pocs mesos després de la conquesta de Granada, els Reis Catòlics van signar el Decret de l’Alhambra, també conegut com a edicte d’expulsió. Amb aquella ordre, els jueus que no acceptessin el baptisme havien d’abandonar els regnes de Castella i d’Aragó abans de finals de juliol. No era només una decisió religiosa: era també una decisió política. El nou poder volia unificar els seus territoris sota una mateixa fe, una mateixa lleialtat i una mateixa autoritat.
Aquesta data és brutal perquè mostra com neix l’Estat modern també a través de l’exclusió. La monarquia no es limitava a governar: volia definir qui podia formar part de la comunitat política i qui n’havia de quedar fora. Els jueus, presents des de feia segles a la península, van ser convertits en un cos sospitós, assenyalat com a problema i finalment expulsat. Al darrere hi havia la idea que la diversitat era una amenaça, i que la unitat només es podia construir eliminant diferències.
Per això el Decret de l’Alhambra no és només un episodi del passat. És un avís històric. Quan un poder promet ordre, cohesió i grandesa a canvi d’assenyalar una minoria, el resultat acostuma a ser persecució. El 1492 no va ser només l’any d’una victòria militar o d’una expansió imperial. Va ser també l’any en què la intolerància es va convertir en política d’Estat, i en què la uniformització religiosa es va imposar com a eina de construcció nacional.